3. La tercera creença es deriva naturalment de les precedents. Si la intel.ligència humana està qualitativament qualificada per jutjar, definir el món (primera creença), si no hi ha més intel.ligència que la humana, és a dir, si la quantitat d’intel.ligència existent en l’univers no és altra que la seva, si està sol, aïllat amb la seva intel.ligència i aquesta és la seva causa -la causa d’ell-, el seu origen (segona creença), amb tota naturalitat arribem a la tercera creença que apuntem a continuació.
Si detinc, si sóc la intel.ligència que ha causat el món, tinc tot el dret (i quasi el deure) de transformar el món a imatge meva. Si sóc l’origen sóc també la fi i la finalitat. No hi ha res més gran ni fora de la meva intel.ligència: podem i hem de convertir el món en una adequació al que em dicta la intel.ligència, en el nostre paradís (o en el d’ella, en el de la intel.ligència, que potser no és ben bé el mateix que el nostre…). Aquest i cap altre seria, segons aquest enfocament, el sentit de la Humanitat i del cosmos: una progressiva supeditació (més que no pas assimilació: la relació no és entre iguals) entre la intel.ligència i tots els ens, tots els components de la realitat, des del més obtús (menys autoconscient) fins al més subtil (més autoconscient), l’ésser humà: l’únic ens en qui l’objecte es fon amb el subjecte, és alhora un i l’altre.
Si no fos per un petit gran defecte, es podría dir que la cosmovisió humanista és impecable. Aquest defecte és no veure que l’Humanitat sols és part, una part del tot, o bé creure que una part del tot pot assolir la posició d’aquest tot. És evident que en el algun moment del viatge s’ha defenestrat Déu i se l’ha suplantat. D’alguna manera s’ha fet el que va fer l’àngel que es va encarar amb Déu i es va convertir en Diable, però sense queen el nostre cas a ningú se li acudeixi parlar de cap caiguda; ens creiem bons i eficaços i, per increíble que sembli, amb pocs remordiments…
No cal dir que estic en contra d’aquesta terrible, tremebunda desviació històrica. Si de cas reivindico el paper de l’ésser humà com a “mèdium” entre Déu i la resta de la seva Creació, com el seu vicari a la Terra, com a criatura “avantatjada”, però mai em congraciaré amb la deriva usurpadora, mil.lenarista assenyalada. Sem titllarà de reaccionari, de retrògrada, d'obscurantista, d'involucionista, d'ultramontà i del que es vulgui, tant se me’n dóna; vists els resultats de l'opció "progressiva", il.lustrada, etc. no em fa cap vergonya situar-me fora del mainstream. Reivindico i defenso el sentit contra el caos i per a mi el caos és tot aquest escarrassar-se en buscar tres peus al gat i en potinejar (per no dir una cosa pitjor) el món a partir de mitges veritats.
Se’m dirà, amb raó, que el caos és consubstancial a la condició humana, que és per tant insuperable, i a això respondré que tanmateix hi ha caos “simples”, d’anar per casa que permeten, sense incórrer en greus riscos, salvar el sentit del viure ocupant l’energia en els valors i en els interessos eterns de l’existència humana, enlloc de perdre’s en investigacions i experimentacions gratuïtes i costosíssimes. Ho reconec, no he acabat mai de creure en la “societat oberta”, que deia en Popper, en tot cas no en la versió que prima. Qui sempre busca no troba mai; no arriba mai enlloc i viu en el sense sentit permanent. El dubte i la curiositat estan molt bé, però no sistemàticament, altrament et condemnes a l’absurd perpetu (situación en la que el món modern sembla tendir cada cop més, per a desgracia de tot plegats).
En fi, que per a mi ja poden seguir jugant a fer xocar partícules per veure de quina matèria està composada l’energia. No trobaran mai res que superi el que la ment humana pot descobrir per ella mateixa tractant la matèria, l’energia amb el simple instrumental de l’amor, la intuïció, l’observació, la comparació, etc. (aptituds totes elles exemptes d’agressivitat i d’alguna manera, en última instància, convergents en una única i mateixa facultat superior en la que totes elles es fonen).
Demòcrit va concebre l’existència de l’àtom només amb la imaginació; un altre grec va calcular la distancia de la lluna a la terra amb un pal i l’ombra del sol (amb un marge d’error relativament petit); Liebniz va concebre la mònada, una mena d’àtom intel.ligent sense més recurs que la seva ment… Tots ells tractaven el real des de l’admiració, buscant la identitat entre subjecte i objecte, el que passa pel respecte, no es pot fer sense el respecte envers l’objecte (preservant doncs la seva integritat i la seva vida, si es tracta d’un ésser animat.
Per altra banda, artistes immensos han fet el propi amb el pinzell, el cisell o la ploma: els hi devem la salvació, que no és altra cosa que el sentit, també a n’ells. Aquests haurien de ser els nostres guies i models, els nostres savis, i no aquesta mena de nens grans, ja crescudets, que trenquen el rellotge a veure com està fet, “què hi ha dins”, “com funciona”…
La contemplació, l’estimació, la intuïció ens aproparan infinitament més al misteri que no el sincrotrón del CERN, amb la seva refrigeració artificial de menys 270 graus, els seus més de 50 quilòmetres de recorregut, el seu diàmetre de més de 20 m, els seus fins a 100 m de profunditat, les seves no sé quantes tones d’imant (per evitar que les particules circulin en línea recta), varis milers de científics discutim sobre el sexe dels àngels, versió actualitzada, i el seu pressupost inimaginable... És com ho veig. A veure quin dia comencem a ser seriosos, a ser adults i centrem les energies el que realment podem entendre i solucionar…
