He tornat a recórrer un o l’altre dels carrers burgesos del cinturó "noucentista" de la ciutat. He tornat a comprovar i gaudir de discreta opulència de moltes d’elles, els seus motius ornamentals, les seves espirals i virutes, l'aire hanseàtic d'algunes d'elles (la façana acabada en punta amb els costats retallats en escaleta) ... Dins de la uniformitat de conjunt hi ha diversitat de colors i formes. Anit, sota el cel estrellat, amb la suau il.luminació de l’enllumenat públic i els escassos llums interiors encesos, eren petites poemes de benestar, petits temples d’elegància i seguretat domèstiques. Les bicicletes aque anit veía aparcades, algunes sense ni lligar, avui les veig circulant. Abunden les queporten un carret amb dues rodetes per transportar infants.
Bé, per avui ho deixo aquí. Potser encara podré fer un bany tardà. Aviat será també l’hora de les fotos i d’escollir algun lloc on sopar i veure com el dia ens cau al damunt. Encara hi ha combat… Si no aconsegueixo enviar això des del wifi que tenim a l’habitació m’hauré d’arribar a l’hotel Barbarossa com ahir al vespre. És un d’aquests hotels amb història i prosopopeia, amb un menjador de parets recobertes de fusta de color fosc. En el llindar hi ha un mosaic amb una esquemàtica figura reial amb una llarguíssima barba, blanca, però. Barbaroja va morir d'un atac de cor banyant-se en un riu d’aigües fredes camí de Terra Santa, si recordo bé. Hitler va batejar amb el seu nom l’operació consistent en envair l’URSS, segurament la cosa més bèstia que s’ha fet en tota la historia, almenys pel que fa a magnitud, a envergadura de l'horror...
Em pregunto si és del tot normal que marques com Siemens (amb la que precisament té tractes en D. avui aquí, i que tal vegada dóna de menjar a mitja ciutat), Audi, Volkswagen, BMW, Porsche, AEG, Mercedes, Telefunken, Bayer, Thyssen i d’altres no sentissin la necessitat moral, l’exigència de bon gust de canviar de nom després de la guerra… Val que un canvi de nom també serveix per dissimular, per escórrer el "bulto", però també permet, a la víctima, oblidar, no tenir sempre present el nom del seu botxí. Ho trobo incomprensible, injustificable.
Si Konstanz conserva tota la seva bellesa es deu, pel que sembla, al fet que els aliats no van gosar bombardejar-la per por de provocar destruccions a la part Suïssa. Des del Rin fins a la frontera amb Suïssa no hi ha més d'un quilòmetre. Tot fa pensar que bombardejant la part de la ribera dreta, nord, de la ciutat el risc de tocar la Confederació Helvètica era mínim, però pel que fos no ho van fer, i malgrat tot, millor així. Cert que els alemanys es van guanyar a pols el ser bombardejats, però deixant ara de banda tots els milers d'innocents morts, la destrucció urbana que van causar els atacs aeris ens han negat tot un patrimoni d'un valor difícil d'imaginar. Konstanz és una mica un botó de mostra de l'extraordinària riquesa i bellesa del passat arquitectònic i urbanístic alemanys.
Vaig sortir de nou, a mitja tarda, per a una nova passejada. Aquest cop, vencent la "rutina" vaig voler descobrir una mica l'altra banda del riu, sobretot cap a l'embocadura, on des del primer dia havia apreciat un edifici d'estil clàssic que ocupava i dominava el punt aquell privilegiat en la que el llac dóna pas al riu. Un cop més veia el minaret de factura clàssica (torre circular amb exeimplament a l'extrem i barret cònic) despuntant d'entre els edificis (facultats?) sense interès de l'altra banda. Grups i parelles de joves descansaven vora l'aigua armats amb cerveses. Un parella anava provista amb una caixa de vint ampolles; n'havien ja buidat dues. Creuant el pont vaig veure volar dos cignes; vaig mirar de fotografiar-los però no me'n vaig sortir. Amb precaució davant del perill de les bicis (uns minuts abans havia tingut un ensurt important: una fotografia m'hauria pogut costar la vida) vaig endinsar-me pel parc i vaig arribar a una plaça d'edificis força macos; el segle XIX i primer terç del XX també havien fet acte de presència aquí... Girant a la dreta vaig passar vora un club de bany (amb una terrassa amb una magnífica vista, és clar, sobre la façana d'aquella part de la ciutat antiga) i un club de rem. Passat, per sota, el pont amb les seves banderes (també la de Baden-Würtemberg: al revés de l'espanyola), vies de tren, cotxes i bicicletes s'arribava al que va resultar ser, de llarg, el més interessant o si més no més maco de la visita a Konstanz.
No sé si he vist mai res de tan elegant. Un tram de carrer amb 8 ó 9 edificis d'un nivell difícilment superable. Una col.lecció de palaus de varis pisos en el millor estil Belle Époque. El primer, ja esmentat, era l'Hotel See (no quedava clar que encara ho fos), i marcava tendència. Tots les cases eren de pedra, però cadascuna d'una qualitat diferent; no hi feia res, el conjunt era per caur de cul. Al davant, mirant al carrer, petits jardins i terrasses afegien una nota d'amenitat i amabilitat. L'orientació sud, obrint-se en lleu corva al Bodensee era immillorable. El passeig vora el llac era una suau perspectiva de plataners, amb la seva línia de ribera perfectament definida, depuradament retallada, sense cap risc de monotonia, gràcies al trencament de la continuïtat rectilínia que uns semicercles, amb els mateixos arbres i bancs que a la resta del passeig, aportaven endinsant-se cap a les aigües del llac. Era l'hora aquella en que tot es calma i tal vegada surt el millor de nosaltres.
Vaig sortir de nou, a mitja tarda, per a una nova passejada. Aquest cop, vencent la "rutina" vaig voler descobrir una mica l'altra banda del riu, sobretot cap a l'embocadura, on des del primer dia havia apreciat un edifici d'estil clàssic que ocupava i dominava el punt aquell privilegiat en la que el llac dóna pas al riu. Un cop més veia el minaret de factura clàssica (torre circular amb exeimplament a l'extrem i barret cònic) despuntant d'entre els edificis (facultats?) sense interès de l'altra banda. Grups i parelles de joves descansaven vora l'aigua armats amb cerveses. Un parella anava provista amb una caixa de vint ampolles; n'havien ja buidat dues. Creuant el pont vaig veure volar dos cignes; vaig mirar de fotografiar-los però no me'n vaig sortir. Amb precaució davant del perill de les bicis (uns minuts abans havia tingut un ensurt important: una fotografia m'hauria pogut costar la vida) vaig endinsar-me pel parc i vaig arribar a una plaça d'edificis força macos; el segle XIX i primer terç del XX també havien fet acte de presència aquí... Girant a la dreta vaig passar vora un club de bany (amb una terrassa amb una magnífica vista, és clar, sobre la façana d'aquella part de la ciutat antiga) i un club de rem. Passat, per sota, el pont amb les seves banderes (també la de Baden-Würtemberg: al revés de l'espanyola), vies de tren, cotxes i bicicletes s'arribava al que va resultar ser, de llarg, el més interessant o si més no més maco de la visita a Konstanz.
No sé si he vist mai res de tan elegant. Un tram de carrer amb 8 ó 9 edificis d'un nivell difícilment superable. Una col.lecció de palaus de varis pisos en el millor estil Belle Époque. El primer, ja esmentat, era l'Hotel See (no quedava clar que encara ho fos), i marcava tendència. Tots les cases eren de pedra, però cadascuna d'una qualitat diferent; no hi feia res, el conjunt era per caur de cul. Al davant, mirant al carrer, petits jardins i terrasses afegien una nota d'amenitat i amabilitat. L'orientació sud, obrint-se en lleu corva al Bodensee era immillorable. El passeig vora el llac era una suau perspectiva de plataners, amb la seva línia de ribera perfectament definida, depuradament retallada, sense cap risc de monotonia, gràcies al trencament de la continuïtat rectilínia que uns semicercles, amb els mateixos arbres i bancs que a la resta del passeig, aportaven endinsant-se cap a les aigües del llac. Era l'hora aquella en que tot es calma i tal vegada surt el millor de nosaltres.
