Cadaqués, on cada què és més (II)

Malgrat l'enuig d’una pluja reapareguda passo a l'altre banda del poble (on sembla que s'ha construït més, però no el temut port esportiu, diria). La darrera tendència, aquí, a Port de la Selva i segurament a d'altres indrets, és la construcció amb pedra local a vista, el que dona un to marronós fosc que teòricament es mimetitza més amb el paisatge; de lluny segur que és el cas, però de prop no, i la veritat és que prefereixo el pintat blanc.

Content de ser, tot i la meva condició d’infeliç, un “elegit", giro cua i dono un tomb per la plaça: tot de locals atractius; l'embarras du choix : el Melitón de la cantonada, l'altre, el de més enllà, l'Hostal amb la seva foscor d'espelma i la pàtina del passat bohemi (el Nanu, que antany hi tocava i més d'un cop havia escoltat amb en F.T. en les nostres escapades juvenils des de Port de la Selva, segons m’assabento per un cartell, encara està actiu: felicitats). Els acabo descartant, com abans he descartat el Rosazul, el Mut, el Cafè de la Habana (una joia impecable), per anar a "lo segur": Can Felipa, m'han dit (el carrer que tomba a la dreta a la cantonada d'Es fornet i que vaig comprovar l'endemà que no té res de Felipa ni de Felip). Enfilo el carrer de marres, precedit ja per alguna colla en els seus vint i em trobo en El Tropical, local amb jardí i amb barra interior i exterior. Molt anys 60 o estil Acapulco (imaginari: no hi he estat mai): quan el turisme era quelcom bon enfant, em dic. M’ha decidit a entrar-hi la visió d'un rostre ja granadet: no voldria pas caure en un reserva adolescent.

La clientela és variada, estrangers adolescents feliços d'existir i de trobar-se allà (amb aquell goig que dóna ser ric i trobar-se bell), gent de la nit local, més o menys socarrimats, uns quants pijos, i alguns homes de mitjana edat tant “forrats” com decadents. Es respirava una certa frescor, alegria: allò desenfadat i descordat de les vacances. Vaig fer baixar una guinness embotellada. Per fumar calia anar fora, passant per sota del que semblaven arcades (agradable sensació d'estar en una vil.la anys 30 reconvertida en local de copes). La llum era variada però sempre de tons ataronjats. 

Em va costar llençar-me a ballar (cada cop més em costa més): l'alcohol rara vegada em puja com abans. La música era l'únic que fallava. Però no era repulsiva: èxits dels 80, 90, clàssics de sempre... Una selecció que evitava les joies musicals, tanmateix. Em vaig acabar animant tot dient-me que si algun dia podia realment ballar música bona em desfaria de plaer i encisaria mitja humanitat. Però no, encara som a l'època de les cavernes en matèria de consum musical i cal remar a galeres per guanyar-se el pa de l'èxtasi...

Va aparèixer una noia (tranquils, no va passar res) molt atractiva i amb força classe; l'havia entrevist un parell d’hores abans asseguda a una terrassa en companyia d'un noi i el que semblava una nena. El noi era allí també, ai las; devia ser tan jove com ella però aparentava menys anys, i la "nena" devia ser una germana o cosina que patís alguna mena de subdesenvolupament; molt desimbolta, però. La noia era pija, amb un tipàs espectacular (faldilla vermella curta amb unes cames sòlides i ben tornejades), sabedora de la seva bellesa, però dolça. Tenia un punt entendridor, encantador, adorable. 

Per moments em segueixen agradant-me les dones joves però sóc conscient de que ja no els agrado gaire o gens vaig mantenir-me prudent i distant. Se la veia una dona molt completa, respirava feminitat i alhora elegància; potser li faltava aquell punt salvatge i intel.lectual de les personalitats fortes, de dona artista o fatal, que tan arrevatador pot arribar a ser. I és que hom ho vol tot: la bellesa multiforme, la joventut sòlida, l'energia fàustica, la gravetat tràgica, l'elegància transcendent, l'alegria juvenil, la creativitat prometeica, la serenitat maternal... Què no volem i esperem en, d'una dona... dels altres, de la vida? Volem l’ideal i el real, la immortalitat i la vida (però cal escollir, com ens deia Win Wenders a Cielo sobre Berlín, amb Peter Falk fent d’àngel reencarnat, i per tant transitòriament mortal).

Resumint, vaig aconseguir algun breu moment de comunió amb el ball, algun encreuament de mirades mitjanament còmplices amb la noia i comprovar que una espurna de Zeus encara viu en mi i puc encara tenir alguna esperança com a mascle. La noia va desaparèixer un moment, pensava que havia marxat i em vaig disposar a fer lo propi, ja cansat de veure les adolescents nòrdiques fer de gogo girls falsament, forçadament espontànies. Quan ja duia la caçadora posada i el paraigua a la mà, la noia va tornar del lavabo; massa tard. Vaig encreuar també la mirada d'un altra pija uns quants anys més gran que l’anteriors, els ulls de la qual, mig tristos i expectants, semblaven esperar resposta de mi. Evidentment ja m'havia fixat en ella però tot i el seu rostre bastant agraciat, res en el seu ballar o gestualitat m'havia atret. La seva cara traspuava una mena de cansament, de desfici tediós, de confús i difús disgust existencial que tiraven enrere. Si hagués anat sola potser m'hauria compadit d'ella (i de mí), però anava amb un estol d'amigues que representaven amb absurda i impostada estridència l'alegria de la nit, i això em va acabar d'inhibir. Eren ja 3 quarts de 3.

Contràriament al que hauria fet 10 ó 15 anys enrere, aquest cop havia previst la derrota i tenia habitació esperant-me; a la fonda Marina, per a ser exactes. La darrera que els hi quedava, 40€ amb lavabo; bany compartit. Senzill però més que suficient. Recança d'estar sol, un cop més, i amb un llit doble tan aprofitable. Mitja hora més tard, encara despert però ja buscant el son, vaig haver de suportar una colla d'energúmens fent anar claus, cridant-se de punta a punta del passadís, caminant amunt i avall, obrint i tancant portes...