Molts turistes, molt carrer de llambordes només per a vianants, tendes posades amb gust i cura, tavernes (en diuen Keller: celler) amb taules de fusta i ambientació antiga, esgrafiats moderns de temàtica medieval, cases amb estructura de fusta a la vista, racons i patis sota l'ombra frondosos arbres (castanyers bords, til.lers i altres), Bier Garten a quasi cada cantonada, antigues amb mil i un detalls arquitectònics, façanes amb murals representant, amb riquesa de formes i colors, escenes més o menys clàssiques o costumistes (tècnica molt alemanya per a la que s'utilitza pintura mineral), ciclistes disciplinats circulant pels carrers més concorreguts, abundància d'esglésies, de banderes, de flors, tot en un ambient familiar, de vacances.
Deixant el centre històric, calia encara creuar un barri ja més modern de cases de principis del segle XX. Me l'acabaria recorrent quasi tot. Cases (unifamiliars?) de dos o tres pisos, mai més de quatre pisos, adossades i ben aliniades. Sòlides, acollidores, de línies i textures amables, cadascuna amb el seu detall (un baix-relleu historiat, un àtic o entrada originals, una glorieta am gràcia, una arcada aquí, un angle en forma de torreó per allà... Tot en una barreja d'estils i èpoques, en un eclecticisme deliciós. Solen ser carrers sense arbres (mai gaire lluny, però) i les cases rara vagada tenen balcó, però ni gota de monotonia i grisor i tristor urbanes. Més enllà d'un cet límit la cosa s'acaba més o menys en sec, i agafa el relleu la construcció moderna, potser més ajardinada i confortable, però sense cap encant. Sembla que la part suïssa sembla que ja és gairebé tota així, i les dues riberes del Rin, tret del seu coll inicial, presenten igualment aquest aspecte mancat de caràcter i de gràcia.
Coses de les “sicronicitats”, en un d’aquests carrers, en el llindar d’una d'aquests cases, hi havia com cinc llambordes de bronze d’uns 10 per 10 cm, arran del terra. Feia poc havia llegit en el suplement de no sé quin diari que era una iniciativa per tal de recordar els perseguits dels nazisme: nom, lloc de naixença, data de la fugida o del destí final. En aquest cas tres dels perseguits havien aconseguit fugir. Un parell de dies més tard, a la part vella de la ciutat, em trobaria amb un monòlit dedicat als 108 ciutadans de Konstanz d'origen jueu que van ser deportats (al camp francès de Gurs, primer, i, els que havien sobreviscut, a Auschwitz i Sobibor, on van ser assassinats).
Deixant el centre històric, calia encara creuar un barri ja més modern de cases de principis del segle XX. Me l'acabaria recorrent quasi tot. Cases (unifamiliars?) de dos o tres pisos, mai més de quatre pisos, adossades i ben aliniades. Sòlides, acollidores, de línies i textures amables, cadascuna amb el seu detall (un baix-relleu historiat, un àtic o entrada originals, una glorieta am gràcia, una arcada aquí, un angle en forma de torreó per allà... Tot en una barreja d'estils i èpoques, en un eclecticisme deliciós. Solen ser carrers sense arbres (mai gaire lluny, però) i les cases rara vagada tenen balcó, però ni gota de monotonia i grisor i tristor urbanes. Més enllà d'un cet límit la cosa s'acaba més o menys en sec, i agafa el relleu la construcció moderna, potser més ajardinada i confortable, però sense cap encant. Sembla que la part suïssa sembla que ja és gairebé tota així, i les dues riberes del Rin, tret del seu coll inicial, presenten igualment aquest aspecte mancat de caràcter i de gràcia.
Coses de les “sicronicitats”, en un d’aquests carrers, en el llindar d’una d'aquests cases, hi havia com cinc llambordes de bronze d’uns 10 per 10 cm, arran del terra. Feia poc havia llegit en el suplement de no sé quin diari que era una iniciativa per tal de recordar els perseguits dels nazisme: nom, lloc de naixença, data de la fugida o del destí final. En aquest cas tres dels perseguits havien aconseguit fugir. Un parell de dies més tard, a la part vella de la ciutat, em trobaria amb un monòlit dedicat als 108 ciutadans de Konstanz d'origen jueu que van ser deportats (al camp francès de Gurs, primer, i, els que havien sobreviscut, a Auschwitz i Sobibor, on van ser assassinats).
En D. volia descansar i preparar la jornada de l'endemà.
L’acompanyava per allò de sols tenir una clau-tarjeta i encara no havíem trobat una alternativa. Davant de la impossibilitat d'aconseguir una segona còpia vam convenir
que la deixaríem en el cotxe i que així cadascú hi tindria accés (ja que tenim dues
còpies de la clau del cotxe) quan volgués sense exposar-se a quedar a
l’exterior davant d’un portal tancat.
Al cap d’una estona vaig tornar a sortir, equipat
per a vàries eventualitats, però sobretot per a tasques “intel.lectuals”, quin
remei. Era l’hora daurada de la tarda i no volia perdre la llum tan
característica i bella del final de tarda. Tenia els acúfens desfermats (l’anar
en cotxe durant hores sol provocar-m’ho), però s’ha de viure, com es pot (avui
ja estic millor però és l’esquena i braç drets que em fan la guitza: es
tornen per amargar-me l’existència). Abans de posar-me a buscar
un lloc on tinguessin wifi i on poder-me instal.lar, vaig voler veure de nou
les aigües del llac, no sols les del Rin, amb el sol ja baix, sinó les
aperlades i platejades pròpiament lacustres.
Eren allí, però vaig haver d’esperar que s’aixequessin de nou les barreres d’un pas de nivel per poder atansar-m'hi. Sempre m’han cridat l’atenció els passos a nivell. Vaig tenir temps de sobres per veure com estan fets: els contrapesos, els cables que fan de tirants, la reixeta inferior per evitar que ningú s’hi coli per sota, el peu de ferro sobre el descansen, les seves tires reflectants vermelles i blanques, la seva composició, avui dia ja no de fusta sinó de plàstic. La Segona Guerra Mundial va començar amb una colla de soldats de la Wehrmacht, contents, apartant una d'aquestes barreres que marcaven la frontera amb Polònia. La foto és famosa.
Eren allí, però vaig haver d’esperar que s’aixequessin de nou les barreres d’un pas de nivel per poder atansar-m'hi. Sempre m’han cridat l’atenció els passos a nivell. Vaig tenir temps de sobres per veure com estan fets: els contrapesos, els cables que fan de tirants, la reixeta inferior per evitar que ningú s’hi coli per sota, el peu de ferro sobre el descansen, les seves tires reflectants vermelles i blanques, la seva composició, avui dia ja no de fusta sinó de plàstic. La Segona Guerra Mundial va començar amb una colla de soldats de la Wehrmacht, contents, apartant una d'aquestes barreres que marcaven la frontera amb Polònia. La foto és famosa.
La claror, arran d’aigua, era encara suficient per fer alguna foto (en l'entramat urbà deixat enrere la llum era ja massa escassa).
Va ser llavors que vaig recórrer el moll per veure de prop el monument a la dona de vida alegra. El vol
d’algun cormorrà a fec d’aigua em va distreure la vista. Aquí, com en el braç
de Rin, es veien algunes femelles d’ànecs Colbert (o és Collvert?). El dia moria, i jo una mica
també amb ell.
Volia seguir escrivint però he hagut de tornar a l’apartament: la bateria se’m
moria. Tenia el dia davant meu i escrivint del dia d'ahir ja quasi el tinc darrera. Un cop més
l’escriure s’ha menjat el viure, i ja quasi està bé que sigui així. El que
cabia en un quart d’hora de plàtica i ocupava un microgram de cervell m’ha
ocupat unes quantes hores de transcriure. En honor a la justicia haig de dir
que la mestressa de la guingueta ha acabat sent amable, fins i tot ha fet
alguna broma, com moguda pel sentiment de culpa de la seva fredor expeditiva de
primera hora i per fer-se-la perdonar. M’ha demanat amb ironia si estava
escrivint un “Roman” (novel.la). Una cambrera jove, en canvi, ha anat de més a
menys. Per donar-me dret a seure tantes hores he fet despesa, és clar. Una mena
de fregit de patates amb compota de poma, un cafè llarg (tampoc aquí ha arribat
el descafeïnat), un suc de poma gran amb no sé què afegit i una sopa suaba
(segueixo sense saber si som a Baviera, a Suàbia o a Baden). També he tingut
temps per sentir dos saxos amb temes clàssics i pasada amb got o cistelleta. He
fet el turista “seriós”, ocupat, solitari, ganz konzentriert…
