Konstanz (I)

Escric des de Constança, en una terrassa que encara estan preparant per al dia turístic que s’aixeca. La pantalla reflecteix molt massa la llum ambient, però me’n surto. A 20 m tinc el llac, amb les seves aigües lleugerament i arrissades per una brisa potser massa refrescant. El sol lluita amb núvols dispersos i sembla que acabarà per imposar-se. Tot al voltant és amable (llevat de la mestressa de l’establiment) i sembla fet per ser feliç: passejos arbrats, un petit port amb vaixells que uneixen les diferents  poblacions o passegen turistes), terrasses a l’aire lliure com la meva, l’immens horitzó blau amb el seu joc de colors, reflexos i perspectives…

Som aquí des d’ahir. M’ho va proposar en D. Havia de visitar uns clients i hi anava en cotxe. D’entrada ho vaig descartar, però em va arribar que el lloc valia la pena, i m’hi vaig acabar apuntant. Vam sortir diumenge al matí. La sortida va ser un pèl precipitada i vaig perdre un bolígraf més aviat bo: la primera cagada, la primera baixa del viatge. El corcó neuròtic de la cosa sobrevolaria com una ombra burxadora el meu cervell fins a l’endemà; quan encara era a temps de recuperar-lo hi vaig renunciar-hi per allò de l’honor, de no fer esperar, i d'estalviar-me cap mostra d'impaciència per part del company de viatge. Els nervis ens traeixen a tots.

Amb tot això, en D. no va voler menjar-se una línea continua –una prüija legalista  exagerada i fora de lloc, al meu entendre: si surts per la Meridiana i vols anar cap a Girona gairebé és obligat saltar-se la norma- i van anar direcció a Terrassa enlloc de cap a Girona; a l’hora de recuperar l’AP-7 va agafar la dirección contrària. Vam voltar creuant ponts, temptejant opcions com estudiants de l’UAB que s’acaben de treure el carnet de conduir… Un camí de carro ens va deixar a 5 metres de l’asfalt: barreres de formigó per una  banda i montículs de terra per una altra ens van impedir alliberar-nos de l’absurd. Tota una arrencada gloriosa.

Després tot va anar com una seda, amb debat inclòs sobre el #NOVULLPAGAR: en D. va preferir pagar al.legant que les revolucions han de ser sinceres i coherents, i no interessades i anàrquiques, o una cosa així d’espessa, conservadora i immobilista, però que tot i així recolzava i seguia la iniciativa aquesta amb interés i entusiasme… En fi, tots tenim por. Al.lega, per justificar-se, que agafa poc el cotxe i que quasil i fa gràcia pagar... Sempre m'ha semblat detectar en el D. una voluntat d'ordre fet de gratitud, de lògica i d'obediència: sóc a l'exèrcit, l'exèrcit em dóna per viure, ergo faig el que em manen. Plantejament bastant irrebatible, val a dir, i com a mínim honest.

Com qui diu, en un no res ens vam plantar per allà Orange, amb parada sota uns pins per menjar meló (d'aquells grocs, collita de l’hort urbà d’en D.: té mèrit) pernil del millor (del mateix que portava per obsequiar els seus clients) i algun tomàquet, també de la terrasseta de l’amic. Mai havia sentit les cigarres cantar amb tanta força, era quasi ensordidor. El temps es va tòrcer i va caure pluja. Lió trigava a arribar. Quants cop hauré fet aquest mateix tram aquest; tot m’és més o menys familiar... Una certa nostàlgia feta de recança és inevitable en aquests casos.

A l’alçada de Beaune (ma mare m’ha dit no sé quantes vegades que val pena visitar, sobretot un antic hospital medieval) cal afagar cap a Besançon i Basilea; així ho vam fer. Cap dels dos havia passat mai per aquella autopista verda, rural a matar. Tot eren boscos, camps (blat, panís?) i cartells de petites joies arquitectòniques històriques amagades per aquells paratges. La grandària i frondositat tenia admirat a n'en David; semblava cantar i reclamar les excel.lències de l’abundor de l’aigua. Sí, ja és ben cert.

Començava a caure el dia. La idea era fer nit a Besançon però les dues sortides no semblaven ser la principal i vam deixar-ho enrere. A l’alçada de Belfort va tocar omplir de nou el dipòsit. Havíem fet ja més de 900 quilòmetres; una bona tirada. Plovisquejava i feia una fresca de tardor; vaig lamentar no haver tingut temps de fer millor la maleta: no duia res d’abric ni contra la pluja. Entre sortidor i sortidor de benzina hi havia unes jardineres amb exuberants plantes florides: amabilitat simpàtica.

Vam descartar Belfort (per fi ho situo en el mapa!), i encara més Montebéliard, per fer nit: poblacions massa petites. Mulhouse, ja a Alsàcia, apareixia com un bon indret. Arribant allí tindriem ja fets tres quarts del trajecte, sinó més.

Hi vam arribar de nit. Avingudes perifèriques, estació d’estil clàssic, carrers deserts, plaça arbrada aporxada, tot com net i plucre però gairebé sense una ànima… Descartat un Mercure on ens demanaven 146€ per habitació doble, va manar a petar a l’Hôtel Bâle, petit, amb anys, per menys d’una tercera part del preu. Rebuda amable, habitació impecable (amb el sol inconvenient d’absència de cortina en la banyera). La recepcionista, una fada madrina d’origen magrebí ens va indicar Chez Hug com potser l’únic lloc on menjar alguna cosa a aquelles hores tardanes; era molt a la vora.

El lloc tenia el seu atractiu. Era en un primer pis, amb un llarg balcó de vidre arrodonit donant al carrer. Acollia la poca humanitat que semblava tenir gana o esperit noctàmbul de Mulhouse, que tampoc era cap gernació. La carta, amb la seva extensa oferta carnívora, deixava entendre que érem ja en zona germànica. Per guarnir el meu tal de carn vaig escollir una cosa anomenada spätzlés, una mena de pasta amb forma mongetes tendres atrofiadament desenvolupades. Sortint del local vam donar un breu tomb. Vam veure passar un tramvia: una mena de silent oruga de color ocre. Sensació d’Europa i el millor que té.