L'incendi (XVII)

Em vaig trobar tots els amics, coneguts i saludats que tinc a Capmany (poc més d’una mitja dotzena). En R. era un dels organitzadors i estava content de la resposta. Davant de l’escenari hi havia una gran urna on la gent anava fent donatius. M’havia quedat sense calés (per treuren s’ha d’anar a La Jonquera, Vilabertran, Perelada, Figueres…), tot eren bitllets i sols duia la xavalla del moneder.

El Fritz ingressat a la Vall d’Hebron no és el conegut alemany que creia en un principi  (que es diria Lothar: costa retenir certs noms germànics). El pobre és a l’UCI amb 80% de la pell cremada, amb el cap, les mans i els peus molt afectats. Li han hagut de fer una traquitomia…  Va aconseguir arribar al poble en tractor i es va desplomar. Ja és gran, està per veure si se’n sortirà.

Sobre la investigación a partir de l’ADN de les burilles, tots estàvem d’acord que era ridícul, una cortina de fum com una altra. Fins i tot en R., tot i haver perdut molt, apuntava més aviat –la seva moderació és exquisida- als poders públics com a vertaders responsables del desastre.

Un conegut (un dels fills de l’exjutge de pau que va dir allò de Rèeeee, jo me’n vaig a fer la migdiada) em va parlar de l’error que suposa evacuar la gent. En la majoria de casos els bombers no coneixen els camins ni les vies alternatives. Vaig llegir alguna cosa en aquest sentit en bonca d’algun dels alcaldes de la zona sinistrada. Mala coordinació,  pla infocat paper mullat, etc.

En quant a l'UME, a n'en C. molt li semblava que sobretot havien vingut a protegir la base militar. És cert que el terreny militar pràcticament no ha patit, però quedava ja molt excèntric respecte al centre i la marxa del foc. Per altra banda, és un fet que he vist efectius de l'UME per la banda de Capmany. En tot cas, no sembla que als militars de la base de Sant Climent els tingués gaire preocupats l'incendi; aquests darrers anys, amb les seves pràctiques de tir, ja han provocat uns quants incendis; cal dir que és una zona bàsicament de matoll.

En Q., un altre advocat que ha anat a petar a Capmany, em deia, amb el seu somriure irònic, que ja fa temps que els hi va engegant als de l'ajuntament la necessitat de fer un tallafocs. Que potser ara li faran més de cas.

Corria per allà l’alcaldessa de La Jonquera, una noia molt decent tot i ser de CiU, i el batlle de Capmany, algú ja més profundament discutible, opac, espès (més canònicament convergent que no la col.lega de La Jonquera, per dir-ho elegantment); porta ja 24 anys en el càrrec… Em pregunto com no tenen vergonya les autoritats, com s’atreveixen a aparèixer en públic. En 30 anys de focs repetits no han estat capaços de fer tallafocs com deu mana, ni tampoc de tenir nets els boscos, sobretot després de la destrossa de brancam que va fer la nevada del 2010. El foc, l’incontrolable, sempre ve del nord, perquè és d’on bufa la tramuntana. L’escenari s’ha repetit unes quantes vegades. Tampoc sembla tan complicat fer alguna cosa eficaç per minimitzar, sinó conjurar, el perill. Però no, la incompetencia criminal és la moda a seguir, la regla a respectar.

Va aparèixer igualment per allà el que havia estat breument alcalde de Cantallops, en M., una nano molt maco (fill de guardia civil i independentista) que les obscures forces caciquils havien aconseguit, en un tripijocs de trànsfugues i mocions de censura fora norma, foragitar de l’alcaldia. Em va assenyalar que la zona cremada es correspon amb una notable aproximació a la zona on es volen obrir parcs eòlics, fins i tot això seria vàlid pel que fa al petit foc de Port Bou, on també es vol instal.lar un parc d’aquests. Interessant.

Molt agents rurals disposats a denunciar-te, molta ACA ficant-se amb el molí o amb que no hagis tocat l’aiguamoll que tens a casa, però a l’hora de fer alguna cosa eficaç contra els focs forestals, rien de rien.

Aviat vaig plegar veles. Fora de joc per edat, escassos contactes i fesomia complicada (ediguem que el meu rostre "anglopolonès" no és apte per a gent poc curiosa, escassament avesada a la diferència) en aquesta eterna partida (debat, comerç) amb la meitat femenina de la humanitat, romandre a la festa més temps era perdre el temps. Potser tampoc acabava de tenir el dia.

L’endemà, el carnisser al que vaig a La jonquera (hi vaig pels gossos però com és simpàtic hi acabo comprant per als humans que siguem) em va finalment desfer un malentès que tenia ja la qualitat de l’enigma. Si El Portús és França perquè es diu que el foc va començar a La Jonquera. Molt senzill, es diu El Portús perquè un barri de La Jonquera, Els límits (separat del nucli per 2 ó 3 quilòmetres), en forma part, però ja no és territori francès. Dissabte, anant a comprar a El Boló/Le Boulou, vaig passar pel punt zero de l’incendi: el pàrquing de cotxes que ja just abans de les garites de la frontera; en el marge esquerra (en sentit nord) es veu la línia divisòria entre el cremat i el no cremat.

No cal dir que bé per internet o per mòbil (en aquest cas sense èxit perquè la cobertura que hi havia, justeta, ha saltat pels aires) he rebut moltes mostres de suport. Moltes gràcies.

A l’interès benintencionat de les coneixences se n’afegeix un altre molt humà però ja no tant interessant: el dels curiosos. Els que ronden per la zona mirant si casa teva segueix en peu són uns quants.