Tolosa la rosa (II)

Vam tirar, seguint una ramificació del mateix mercat, cap al centre, al voltant de la basílica de Saint-Sernin. Entre les nombroses parades, aquí ja només de roba, calçat o estris per a la llar, n’hi havia un parell d’art africà: estatuetes i màscares antropomòrfiques, zoomòrfiques i mixtes d’una força indescriptible. Se n’hi veia més d’una en la línia de L’orella escapçada de Tintín. Fusta fosca amb la patina clara del temps i tal vegada l’ús). Algunes portaven incrustats alguns cauris, petites petxines d’obertura amb ranura que havien estat moneda i són encara amulet de bona fortuna a mitja Àfrica. Algunes, inquietants, eren totes cobertes d’una malla de pedretes o trossets de ceràmica de colors, com la serp coral. Espectacular; per venir amb una furgoneta i endur-s’ho tot: un antídot contra l’avorriment a prova de tot. 

Un cop repassades de passada, vam deixar les parades i vam entrar en el temple. Rara vegada he vist un interior d’església tan bell, un romànic tan eteri (arcs de mig punt d’una alçada gòtica), una llum i un ambient tan celestialment terrenal. Al fons de la nau central estreta i llarga com poques s’erigia un altar barroc i daurat; el contrast amb la pedra i maó (nets, com acabats de raspar) de l’estructura no trencava l’harmonia. Una monja jove resava amb  devot recolliment i genuflexió de cap cot. Tota ella transmetia el millor de la religió (catòlica en aquest cas): la fe sincera, el domini amorós de sí mateix, la saviesa tolerant, la humilitat digna, la decència feta de pulcritud i discreció, l’alegria serena i generosa... Tenint en compte la llargària de la nau, costa d’entendre com s’ho feia el mossèn per fer arribar la seva veu d’una punta a l’altra quan encara no hi havia altaveus per fer-ho. La convicció, potser llavors, els hi donava una potència vocal que hores d’ara, no tenint prou la primera, ja no poden tenir... o simplement és l'excel.lent acústica, però llavors per a què els altaveus actuals?

Vam sortir per un accés diferent (porta romànica historiada, empedrat i encara un arc de pedra). S’obria en aquella direcció, si ho dic bé, la “corrière de Taür” (el carrer de Taur, en occità; els noms dels carrers i dels edificis públics eren escrits en francès i també en occità: un tímid però lloable signe dels intents de recuperació de la llengua local.  A partir d’aquest punt va començar l’efecte del filtre amorós. Gairebé tot el que veient els ulls era bonic i amable. Els edificis, tots de maó vermellós-rosat guardaven entre ells la sintonia de les formes, els tons, l’altura. 

Tot respirava tradició respectada però viva, no embalsamada; simplement posada al dia. Tot tenia un aire medieval però italianitzant, lleuger, alegre, com el mateix material de construcció amb el que tot hi era fet. Tot era a mesura humana. La circulació motoritzada, escassa; els ciclistes, abundants (tants o més que a Barcelona; també tenen el seu bícing: VélÔ Toulouse). No sé com s'ho fan perquè el trànsit rodat (de motor) sigui tan poc present en el centre ciutat (deu haver-hi trampa, però és una bona trampa). Tampoc sé com s'ho enginyen perquè tot el paisatge urbà estigui tan net, tan lliure d'afegits i obstacles: aquí no hi ha (o no es veuen, el que és el mateix) bateries de motos aparcades, telèfons públics, "pirulís" (columnes publicitàries), caixes de canvi de semàfors, bústies, pals d'enllumenat. 

Aquí tot sembla reduir-se a les papereres i a alguns punts de connexió d'aigua per als bombers: aquella mena de petites pilones de ferro dels dibuixos animats americans; de petit em tenien capficat perquè a casa nostra no n'hi havia (molt més tard endevinaria i veuria que les connexions queden amagades al terra sota una trapa metàl.lica). Les faroles són fanals vuitcentistes projectades des de les parets de les cases amb braços metàl.lics en arabesc: impecable (encara que per donar el vist-i-plau definitiu caldria encara veure la qualitat de la llum; esperem que no sigui blanca i lúgubre o taronja i anguniosa com a Barcelona i arreu de les ciutats i pobles catalans. 

Esmunyint-te per les portalades de fusta (cap d’elles amb grafits: proposo un enduriment de les ordenances municipals de Barcelona, on a penes hi ha cap portalada que no estigui guixada amb espray) accedies a patis d’una civilitat de somni: l’ombra d’algun arbre, la verdor d’una heure, una petita font de ferro colat, un senzilla però sòlida escalinata, pau, netedat i la sensació d’ordre i benestar extrems, connaturals.

Érem probablement en el carrer més turístic de Tolosa, una mena de carrer Ferran, però el contrast era agut, dolorosament desavantatjós per al carrer barceloní. Allí, res d’hordes àvides d’injectar-se disbauxa al cervell sigui l’hora que sigui, res d’aquesta sensació de buidatge i de saqueig de l’exhibició i disponibilitat turístiques (amb un punt de postració abjecta) de la capital catalana. Allí sembla imperar la mesura, la cadència del bon gust i l’equilibri. La ciutat s’ensenya, però viu la seva vida, en i des de la seva pròpia ànima. No és un circ.

Vam entrar un moment a l'església de Notre-Dame de Taur. Era com entrar en un icona. Espelmes i tons foscs, recolliment d'una sola nau. Inspira ganes de creure, de creure més. 

Tot i ser una ciutat mediterrània, o en tot cas sudista, no hi ha gaires balcons. Les façanes tenen més aviat un punt hieràtic, pla. Els edificis més antics tenen els angles en forma de torre defensiva; alguns campanars, sempre de maó, sobresurten per damunt la línia horitzontal, relativament baixa, de les edificacions del centre històric. Sobta el caràcter tirant a homogeni dels edificis: crea una sensació d’unitat i de coherència que descansa la ment. És una d'aquelles ciutats que s'han fet seguint un mateix, per no dir únic, patró arquitectònic; això, a priori, podria semblar una condemna a la monotonia, però l'efecte, si el patró és mínimament plaent a la vista, és en canvi molt gratificant. Parlem, a més, de similitud no d'uniformitat; de predomini d'uns tons, d'unes proporcions, d'uns materials, d'unes formes, no d'una repetició copiada, idèntica. París seria un exemple paradigmàtic d'aquest mateix fenomen; Venècia o Amsterdam semblen també tenir aquesta característica.

Sorprèn així mateix la tranquil.litat, com de poble, dels carrerons adjacents a la via principal per la que avancem. Aquesta acaba desembocant-nos a la plaça del Càpitoli/Capitole: una gran plaça d’armes quadrangular d’estil neoclàssic. El Capitoli (ara sense accent, per dir-ho a la catalana), cobreix tot un costat de l’esplanada, i és alhora ajuntament i òpera. A l’altra banda, mirant a sud, tota una renglera d’edificis amb porxada acullen cafès i restaurants de renom.

D’allí, seguint les indicacions d’un panell turístic, vam agafar el carrer Gambetta direcció la Place de la Daurade. A mig camí vam dinar en un restaurant bio. Érem al bell mig de Tolosa i pels carrers, com hem deixat dit, gairebé no passaven cotxes (val que érem diumenge, però tot i així ho vaig trobar gratament simptomàtic). Tot eren terrassetes, placidesa estiuenca, racons de carrer oblidats en la seva parsimònia antiga, el nombre just de vianants, angles i perspectives delicioses, detalls entranyables. Una mena de cant a la vida i una promesa de felicitat.

La Daurade va resultar ser una mena de terraplè arran del Garona, amb grans plataners, zona infantil i taules i bancs per a pícnics familiars, passeig amb angles, rampes, escales i barana de pedra perfectament tallada (en una estètica de vella fortificació). El riu era ample i lliscava amb solemnitat. Un gran pont neoclàssic, com napoleònic, el creuava en aquell punt. Sobre cadascuna de les pilones hi havia un gran forat en forma de túnel: tal vegada per permetre d’escolar-se l’aigua els dies d’inundació. Toulouse no té mar, i aquí rau la seva gran mancança, però almenys té aquell gran riu que la travessa i li dóna amplitud de mires. A l’altra banda del riu la ciutat històrica semblava seguir en la mateixa tònica. No hi havia dubte que Tolosa havia estat una ciutat rica i important; segurament ho segueix sent. Un d’edifici de factura pomposament castrense (com una mena d’Invalides) donava una nota severa i santpetersburguiana a tota aquella banda de la ribera del davant. Es podia llegir com un recordatori de que el poder mai és lluny del refinament.