Higgs' God (I)

Fa uns dies la comunitat científica i mitja humanitat estava d’allò més contenta perquè semblava que s’havia trobat la partícula de Higgs, partícula subatòmica que havia de permetre explicar bona part de l’univers “visible” (sembla que n’hi ha un de fosc per el que la partícula aquesta, anomenada també bosó, si ho entès bé, ja no és cap element d’explicació o molt limitadament).

Amb l’ànim d’informar-me, uns dies enrere vaig llegir un article de diari sobre el tema (un resum divilguatiu a l’ús), i un parell de columnes de to bavosament babau, una d’elles de la Pilar Rahola en el que feia un panegíric de la curiositat i de no sé quina fotesa més, fidel a la seva línea de pensament únic neocon; és un fet que ella i alguns altres estan acabant amb la intel.ligència del país (ja prou migrada per si mateixa). No tinc a mà l’article aquell ni tampoc tinc internet (sóc al camp, a l’Albera) i per tant parlo de memòria. Una mínima idea de la cosa sí que me’n vaig fer. De tota manera, és clar, no escric per explicar en què consisteix la cosa (seria una assassinat científic, un atemptat de lesa ciència), sinó per calibrar, avaluar des del judici del sentit comú, la importància de la cosa.

El primer que haig de dir és que la descoberta aquesta em va deixar totalment indiferent (i sospito que a molta gent també). Matiso: la física, en la mesura que investiga l’ésser, la base de tot, té, als meus ulls, un gran atractiu. Preguntar-se per la primera substància, com feien ja els grecs de l’Antiguitat, intentar esbrinar quin és el principi del real, i quan va començar, són preguntes que em resulten fascinants, poètiques, sublims. Segurament necessàries i inevitables per a la intel.ligència humana.

No, el que em deixava indiferent era tot l’enrenou, tot l’esbombament mediàtic, tota la desaforada complaença de l’opinió pública i de la mateixa comunitat científica amb el dit descobriment. Donava la impressió que s’havia trobat la pedra filosofal i que els destins de la Humanitat, a partir d’aquí, serien uns altres, més brillants i gloriosos.

Aquesta actitud, ho sento, se’m fa ridícula. Al meu entendre qualsevol decobriment científic queda necessàriament, per raons metafísiques (de com està estructurat el món) circumscrit a una limitació infranquejable. Aquesta limitació recorre, es declina en tres nivells.

El primer és el de l’explicació. La nostra capacitat de comprendre el real pot no tenir límits (en termes progressius), però la complexitat i l’extensió d’aquest tampoc. Per tant, la nostra aproximació serà sempre asimptòtica: ens anirem apropant a la fita, però sempre quedarà una porció d’ignot, i aquest romanent de desconeixement estarà sempre en condicions de posar en dubte tot l’assolit fins aleshores. Una altra manera de veure-ho, encara menys falaguera, és la de l’horitzó: sempre fuig davant nostre pel fer de ser justament això, horitzó; com el nadador que neda volent arribar a la línia de l’horitzó i aquesta línia sempre és allà (és a dir més enllà…), malgrat el seus esforços, mantenint una idèntica i mateixa distància respecte a ell.

El segon nivell de limitació és el del fer. Tal com se’ns ha presentat la notícia que ens ocupa, semblava que la Humanitat hagués trobat finalment l’eina per transformar el món. Un to d’enlairament, de lirisme prometeic bategava en els titulars, planava sobre el tractament mediàtic que es donava de la cosa. La idea que permetia i motivava aquest entusiasme és senzilla i tots, poc o molt la fem servir: el comprendre permet passar al fer; la idea porta a l’acte, la teoria a la pràctica. Saber és poder. La realitat, malauradament, no para de demostrar a diari que això no és així, que aquesta relació de causalitat és pura quimera, utopia somiada. Cadascú en té la prova en ell mateix: què no sap de si mateix i quants cops ha comprovat que d’aquest saber no se’n deriva, pel saber mateix, cap canvi?

No se’m malinterpreti: el coneixement és necessari per al canvi (o en tot cas pot ser-hi favorable), però no és suficient. Cal un “plus” que no es troba en el coneixement, que és d’una altra naturalesa.

No hi ha doncs cap automatisme entre saber i fer. Entre el pla intel.lectual i el pla de l’acció. Es dirà que tot és analitzable, descomposable en elements comprensibles i per tant previsibles i manipulables: que l’acció mateixa és estudiable i “dominable”. No ho nego del tot, però segueix havent-hi un gap, un salt qualitatiu. Hi haurà sempre quelcom de l’acció, de la materialització del coneixement, que escaparà a aquest, que quedarà o s’esmunyirà fora del control de la ment humana: una indeterminació irreductible (de manera anàloga al vist anteriorment en el pla epistemològic, per dir-ho amb un terme rebuscat). Un exemple: podem arribar a entendre què és i com funciona la vida, però dubto molt que arribem a ser capaços de generar-la des de la matèria inanimada (que és allò en que consistiria realment crear-la). Crear és més que saber, cal alguna cosa més que saber per a poder (i voler) crear.

Suposant, però, que fossim capaços de fer-ho, s’afegeix, es sobreposa encara, dins d’aquesta mateixa limitació del fer, una nova faceta o limitació: la de l’ètica. Dit altrament, som i ens creiem veritablement capaços de fer, de dur a l’existència tot el que sabem assegurant el respecte del que ens exigeix l’ètica? Jo sóc del parer que no en som capaços, i no entraré ara en l’aducció d’exemples que provin aquesta afirmació negativa (com seria el cas de l’energia atómica, entre molts d’altres), sinó que miraré d’anar a la rel de la qüestió: no és que l’ésser humà sigui dolent (que potser també), sinó que essent parcial (”relatiu”, no absolut) sols pot ser parcial en les seves explicacions i intervencions en el món.