Ara bé, el món és un tot (hi ha qui afegeix que viu, orgànic) i sols en la mesura que se l’entengui i s’intervingui en ell de manera global, tractant alhora tots i cadascun dels seus aspectos se’l pot entendre i se’l pot transformar de manera assenyada i eficient, pertinent. Una prova, entre moltes posibles, de la incongruència a la que porta la manera parcial de procedir, la tenim, per exemple, en la mortalitat infantil: es redueix aquesta taxa, però no s’està preparat per a fer front a la sobrepoblació mundial que se’n deriva…
No cal dir que una comprensió i un acció global (amb el que implica també de simultaneïtat) sobre el món cau fora de l’abast de la Humanitat: la intensitat i magnitud de la cosa són excessives. D’aquí la exigencia de prudència a l’hora de transformar les condicions de vida de l’ésser humà, d’afectar els ecosistemes, d’inventar i d’utilizar substàncies i processos químics o físics estranyes a la natura o restringides a un camp determinat d’ella.
Aquesta incapacitat humana de capir i d’actuar de forma coherent no es deu només a un problema de fragmentació de la intel.ligència humana, sinó també de grau. Fins i tot concentrant en un sol ordinador central tota la intel.ligència humana (afegint-hi l’artificial que es vulgui), la capacitat assolida seguiria sent insuficient. La “partícula de Déu” té això, que sols és una partícula de Déu, i aquest en te una infinitat més… d’amagades. Cal haver creat la cosa per saber vertaderament, “a ciència certa” com funciona… Però no ens avancem.
Dèiem, al principi, que la l’explicació estava condemnada a no arribar mai del tot al seu objecte, si afegíem seguidament que el trànsit del saber al fer era més que incert, i en que en qualsevol cas comportava, per la seva insalvable parcialitat, un inevitable desequilibri que es traduïa en una problemàtica ètica, consistent, no tant en unes ganes positives de fer el mal com en els efectes perniciosos d’una actuació deficient, incompetent (allò mai prou bescantat de l’aprenent de bruixot).
Toca ara exposar el 3r i darrer nivell de la limitació humana: el de l’ésser. Després del saber i del fer arribem finalment al moll de l’os, al quid de la qüestió. Aquesta última limitació, no cal dir, explica i subsumeix les anteriors.
Posat, dit en plata: per molt que la investigació científica humana avanci i s’entesti en arribar a conèixer i en transformar el seu objecte d’estudi (el món, el real, que en última instància no és altra cosa que l’ésser) no aconseguirà mai ésser aquest mateix objecte que cerca i persegueix. La distància que el separa será, per a ell, sempre la mateixa. Per esforços i temps que passi no abastarà, no assolirà mai l’objectiu. La raó d’això és molt simple: la part és per necessitat inferior a la totalitat, o bé: l’efecte sempre és menys (té menys quantitat d’ésser) que la causa, és ontològicament més pobre, ja que la causa el conté a ell i encara a alguna cosa més, no s’esgota en ell.
Amb aquestes consideracions entrem de ple en l’argumentari que fonamenta la meva posició. L’ésser humà, faci el que faci, no será mai causa de si mateix. Apareix en un món anterior a ell (en sentit cronòligic i lògic), i per tant no creat per ell. Dit això, el desenvolupament de la intel.ligència humana al llarg de l’evolució humana l’ha portat a creure coses que són inexactes sinó directament errònies.
1. La primera és que gràcies a la seva intel.ligència pot entendre fefaentment com està constituït el món: hi hauria correspondència entitativa entre la seva representació del món, l’objectivitat d’aquesta: ambdues coses compertirien identitat. Aquesta convicció vindria servida i avalada per l’experimentació científica: els meus sentits corroboren el que la meva ment ha aventurat com a hipòtesi, ergo hi ha consonancia (isomorfisme s’en diu) entre com penso que és el món i com és aquest realment. Aquesta suposició es basa (o sustenta: no queda clar del tot clar què és primer) en una pretensió general, que és la segona de les creences “humanistes” que volem enumerar.
2. La pretensió de que l’ésser humà té el monopoli de la intel.ligència del cosmos. En altres paraules: està envoltat per una infinitat de processos físics i químics “estranys” (que d’alguna manera “participen” de la intel.ligència general) que sols ell està capacitat per entendre… (i s’escau “ordenar-los”, "millorar-los": ai mare meva…). Segons el plantejament que ha acabat sent dominant aquests darrers segles: en l’univers sols hi ha la materia amorfa que segueix una dinàmica sense intenció pròpiament intel.ligent, i ell, l’ésser humà, que tot i admetre haver sorgit d’aquell mateix magma cec (per mor, se’ns ve a dir, d’una combinació darwiniana dels diferents elements de la materia que hauria arribat a propiciar una mena de transcendencia, des de, en forma d’immanència, s’entén) s’erigeix en l’únic jutge apte per determinar com són les coses. Haig de dir que aquestas tesi sempre m’ha semblat, ja des de que era nen, aberrant, insostenible, pròpia de ments sinó malaltes sí afectades per una inflamació de l’ego col.lectiu, de l’espècie, de proporcions monstruoses.
2. La pretensió de que l’ésser humà té el monopoli de la intel.ligència del cosmos. En altres paraules: està envoltat per una infinitat de processos físics i químics “estranys” (que d’alguna manera “participen” de la intel.ligència general) que sols ell està capacitat per entendre… (i s’escau “ordenar-los”, "millorar-los": ai mare meva…). Segons el plantejament que ha acabat sent dominant aquests darrers segles: en l’univers sols hi ha la materia amorfa que segueix una dinàmica sense intenció pròpiament intel.ligent, i ell, l’ésser humà, que tot i admetre haver sorgit d’aquell mateix magma cec (per mor, se’ns ve a dir, d’una combinació darwiniana dels diferents elements de la materia que hauria arribat a propiciar una mena de transcendencia, des de, en forma d’immanència, s’entén) s’erigeix en l’únic jutge apte per determinar com són les coses. Haig de dir que aquestas tesi sempre m’ha semblat, ja des de que era nen, aberrant, insostenible, pròpia de ments sinó malaltes sí afectades per una inflamació de l’ego col.lectiu, de l’espècie, de proporcions monstruoses.
