L'incendi (XII)

Arribant al poble encara vaig fer marrada per anar a veure, per la carretera “nova” (ja té tres anys, però una obra –polémica en el seu traçat i realització-  que ha trencat el tradicional aïllament en cul de sac de Cantallops) com treballaven els bombers que s’hi havien desplaçat per combatre un conat actiu. Vaig aparcar a una distancia prudencial i m’hi vaig apropar per la carretera. Dissimulant la càmera dels ulls d’altres efectius de bombers o d’ADF que passaven en un sentit o un altre. Per una banda em repugnava fer el paper de curiós morbós, passiu i simple espectador; per l’altra no volia que em fessin marxar. Vestit com anava podia passar per un pagès preocupat pel seu camp o la seva barraca arran d’horta.

L’aproximació dels professionals del foc semblava seguir la táctica guerrera. La infanteria, els bombers a peu, s’avançava a peu per un camp, des de dos o més  angles, en direcció al foc. El tanc, el camió, s’apropava pel camp fins a una certa distància i prestava, amb les llums giratòries i el seu motor en marxa, l’assistència necessària. Es desplegaven mànegues i s’atacava a cop de doll d’aigua (administrat, semblava, de manera puntual, “quirúrgica”, segons el principi d’economia i máxima eficàcia). El fer dels bombers era bastant calmós, de seguretat i d’hàbit professionals. En concret aquests que veia actuar eren els de l’UME (Unidad Militar de Emergencias); eren o tenien l’aspecte de bombers (com llurs camions vermells), però anaven acomboiats per Land Rovers declaradament militars (de color kaki, com el personal que els feia servir). La boirina del fum, l’olor de cremat i els fragments de cendra baixant voleiant des del cel formaven part indestriable de l’ambient, del moment.

Arribant a la Concòrdia vaig veure moviment de nens i nenes. Poc després vaig saber que era un grup escolta que havia quedat confinat des del dia anterior a Cantallops i que finalment rebia l’autorització per marxar cap a La Jonquera. Per als nanos adolescents devia ser una situació encara més nova i carregada d’emocions que per als adults.

La terrassa era encara més plena que al migdia. Vaig saludar tres o quatre coneguts. Amb un, vingut de Girona, vaig convenir que tot i no poder fer res, era com de mal gust marxar i deixar sols els bombers amb la feina de lluitar contra el foc. En P. i l’U. eren allí amb la F. i el seu company, la parella que porta aquest restaurant-bar mig cooperativa i mig centre neuràlgic de Cantallops. Prenien cava, potser per oblidar el destí encara incert de Cantallops i per fer passar els nervis. En P. derrapava per moments cap a la facècia cabaretera.

Un 4 x 4 d'un equip d'AGIF (cal suposar que un cos auxiliar més) va fer la seva aparició. Un parell de nois i una o dues noies, en la força de l'edat. Joc de mànegues i dipòsit a la part posterior del vehicle. En P., ja una mica alegre pel cava, va dir que aquests "poca cosa", que eren més aviat ineficients, que un parell o més cops al dia tornaven a casa seva o a la seva base i, va deixar entendre, cardaven pels descosits. Em va semblar que algú dels presents confirmava parcialment, o en tota la seva extensió, la maledicència. Ja pot ser, però sobretot eren ganes de dir bajenades i treure's la tensió del damunt.

La taula del costat, d’aquestes, com la nostra, de pícnic de parc nacional ianqui (allò de taula i bancs formant un sol conjunt de El oso Yogui), era plena de joves ja crescudets (les forces vives, diguem), comentant la situació i emetent judicis i crítiques. Un d’ells es queixava del sensacionalismes dels titulars de La Vanguardia del dia i lloava, tot i admetre la seva prevenció envers els militars, la tasca que estaven fent els de l’UME.

Al cap d’una estona vaig encendre l’ordinador i em vaig anar oblidant de l’entorn. Havia sentit dir que Cantallops era sense llum, però jo tenia bateria per unes hores i per a la resta ja m’espabilaria: no havia vingut de festa ni amb la intenció de quedar-me desvetllat fins les tantes. Amb tot, el tall de subministrament elèctric va resultar ser una falsedat o bé una vella veritat ja superada i desmentida pel present (potser, això sí, hi havia restriccions i el corrent era d’una potència limitada, però poc o molt, n’hi havia). Ja era fosc quan va venir un càmera de TV3 va entrevistar una o dues persones i va fer una breu passada filmant el petit grup encara present. Sembla que aparec escrivint, amb aire més aviat absent i concentrat; era immers en la primera crònica d’aquestes que he anat desgranant sobre l’incendi.