El tercer “tema” que volia
abordar era el de la situació econòmica general. Fa tres setmanes la cosa
s’hauria limitat a parlar del cas Bankia, però ara això sense ser cap anècdota
(és desitjable que els responsables vagin a galeres), queda petit, diluït en el
panorama general de descomposició per entregues.
Com a prèvies haig de dir no
menys de dues coses. La primera és que no hi entenc, però que sentint-ho molt
reivindico ara i aquí la meva ignorància, el meu dret a no entendre-hi; tindré
ocasió d’explicar-me. La segona és que aquest enfonsament de l’ordre conegut
fins ara no em fa cap pena: mai hi he cregut. Els anys que vaig treballar per a
les Comunitats Europees em van desenganyar prou. Un botó de mostra és suficient; a la base de qualsevol cosa hi és tot (tota ella): l’esperit que informa, batega en una
cosa es fa visible en totes i cadascuna de les seves parts, en tots els seus
racons, en totes les seves ramificacions.
Em centraré de moment en aquest
segon punt (que de seguida farà comprensible la primera consideració, la de la
ignorància reivindicada o en tot cas sense culpabilització).
No sóc tan ingenu com per pensar
que de la destrucció d’un model hagi de sortir necessàriament, automàticament
quelcom millor, tot i així sóc poc partidari dels mals menors. Serà
inconsciència, ressentiment o romanticisme, el cas és que la crisi em sembla
molt bé com a correctiu col.lectiu; és una oportunitat de tornar a començar a
fer les coses millor. Si no en som capaços, doncs no en som capaços, però el
somni, la il.lusió haurà durat uns instants, uns instants suficients per omplir
una vida, segons com.
Pel que fa al Titanic en el que
som, és evident que les coses, i menys d’aquesta magnitud, no passen per
accident. Els fonaments de l’edifici eren espuris; era normal que s’acabés
esfondrant. Quan parlo de l’edifici em refereixo a la Unió Europea, però
igualment a tota construcció política, a tota organització que no respecti
certs principis no escrits, però no per això menys determinants, que regeixen
la vida social.
La UE, amb l’Euro al capdavant,
està fracassant en última instància per les seves pròpies contradiccions.
Europa és tota ella una contradicció. És un vol i dol constant.
Així, mirant per sobre, el que
salta a la vista és que la UE és un monstre tecnocràtic. La base, justificació
de la tecnocràcia és sempre la mateixa: el poder de decisió ha d’estar en mans
d’experts, ja que la realitat és complexa i sols el coneixement aprofundit,
tècnic d’aquesta permet gestionar-la correctament. Dit altrament: la vida és
una equació de 3r grau i cal tenir estudis de 3r cicle per poder entendre com
funciona. Amb aquesta idea s’ha introduït ja un concepte potencialment,
prometedorament perniciós: la vida és un problema que desborda de llarg la
capacitat que tinguin la tradició, el sentit comú, la intuïció i la cultura
general per encarar-lo; la vida, per ella mateixa, no porta “guia d’instruccions”,
cap immanència intel.ligent, cap mecanisme d’autodesenvolupament harmoniós,
coherent, viable.
És cert que estem parlant de
l’organització de la vida col.lectiva, i que aquesta, certament, requereix uns
coneixements que ultrapassen els merament intuïtius o superficials (cal
conèixer les tendències, les necessitats, les respostes que hi hagut en el
passat davant de situacions anàlogues, etc.), però com tot allò col.lectiu està
fet de comportaments individuals, ja han obert la porta a considerar l’individu
inapte, incompetent per “gestionar” la seva pròpia existència. Del general es
passa al concret: en nom de l’ordre general l’individu concret és intervingut i
dirigit. I el que és pitjor, l’individu n’està content: se li treu una part de
la seva llibertat, però també, i això alleugereix molt la vida, de la seva
responsabilitat: uf!
Ja tenim doncs una primera
contradicció entre el suposat liberalisme i el dirigisme (i el paternalisme que
el fa néixer i l’acompanya en tot moment: “pobret, sol no sap el que es fa, cal
marcar-li el camí ben clar.”
Aquesta contradicció es dobla
d’una segona. Resulta que el model “ideal” que es persegueix (en la millor
tradició del despotisme il.lustrat) té que donar cabuda als interessos dels
poderosos. És a dir, per una banda es busca dissenyar una societat lliure,
responsable, cívica, culta, tolerant, democràtica, i per l’altra s’ha de fer
això salvant en tot moment el control i l’afany de lucre de qui paga la festa.
La cosa, en aquest punt, grinyola de mala manera. Al poder sols li interessa
assegurar i ampliar aquest poder: de totes aquestes conquestes “il.lustrades”
sols li interessen els bons restaurants, els cotxes cars, els homes i dones que
facin goig, el golf, el iot o l’avioneta, els gossos i cavalls de raça, els
clubs exclusius, les col.leccions d’això i d’allò altra (tant hi fa que siguin
obres d’art o amants, les cases i les finques aquí i allà... glamur, comoditat
i luxe, i poca cosa més. En principi aquestes dues exigències (donar
satisfacció als valors racionals i democràtics del poble, i preservar el dret
de cuixa dels poderosos) no és del tot incompatible, però la realitat és una
altra.
No és tant que les dues
tendències o forces en presència xoquin, que també, com que en la pràctica sols
n’hi hagi una, de tendència (!): el ric vol ser-ho més, i el que no ho és vol
esdevenir-ho. El ciutadà més o menys “modèlic”, estàndard, vulgui o no, es
resisteixi o no, acaba sent endut per la dinàmica general de la febre d’or. No és que no li agradi la
cultura i la justícia, ja creu en la llibertat i la democràcia, però davant de
la temptació els seus valors es demostren febles i cedeix. Qui no vol una vida
més regalada, més plaent, més brillant? Qui no vol la seguretat per ell mateix
i per als seus fills? Qui no vol el confort i la llibertat que donen els
diners? Tothom, i és normal, el que no treu que un no s’hagi de defensar
d’aquesta seducció: bé perquè no passa de ser, per a la majoria, una quimera,
bé pel preu personal i col.lectiu que té la seva consecució: individus amb la
personalitat minada, distorsionada; societats igualment desequilibrades,
desequilibrades pel doble afany de definir-se com quelcom segur, igual a ell
mateix (voluntat estàtica), i de deixar-se arrossegar per l’ímpetu de la
llibertat que busca saltar-se els límits i córrer a la captura del que hi ha
sempre més enllà (voluntat, moviment dinàmica); una societat que, per dir-ho d’alguna
manera, és alhora museu i casino, parlament i borsa, església i prostíbul).
I no podia ser altrament: l’equilibri,
fins i tot buscant-lo, ja és una cosa difícil d’assolir; si a sobre només se’l
busca parcialment, aparentment, llavors el desequilibri està assegurat, servit.
D’aquesta manera ja tenim dibuixada la dislocació: liberalisme per als diners
(quant més diners més llibertat, fins arribar a la impunitat); reglamentació
per a tota la resta (en una direcció ben determinada: augmentar el flux, la
velocitat i la quantitat, de diners). Entre una cosa i l’altra totes las
galindaines mentals que es vulguin per impedir que la maionesa es talli, per
evitar que es vegi massa la irracionalitat de tot plegat. Una gran, una enorme,
una clamorosa farsa.
I és que talment com fan els
individus, les societats, per poder mirar-se al mirall, s’inventen tota una bateria
de recursos dissimuladors: la hipocresia del políticament correcte, el
pensament únic ben pensant, la desaparició de la transparència (censura,
ocultació i tergiversació de la informació). El dir una cosa i fer la
contrària. Una mena d’esquizofrènia del dia a dia, de l’any rere l’any que
acaba dissolvent el sentit crític i de passada el de la realitat. Europa volia
ser quelcom modèlic, l’exemple a seguir arreu del món, però resulta que sota la
catifa hi tenia tones de merda. La crisi, i és un gran què, com si fos una
ventolera potent ha aixecat la catifa i ha fet la llum sobre les nostres
misèries i vergonyes. Som corruptes i especuladors de cap a peus, sí senyor. El
resultat és una “merienda de negros” (i que se’m perdoni el racisme implícit en
l’expressió) en la que no tots som igualment culpables, però en la que tots hi
participem: és la nostra obra.
El problema, suposant que malgrat
tot vulguem reaccionar, és que seguim estant desarmats, èticament indefensos
davant la mentida (la nostra i la que ens ve d’amunt). Tenim els reflexos
condicionats, la ment rentada i alliçonada. Tornarem, per tant, a caure en el
parany de torn, el que sigui, per groller i evident que sigui; aviat no caldrà
censura, es podrà dir i saber tot: l’atomització de l’individu serà tal que la
seva insensibilitat, la seva indiferència farà que sigui incapaç d’indignar-se.
Som com el nàufrag que s’agafa a qualsevol cosa que li llencin perquè pugui
flotar: un ninot de plàstic amb un somriure fals també serveix. El cos social
és una cosa amorfa, obedient o caòtica, difícilment revolucionària. No semblem
capaços d’inventar, de bastir cap alternativa; ens vàrem vendre l’ànima al
diable i el marge de maniobra és esquifit. Com a molt es pot intentar mantenir
la lucidesa, procurar salvar algun moble, això és tot.
Però més enllà de la incapacitat
de la gent, nostra, podria ser que malgrat tot la història faci la feina per
nosaltres. Podria ser que allò que conscientment la gent reclama, que les coses
siguin comprensibles, i per tant petites, simples i transparents, esdevingui
una realitat. Podria passar que estiguéssim als inicis d’una nova Edat Mitjana,
amb unitats polítiques més petites (que permetrien, almenys teòricament o
inicialment, que l’individu recuperés part de la llibertat que ha cedit,
delegat, i amb ella allò indissociable i crucial, la seva responsabilitat en
tot el que afecta la seva vida). Unitats polítiques més petites que,
necessàriament serien també més simples en llur organització i més transparents
en llur funcionament. No ens fem, però gaires il.lusions: l’ésser humà no té
solució definitiva. Això que apareix ara com una esperança també caurà en els
seus propis i específics excessos i defectes, i al cap de 300, 500 ó 800 anys
els humans anhelaran tornar altre cop als grans conjunts polítics, als grans imperis.
És la llei del pèndol. Ara sembla que toca disgregar-se. A mi ja m’està bé: obeeixo. També podria ser que confongués el meu desig amb la realitat, però.
