Mentre escrivia els records del viatge a l’Àfrica
la vida no ha parat d’abocar una dosi monstruosa de fets, novetats, notícies,
canvis. Aquest és un dels mals de l’escriptura, que és mentalment paral.lela a
la vida però no físicament: el temps de l’escriptura, en el que escrius també
és el temps de la vida, en el que vius: també és dins del temps. La teoria, la
ficció, la recreació de la vida també és dins la vida, no atrapa mai aquesta,
aquesta sempre és més ràpida, diversa, fugissera, inaprehensible: com la sorra
de les platges de tot el món, l’aigua de tots els mars i l’aire de tots els
vents. Només l’amor sembla capaç de copsar uns instants aquesta immensitat. L’escriptura
ho intenta però encara té quelcom massa possessiu i aparatós i en prou feines
suggereix. La llum de la seva llanterna arriba quan la cosa ja fuig, el seu
retrat es queda en caricatura, la seva descripció i explicació no passa de l’esquema
borrós. És així i s’ha d’acceptar.
Dit això, feta aquesta confessió, i acceptant de
continuar malgrat les limitacions de la cosa i el risc gairebé insalvable de
fer el ridícul i de ser injust, hi ha força temes que m’han semblat rellevants,
però estic per centrar-me, així, una mica arbitràriament, perquè hi vaig pensar
un dia i no tinc esma de rectificar, en tres: Assange, el Sonar, el rescat
espanyol.
Ara mateix no sé massa què diré. No tinc cap
guió. Sols una vaga noció del que cada una d’aquesta coses suscita en mi i del
que haig de pensar, i per tant dir, d’acord amb la meva visió de la realitat
(que estic disposat a modular segons l’estat d’ànim, però no a canviar mentre
no se’m demostri el contrari, que estic equivocat, feina que deixo a algú altre
;-).
Assange
La darrera notícia que he sabut d’ell és que està
assetjat a l’ambaixada equatoriana de Londres. Assetjat en sentit figurat però
no tant: si posa un peu al carrer els agents d’Scotland Yard el detindran per
haver violat l’arrest domiciliari. L’espasa de Damocles de l’extradició a
Suècia havia donat senyals de desplomar-se-li sobre el cap i va fer un darrer,
o nou intent d’escapolir-se de la seva mala sort.
Reconec que he seguit de relativament lluny tot l’escàndol
de Wikileaks. S’ha dit de tot de’n Julian Assange, aquest australià de cara intel.ligent
de nen concentrat i cabells blancs, fins i tot que era un agent de la CIA. Un
antic col.laborador i amic seu, cofundador de Wikileaks, aquesta mena d’agència
de la transparència total del entre bastidors de la política, en va dir
penjaments i se’n va desvincular. Reconec que durant un temps vaig dubtar de l’autenticitat
del personatge, ara ja no. La persecució de la que sembla ser objecte té tots
els trets de la veritable caça de bruixes. L’interessat es tem tota mena d’irregularitats
per part de la Justícia i dels poders que mouen aquesta a l’ombra, com per
exemple que el judici que l’espera a Suècia no sigui més que un tràmit, la porta
d’entrada a una extradició als EUA on li faran passar les ganes d’explicar-ho
tot, sobretot el que incumbeix a llur actuació en el món.
El referit és sabut i no he aconseguit, fins ara,
aportar un gram de novetat o matís (admeto que és greu). Ara miraré d’agafar
una mica més d’embranzida i enlairar-me per constatacions, consideracions un
pèl més personals.
Si he
seguit poc l’”assumpte Assange” no sols és per mandra (saturació, limitació, esgotament
o el que es vulgui) o les ganes que sovint un té d’evitar una mica els temes depriments
(per morbosos que siguin), que també, sinó per un general i difús escepticisme envers tot el fenomen de la
informació. M’explico. Tinc la íntima sospita que a partir d’un cert punt la
informació paralitza. Aquí tampoc sóc original, perquè això ja ho va dir algú
fa molts anys i qualsevol ho pot experimentar en el seu dia a dia. Em sembla
tanmateix important recalcar que també la informació fiable, la del periodisme
d’investigació (que englobaria la tasca de Wikileaks, doncs) té, en la majoria
de casos, de persones, aquest nefast efecte.
Per un mecanisme, una determinada llei
psicològica (segurament fàcil d’entendre i de descriure) la informació supliria
l’acció. A més informació menys acció. Si fem l’esforç d’analitzar com es
produeix aquest fenomen, bastant paradoxal val a dir, ens trobem amb 3 fets o
dades que estarien a la seva base, que en serien la causa.
El primer és evident i ja l’hem esmentat
referint-nos a la informació en general, no només per la de qualitat: la paràlisi per excés, o més exactament,
per continuació indefinida. L’acció, tota acció, neix d’un aturar-se i
focalitzar l’energia en un punt, un temps concret, un objectiu. Davant del devessall
constant de notícies, el moment de deturar-se, de deixar de pensar (investigar,
comparar, especular, calcular) senzillament no es produeix perquè no arriba
mai, no pot arribar mai. La successió de notícies és constant, un contínuum
ininterromput que impedeix el sorgiment d’aquest instant “dogmàtic”, d’inconsciència
determinada, de decisió particular i centrada que presideix tota acció. L’acció
rau fora del raonament, fora del temps del discurs. En l’encadenament permanent
de notícies, en la banda continua de dades no pot sobrevenir res. Tot el que es
pot fer és seguir, pair, enregistrar el doll d’items que apareixen. La
possibilitat d’acció és xuclada, absorbida en la necessitat, l’exigència de l’estar
atent, al dia... informat. En nom de la informació, de la veritat, esdevenim
éssers passius.
Per obra, per tants, d’un efecte màgic i pervers la notícia que ens hauria
de mobilitzar, fer sortir al carrer a protestar, ens deixa no indiferents (encara)
però sí expectants: i? Què més? I ara què diran aquests? Esperem, sortiran més
coses... Sense quasi no adonar-nos-en ens convertim en espectadors d’una
realitat convertida, reduïda a espectacle. Com en el circ romà se’ns deixa
opinar (amb el polze amunt o avall: “m’agrada”, “no m’agrada”) i amb això ja en
tenim ben bé prou. Alguns volen fer de gladiador, però els que volen marxar del
circ o enderrocar-lo són ben pocs.
El segon punt a tenir en compte té a veure amb l’ètica.
L’efecte com hipnòtic acabat de referir té una dimensió moral. La substitució
de l’acció per la informació va acompanyat d’un factor de ficció militant. “M’informo correctament
ergo ja estic fent alguna cosa, ja estic contribuint a que la veritat s’obri
pas i esvaeixi les ombres de la falsedat, la manipulació i l’abús”. Com ja hem esmerçat
l’energia de l’acció per informar-nos ens pensem (per una mena de transferència
mental) que ja hem actuat, que ja hem
fet el que havíem de fer, que ja hem reaccionat... És allò tan bescantat del
donar-se bona consciència (en relació a la caritat), però ara a propòsit de la
informació: el “ja sé” es transmuta en una mena d’imaginari “ja he fet”. És com
si de sobte la majoria de la gent, que ha descregut sempre de la incidència,
del poder de la pregària en la marxa del món, ara cregués que amb saber ja n’hi
ha prou, ja s’ha fet la feina. Sorprenent però cert, i ningú, jo tampoc, és
clar, se n’escapa. Potser hi ha revolta, però ja és purament mental, no
transcendeix de l’opinió, dels escarafalls del foc d’encenalls. Estic informat,
ja sóc revolucionari.
El tercer punt és simplement un matís respecte al
primer punt. Si parlàvem, primer, de la infinitud en el temps de la informació,
ara volem només afegir un nou aspecte caràcter d’aquesta infinitud: el de l'ajornament per complexitat. Presoners de l’enllaç
sense pausa de la informació i de la pruïja de voler estar ben informats
abans de resoldre’ns a passar a l’acció, a fer cap acció determinada, l’instant
i el motiu de l’actuar són sempre posposats. Es produeix, així, la
desconcertant situació de veure com la majoria de la que voldria canviar les
coses no fa res esperant tenir més elements de judici, i els que sols pensen en
els propis interessos, lliures i lleugers de cap mena d’escrúpol actuen i
potinegen el món a la seva manera. Per moments sembla com si aquests darrers
tendeixin a monopolitzar l’acció. Aclaparant els primers amb exigències de
veracitat i honestedat (que ells són els darrers a aplicar-se!) neutralitzen
tota oposició a llurs maniobres i actuacions nefandes. Preconitzen el pacifisme
sí, però per als altres; defensen la democràcia, sí, però només de paraula, en la pràctica l’atropellen;
exalcen l’ecologisme, sí, però per passar-se'l pel folre millor.
