Cròniques africanes (XVIII)

Vaig encara passar una segona nit a Bour, decidit, però a marxar l’endemà. Els diners no arribaven i per tampoc podia prendre’m seriosament ni aprofitar degudament aquella mena de vacances dins de les vacances. En el meu vagareig per la platja vaig descobrir un hotelet que en altres circumstàncies hauria estat un deliciós refugi. Em va semblar que el regentaven una dona europea i el seu fill. Era un petit reducte de flors, petits porxos i sensació de sensual dolce far niente. El servei el constituïen nois i noies  del país, formant, amb els amos, una mena de comunitat. Jo en aquell moment em sentia força penjat i vaig envejar aquella mena de família orgànica. Finalment sempre he estat algú que fuig, físicament o mentalment. No crec que aquesta tendència sigui genètica però és un fet que està ben arrelada en mi.

Era el segon lloc de la costa senegalesa que coneixia (distants un de l’altre potser uns 350 quilòmetres) i tal vegada podia començar a fer-me una idea de com és i quina sensació es desprèn de la façana oceànica d’aquest país africà. Per començar s’ha de dir que no té, no pot tenir, l’atractiu de molts indrets del Mediterrani: res de caletes, aigües cristal.lines, quietud extàtica, bellesa recollida. Tampoc, diria, te res de la perfecció antillana o pacífica. No, l’ideal, sigui un o l’altre, no és allí.

Cal pensar més aviat en llargues platges batudes per la brisa permanent, pràcticament desertes llevat d’alguns punts molt determinats, i una sensació general d’abandó, com de descampat obert a l’infinit. No vaig ser testimoni del fenomen de les marees, almenys de forma que em resultés evident, però segur que contribueix a crear aquesta sensació de terra de ningú (i de relativa inseguretat) que flota en l’ambient; els corrents d’aigua són allí i el més probable és que no hi hagi ningú que se n’adoni que ja no hi ets. L’espai, sigui coster o marítim, se’t menja en la seva immensitat; és un paisatge obert a la cúpula celeste: un s’hi perd i dissolt una mica.

En contrapartida a aquest aspecte més aviat hostil i desolat de la cosa, l’explotació turística no ha arribat ni de bon tros als nostres nivells. Els edificis, allà on n’hi ha, són més aviat baixos, sovint d’una sola planta, i en general la vegetació, natural o plantada, és força present (em ve al cap la imatge d’un front dens i baix com de grans tamarius, potser també una mena de sabines). Finalment, l’interès de Senegal, llevat potser del sud tropical que desconec, rau més en la gent, en l’ambient (segurament també la música), en el ritme i el color humà que no en els paisatges, potser un xic mancats de caràcter i definició.

No sé com m’ho vaig fer (o sí: sempre em costa abandonar un lloc, i miro d’esgotar-lo fins el darrer minut), però no va ser fins després de dinar que vaig, per fi, abandonar Bour (o Mbour, sent més respectuosos amb la grafia local) i enfilar la carretera cap a Dakkar (paral.lela a la costa però a una certa distància).

Des de l’adolescència que sentia parlar d’aquesta ciutat, probablement la principal capital francòfona de l’Àfrica, la perla de la colonització francesa, el joiell i centre de gravetat del que va ser l’Àfrica Occidental Francesa (potser un terç del continent africà: si l'Àfrica té forma de cap d’elefant mirant cap a la nostra dreta -orella, front i trompa- l’AOF venia a ser bona part de l’orella).

El cervell treballa, seguint les seves lleis, amb tot el material que té emmagatzemat i a disposició. No sempre, però sovint és com si no acceptés el buit, el desconeixement, la inactivitat, i preferís en canvi inventar, fabricar una faula que li pareixi plausible, versemblant de la realitat que vol abraçar (per molt que en la pràctica aquest “producte” de la ment no sigui més que un monstre incongruent).

Un sempre es va fent una idea d’allò del que ha sentit a parlar però no coneix i, en alguns casos, arriba el dia de confrontar allò imaginat amb la constatació visual de l'objecte factual, veritablement existent. És un moment que comporta un cert dol: la imaginació serà esbandida i substituïda per la dada real, però el que perdem no té el mateix valor que el que guanyem: perdem una excrescència fantasiosa del nostre cervell i guanyem la realitat i tota la seva prestigiosa consistència. 

Hem de deixar de banda una amalgama, inconnexa i arbitrària, feta de projeccions de llocs que se’ns acut guarden una similitud amb aquest que mirem de representar-nos, d’alguna vella fotografia o filmació, d’alguna relació escrita fragmentària i accidental: un collage de retalls i pedaços mal enganxats. Acollim, sense gaires resistències, la veritat d'una realitat que és la que és, potser no tant maca com la voldríem i ens la dibuixàvem, però real i per tant imperant, ontològicament superior.

S'ha de dir que la temptació de quedar-se amb la idea que un s'ha fet de les coses i morir amb ella, sempre és allà. Val a dir, però, que en el meu cas, aquesta recança per l'inevitable abandó de la idea enfront del real ja no té la força que tenia anteriorment. És una idea que dec probablement a la mica de kabalà que faig fer fa pocs anys: el món no és més que un reflex del món espiritual i la plasmació terrenal dels principis divins és inevitablement, necessàriament imperfecta. El món de les idees (platòniques!) queda més enllà; no hi ha motiu per desesperar: la perfecció existeix però no aquí, en tot cas no en la visió que tenen del real els nostres sentits i la nostra consciència (llevat que els elevem fins a nivells d'una subtilesa reservada a una ínfima part de la Humanitat). 

Sigui com sigui, aviat sabria com era veritablement Dakkar: anava a menjar-me, a empassar-me tot un tros de realitat. A l'instint que vol conèixer sempre li ve de gust, això.

No treu que a mesura que m’apropava de Dakkar la circulació s’anava fent densa. Es va fer fosc i encara devia ser a uns 15 o 20 quilòmetres de la capital. Era a l’alçada d’una localitat anomenada Rufisque, una mena de Vilanova i la Geltrú grandet i, sospito, tirat i rocambolesc fins a l’extenuació (la lletjor i la vulgaritat, en sentit propi, no existeixen a l'Àfrica). El trànsit estava col.lapsat i veient la cua de gent que esperava l’autobús, era palès que tenia lloc algun tipus de problema circulatori inusual. En JP ja m’havia avisat que Dakkar està situat a l’extrem d’una istme (que forma com una mena d'angle, de punxa entrant Atlàntic en dins) i que l’accés per carretera sol ser dificultós.

Amb un gest mal calculat de solidaritat (qui sap si no tenyida de concupiscència), vaig invitar un parell de mosses que s’estaven esperant l’impossible transport públic). Van respondre encantades a la meva invitació. A l’instant me’n vaig penedir: eren dues prostitutes, quasi adolescents encara, d’una grolleria tan aparatosa com provocadora (d'aquestes noies potser sí que es podia dir que eren vulgars, diria fins i tot que a matar, fins a l'extenuació, fins a la caricatura grotesca). En la penombra de l'hora i la rapidesa de l'oferiment no havia copsat la cosa (la fusió de rostres negres tampoc devia ajudar). Un cop més quedava com l’europeu depravat que s’aprofita del seu poder adquisitiu, de disposar de cotxe propi (sense necessitat de compartir-lo els nombrosos familiars i amics): un podrit neocolonitzador més. Afortunadament, entre els locals impera, sembla, el sentiment d'indiferència (fruit de la saviesa o de l'abnegació i hàbit), així com, diria, una propensió a tenir una visió humorística i fraternal de l'existència. El que fa que el ressentiment, l'enveja, la censura no siguin les actituds dominants.