Cròniques africanes (IX)

El fet de no menjar combinat amb la calitja i la incomoditat permanent van fer que mica en mica basculés cap una mena de depressió letàrgica. Em veia com els empestats del quadre de David de la campanya d’Egipte de Napoleó, o els nàufrags del Radeau de la Méduse, de Delacroix. Tota la voluntat se n’anava que allò s’acabés aviat. Afortunadament tenia la música i la lectura (Memòries d’Àfrica, de la Karen Blixen) que m’ajudaven a matar el temps. Amb en D. parlàvem de les nostres coses, però teníem poca energia per a grans xerrades.

Les distraccions van ser poques. El primer dia encara vam mig varar en una illa. Poc més que un banc de sorra, per pujar o baixar alguna mercaderia. Tot de nens es van apinyar al voltant de la proa, delerosos de veure’ns i tocar-nos. L’estampa del poblat aquell era immemorial; doblement perduda i arraconada, aquella gent semblava viure igual que feia 200 ó 300 anys. Potser el plàstic era l’única cosa, la sola novetat que els hi havia arribat del món exterior en tots aquells anys. Recordo que tot era molt acolorit de teles flamejant al vent. Un cop més l’alegria, ben africana, dels estampats virolats.

Les altres úniques parades van ser les nocturnes, en les que mig fondejàvem a tocar de la platja d’un poblat. Era el moment, fent equilibris per no trencar-te la crisma, de baixar a terra a fer les necessitats o estirar les cames. Tenia la seva bellesa estar perdut així en la nit africana, lluny de les carreteres i de les rutes turístiques, en un punt relativament indeterminat del mapa. Malgrat tot el sentiment de contrarietat que un pogués dur a sobre (en el meu cas molt amplificat per l’omnipresent brunzit dels acúfens), d’un mateix brollava, com qui diu, un sentiment de serenor i de llibertat com rara vegada es pot conèixer en les nostres latituds. Hauria pogut jeure allí mateix sobre la sorra o penetrar en el poblat cercant la companyia d’alguna família vora un més que probable foc, però tenia a mà una millor i més segura opció (segura en relació a l’horari més que a la salvaguarda de la meva integritat física: la "pinasse" salparia a l’alba, a una hora que ja s’endevinava imprecisa; s’havia d’evitar el risc de quedar-se a terra).

Havia descobert que el sostre de lona era un bon lloc on passar les hores tardanes del dia. Pujar tenia la seva dificultat, però el resultat compensava l’esforç. Et trobaves dalt d’un llom d’una dotzena llarga de metres de llargària per poc més de metre i mig d'amplada, encorbat lateralment, el que feia que la zona plana on poder estar-s'hi no feia gaire més d'un metre. Romandre dempeus era una temeritat reservada als tripulants. El prudent era estirar-se i contemplar la immensitat del cel (en una borratxera orbicular de blaus celestes, circumdada de verds aquàtics). 

La remor i la vibració de la "pinasse" et bressolaven i reconfortaven talment fossis dalt el llom d’un animal fantàstic, un drac o una serp de proporcions mitològiques. La llum anava declinant, el sol es ponia en una línia baixa en la direcció en la que anàvem. T’ajupies per veure millor l’entorn i el moment: una "pinasse" que creuava en sentit invers, amb salutacions, banderes al vent i el deixant d’onedetes del seu solcar... O bé petites piragües d’una o dues persones maniobrades a cop de perxa: la silueta de l’elegància feta simplicitat.

Sovint érem 3 ó 4 a trobar-nos allí dalt. La brisa i la claror feien els contactes més purs, més francs, com més íntims. El perill, és clar, era fer un mal pas, perdre l’equilibri i caure al riu. Amb el brogit del motor podia passar que ningú se n’adonés i que et trobessis enmig d’unes aigües tèrboles a mitja milla o més de la ribera més propera. No hi havia pas cocodrils, ni tampoc hipopòtams (aquests darrers abundaven riu avall a partir de Tombuctú, en sentit contrari a la nostra marxa, doncs), però la sensació d’estranyesa i por podia fer igualment estralls, i més si la cosa hagués ocorregut de nit (amb el perill afegit de ser embastit per una "pinasse"). Calia comptar també amb els paràsits, concretament un insecte que penetra sota la pell i ell mateix o les seves larves fan l'agost a costa teva. 

Per evitar aquesta desagradable eventualitat, si tenia intenció d’adormir-me o preveia la possibilitat de que aquesta em sobrevingués desprevingudament, em lligava un peu a l’antena dels fanals. Amb aquesta mesura, el pitjor que podia passar era quedar lligat com un pernil cap per avall, sent rescatat, entre rialles i crits, per la tripulació i l’amic D. En les dormides amb la barca amarrada a la riba era igualment recomanable de lligar-se: desplaçar-se més del compte podia comportar rodolar fins anar petar a l’entrepont de la pinasse veïna o a les someres aigües de la riba: trencadissa traumatològica assegurada.

El darrer dia va ser una promesa, constantment desmentida pels fets, d’una imminent arribada a Mopti. Els africans tenen la seva noció del temps, és sabut, i “més o menys una hora” o “aviat” val el mateix que mig dia o tot un dia. Recordo que es va parlar dels perills que representaven per a la navegació en la temporada seca els bancs de sorra. Crec recordar, en canvi, que el perill de l’època de pluges era en forma de troncs flotant entre dues aigües, però això tal vegada em ve del poc que sé de la navegació fluvial pel Mississipí i faig ara una "transposició" versemblant però sols basada en una suposició.

Sigui com sigui, no vàrem tenir entrebancs i al final, tard (ja de nit), arribàvem a Mopti. El port era pràcticament desert, en una llum grogosa com onírica, amb la qualitat d'irreal que tenen les coses quan estan quietes, com mortes. Per fi... Vàrem sopar en un restaurant per a turistes encara obert. Per anar a l'hotel vaig agafar un dels taxi atrotinats que feien temps a proximitat del moll; era un cotxe normal, no la motocicleta-bús que havíem agafat en l’anterior estada allí. Estava, òbviament, frisós d’estirar-me en un llit de veritat. L’amic D. es va quedar fent-la petar amb la tripulació; un cop comentada la jugada també faria cap cap a l’hotel.