No tinc clar que pot o ha de fer l’Àfrica davant de tot això. Afortunadament no és la meva responsabilitat (o no la principal, ni de lluny). Així, improvisant, diria que no hauria de caure en el parany de la imitació, i encara menys cega i total. Ha de trobar, mica en mica, el seu propi camí, salvant el que es pugui salvar de l’herència blanca, adaptant-se a la marxa del món en allò inevitable, inesquivable (ni és bo ni es pot viure al marge de res, ni que sigui per protegir-te’n), però mirar de cercar, de recuperar la seva pròpia essència, el seu propi pols i batec, sense complexos ni vacil.lacions. Hauria d’aplicar el principi de small is beautiful que l'economista britànic E. F. Schumacher va pensar per a ella i per al 3r món en general (i nosaltres també, de fet).
Els africans semblen tenir-ho més fàcil i alhora més difícil que no pas nosaltres. Més fàcil perquè encara estant immersos en l’era pre-industrial; més difícil perquè viuen aquest endarreriment com un humiliant mancança, com un vergonyós dèficit, com un impediment, un obstacle. Passarà temps abans no percebin les coses d'una altra manera, abans no vegin que l'inconvenient pot ser justament llur avantatge. Mentre pensin, vulguin pensar com nosaltres aniran sempre contra ells mateixos i seran víctimes de la seva pròpia i íntima contradicció.
Els africans semblen tenir-ho més fàcil i alhora més difícil que no pas nosaltres. Més fàcil perquè encara estant immersos en l’era pre-industrial; més difícil perquè viuen aquest endarreriment com un humiliant mancança, com un vergonyós dèficit, com un impediment, un obstacle. Passarà temps abans no percebin les coses d'una altra manera, abans no vegin que l'inconvenient pot ser justament llur avantatge. Mentre pensin, vulguin pensar com nosaltres aniran sempre contra ells mateixos i seran víctimes de la seva pròpia i íntima contradicció.
Però més enllà de confirmar les meves teories més o menys antropològiques, com m’interpel.la, segueix interpel.lant-me l’Àfrica? Em segueix rodant pel cap anar-hi a viure? Segueixo amb ganes de tornar-hi? El primer no ho sabria contestar, el segon, doncs probablement, és clar. El que és evident és que hi ha un tipus de vida, la de l’expatriat europeu, occidental en el 3r món que té, no es pot negar, molt atractiu. Sense entrar ara en consideracions sociològiques, ètiques (en quina mesura no contribueixes, en tant que expatriat de "luxe", a perpetuar el neocolonialisme, no t'estàs aprofitant d'una manera o d'una altra de llur situació de dependència econòmica i cultural, etc.), és palès que es tracta d'un tipus de vida com ja no som capaços de viure-la en el 1r món.
És allò de gaudir d’ambdós avantatges, o, de fet, de tres: 1. l'aspecte positiu de tota expatriació (consistent en la gràcia de l’exotisme i, en la majoria de casos, en la lleugeresa, fruit del desconeixement, amb la que vius la realitat local: el seu rerefons conflictiu se t'escapa i per tant no t'afecta anímicament; 2. del fet de ser occidental (avantatges econòmics i de consideració en el tracte); 3. del contacte amb un món antic, menys “evolucionat”, amb accés a una natura i a unes formes culturals d'una exuberància, d'una "intensitat" que aquí no s’han donat mai o han desaparegut fa temps. Tot això explicaria, per exemple, sense voler ara jutjar-ho, que tanta gent s’apunti a la cooperació humanitària a l’Àfrica i al 3r món en general. És l’ocasió de tornar a una mena d’innocència, d’infantesa de paradís perdut amb un grau de facilitat, de seguretat, de poder i d'impunitat considerables...
És normal que la formula tingui èxit. No tinc gens clar, que la volgués (suposant que pogués) fer mai meva, però. No em sembla que sigui el meu deure... Tot i així, i si fos justament un error seguir sempre el que hom creu ser el seu propi deure? I si fos una concepció equivocada de l'existència? Em roman el dubte i probablement em quedaré per sempre atrapat en ell.
Atenció, amb tot això no vull dir que la gent que hi va tingui necessàriament un efecte negatiu en la vida local, és clar que no (ells, com nosaltres a ells, també ens necessiten). El que dic simplement és que l'Àfrica NO és cap malalt i que per tant sobren metges i infermeres, almenys en sentit figurat. No hi ha res pitjor per una persona (i això val també per a un continent) que fer-li creure que no està bé i que sol no se'n pot sortir: és la millor manera d'enfonsar-lo en la incertesa respecte a les seves pròpies forces, d'introduir el corcó del dubte respecte a les seves pròpies capacitats. O molt m'equivoco o el que realment li convé a l'Àfrica és que la deixem en pau, que la deixem de marejar. Això de xuclar-li la sang i després anar-hi amb un pot de vitamines està massa vist. Podria ser que sols no se n'acabin de sortir (però és que algú se "n'ha sortit mai"?) però costa de creure que els hi anés pitjor, la veritat. A vegades la llibertat (el poder decidir per un mateix sense cap mena d'interferències) és més important que una tutela excessiva, per molta ajuda i assistència que comporti. El continent africà, com qualsevol altra cosa viva, ha de tornar a creure en ell mateix si vol redreçar-se. Aquesta és la primera i la principal condició de la seva recuperació.
És normal que la formula tingui èxit. No tinc gens clar, que la volgués (suposant que pogués) fer mai meva, però. No em sembla que sigui el meu deure... Tot i així, i si fos justament un error seguir sempre el que hom creu ser el seu propi deure? I si fos una concepció equivocada de l'existència? Em roman el dubte i probablement em quedaré per sempre atrapat en ell.
Atenció, amb tot això no vull dir que la gent que hi va tingui necessàriament un efecte negatiu en la vida local, és clar que no (ells, com nosaltres a ells, també ens necessiten). El que dic simplement és que l'Àfrica NO és cap malalt i que per tant sobren metges i infermeres, almenys en sentit figurat. No hi ha res pitjor per una persona (i això val també per a un continent) que fer-li creure que no està bé i que sol no se'n pot sortir: és la millor manera d'enfonsar-lo en la incertesa respecte a les seves pròpies forces, d'introduir el corcó del dubte respecte a les seves pròpies capacitats. O molt m'equivoco o el que realment li convé a l'Àfrica és que la deixem en pau, que la deixem de marejar. Això de xuclar-li la sang i després anar-hi amb un pot de vitamines està massa vist. Podria ser que sols no se n'acabin de sortir (però és que algú se "n'ha sortit mai"?) però costa de creure que els hi anés pitjor, la veritat. A vegades la llibertat (el poder decidir per un mateix sense cap mena d'interferències) és més important que una tutela excessiva, per molta ajuda i assistència que comporti. El continent africà, com qualsevol altra cosa viva, ha de tornar a creure en ell mateix si vol redreçar-se. Aquesta és la primera i la principal condició de la seva recuperació.
D'aquest viatge queda també, cosa lògica i natural, que vegi altrament de com ho feia anteriorment els immigrants negres que corren pels carrers de Barcelona i arreu. Els sento més pròxims. Sóc més generós amb les almoines que alguns em demanen del que segurament ho seria de no haver anat allà a baix. Els seus compatriotes, congèneres em van tractar bé, miro de correspondre una mica. M’interesso mínimament per ells, pregunto d’on són (actualment molts venen de Níger o Nigeria, no sempre em queda clar). Els veig circulant amb carrets de supermercat recuperant ferralla, trastos i rebuig de tota mena i penso en el seu terrible error de creure en El Dorado europeu.
Quanta joventut, quanta energia malbaratada... Fa llàstima. Casualment l'altra dia vaig passar pel davant del magatzem del Poble Nou on acudeixen amb els seus carrets a abocar, pesar, triar, revendre la seva "mercaderia"; sembla un negoci portat només per negres. En un entorn de contenidors i parets negres de brutícia industrial una colla de joves remenaven tots els ferros i plàstics que ja no ens serveixen. Vora l'entrada, en una paret blanca bruta, s'hi llegia: "EN BAS LES VOLEURS" (A BAIX ELS LLADRES: escrivint EN BAS enlloc d'A BAS sembla que vulgui dir que els lladres són a baix, al pis de baix, però es tracta molt probablement d'una errada, d'un ús deficient de la llengua francesa)... Enlloc d'estar donant vida al seu continent, sota el sol i la silueta dels baobabs, heu-los aquí esclaus d'una miserable feina de drapaire que potser no els donarà mai prou per tornar a les seves llars. Tràgic engany, patètic malentès.
En darrera instància, l'Àfrica és simplement un estiu permanent. Ho pensava l'altra dia. Si visquéssim només els mesos de maig a setembre en successió ininterrompuda, també nosaltres, aquí, lliscaríem cap a l'"africanitat". El continent africà no és més que un món bastit a partir d'una temperatura, una temperatura elevada que invita al contacte amb els altres, a una certa relaxació informal del tracte, a la calma i a la lentitud. La calor no permet altra cosa. Malauradament, en les nostres latituds, tenim el fred; el fred que sempre arriba, torna, i talla la distensió estiuenca. Aquest retorn estacional, regular del fred fa que no puguem mai evolucionar cap a l'Àfrica, i és una pena. Ho vulguem o no sempre torna aquella agressió de l'aire que fa que hom es retregui cap a dins seu. Personalment, si fos possible (i assequible) em faria congelar durant la durada de l'hivern i descongelar amb la vinguda del mes de maig... Ells volen pujar i nosaltres baixar: l'ésser humà no està mai content amb el que té.
Quanta joventut, quanta energia malbaratada... Fa llàstima. Casualment l'altra dia vaig passar pel davant del magatzem del Poble Nou on acudeixen amb els seus carrets a abocar, pesar, triar, revendre la seva "mercaderia"; sembla un negoci portat només per negres. En un entorn de contenidors i parets negres de brutícia industrial una colla de joves remenaven tots els ferros i plàstics que ja no ens serveixen. Vora l'entrada, en una paret blanca bruta, s'hi llegia: "EN BAS LES VOLEURS" (A BAIX ELS LLADRES: escrivint EN BAS enlloc d'A BAS sembla que vulgui dir que els lladres són a baix, al pis de baix, però es tracta molt probablement d'una errada, d'un ús deficient de la llengua francesa)... Enlloc d'estar donant vida al seu continent, sota el sol i la silueta dels baobabs, heu-los aquí esclaus d'una miserable feina de drapaire que potser no els donarà mai prou per tornar a les seves llars. Tràgic engany, patètic malentès.
En darrera instància, l'Àfrica és simplement un estiu permanent. Ho pensava l'altra dia. Si visquéssim només els mesos de maig a setembre en successió ininterrompuda, també nosaltres, aquí, lliscaríem cap a l'"africanitat". El continent africà no és més que un món bastit a partir d'una temperatura, una temperatura elevada que invita al contacte amb els altres, a una certa relaxació informal del tracte, a la calma i a la lentitud. La calor no permet altra cosa. Malauradament, en les nostres latituds, tenim el fred; el fred que sempre arriba, torna, i talla la distensió estiuenca. Aquest retorn estacional, regular del fred fa que no puguem mai evolucionar cap a l'Àfrica, i és una pena. Ho vulguem o no sempre torna aquella agressió de l'aire que fa que hom es retregui cap a dins seu. Personalment, si fos possible (i assequible) em faria congelar durant la durada de l'hivern i descongelar amb la vinguda del mes de maig... Ells volen pujar i nosaltres baixar: l'ésser humà no està mai content amb el que té.
A mode de reflexió final, sols afegir que tal com ho veig, tal com me la represento, l’Àfrica és l’origen, l'origen de tot. En tot cas aquesta és la idea que me'n va quedar i que resum d’alguna manera la meva visita a aquell continent. Si es diu que la Humanitat sencera va sorgir d'allà... qui sap si no acabarà tot de nou allà. Ja que qui diu origen diu també punt d’arribada. Finalment, potser va sent hora de que tornem al temps circular (abandonant el lineal i la seva acceleració exponencial cap al cataclisme). És hora de tornar a casa, és hora de tornar a la nostra Àfrica particular...
