No havia acabat de
sortir del meu astorament i d’un cert examen autocrític (com havia pogut ser,
un cop més, tan ingenu, donant per bo que fos el porter de nit del meu hotel
pel simple fet de que així ho afirmés, i de que tots els negres, per a
nosaltres els blancs tendeixen a assemblar-se?) quan un home del país, de la
meva edat o més, esprimatxat i d’aspecte intel.lectual, em va interpel.lar en
un francès cultivat.
Després de llençar
alguna diatriba contra la prostitució que es practicava en aquell carrer (érem
al costat d’un club nocturn freqüentat pels militars de la base francesa) i de
la decadència de Senegal o d’Europa (o d’ambdós, ho he oblidat), em va estar
parlant d’un concert d’autèntica música senegalesa que tenia lloc en un dels clubs
de moda de la ciutat. La música local era una de les coses que em cridava l’atenció
i que a penes havia tastat.
A Bamako havia assistit
a un concert de música tuareg i a una mena de recital improvisat en un local de
mala mort, res més. Es tractava doncs, d’alguna manera, d’una assignatura
pendent. Es prestava a acompanyar-m’hi, m’assegurava que valia la pena. Tot donant-me
conversa i inquirint dades i circumstàncies de la meva persona i de la meva
estada a Senegal (d’on vens, com et dius, com has vingut) vam anar caminant cap
a l’extrem de l’avinguda Georges Pompidou, un cop més cap a la foscor, aquest
cop en direcció al mercat central.
En un moment donat,
sense donar-me temps a pensar-m’ho, em va fer pujar en un taxi. El lloc on anàvem
era relativament lluny i s’estava fent tard. No vaig tenir arguments per protestar.
Ens vam perdre pels intricat dèdal de carrers del centre, tots igualment
negres. En una cantonada va fer deturar el taxi i va invitar a pujar un nano
força més jove que ell, d’aspecte saludable i fornit. Va seure al meu costat.
Me’l va presentar com un amic seu que s’apuntava al concert. Mentre el noi jove
parlamentava amb l’altre, assegut de copilot, potser vaig fer un gest com de baixar
del taxi i va haver-hi com un corrent de nerviosisme. Hauria hagut d’alarmar-me
més del que em vaig alarmar. El nano jove va seure al meu costat, a la part del
darrera i vam emprendre de nou la marxa.
Mentre circulàvem s’anaven
repetint una sèrie de preguntes que giraven totes al voltant del mateix: de
quin país ets, quants cops has vingut a Senegal, com, amb quin mitjà de
transport hi has vingut... Ho trobava un pèl sospitós però estava disposat a
atribuir-ho a la manera de fer, a la lògica local (tal vegada insistent i
circular). Semblava oblidar o no voler entendre que no era francès, que era el
primer cop que visitava Senegal i que no viatjava en veler. Com podia ser tan
tanoca?
Poc més tard tornàvem a
parar en una cruïlla, tot sempre desert i obscur, on semblava esperar-nos un
home ja d’una certa edat, amb barba i posat venerable. Va atendre unes
explicacions i va mirar per la finestreta cap a mi. Ell i l’”intel.lectual” van
intercanviar, en una llengua incomprensible per a mi, molt probablement wòlof,
algunes paraules. Poc després arrancàvem de nou la marxa.
El taxi, al cap d’uns
pocs centenars de metres, seguint indicacions del nostre home, es va arrambar a
la vorera (o al que si pogués assemblar: el concepte de vorera és, allà,
bastant més desdibuixat i flexible que no pas aquí). L’”intel.lectual” es va
girar i canviant el to de veu lleuger, cordial i irònic de guia turístic per un
de sec, greu i precís em va revelar quina era la situació real. Havia estat
avisat per una noia de la meva presència aquella nit en el centre; li semblava
haver reconegut en mi a un individu francès que feia uns pocs anys havia
protagonitzat no sé quin acte sacríleg en una mesquita o centre de culte
mahometà; la descripció que li havia donat la noia semblava quadrar amb la
identitat d’aquest individu, del que sabien, com a mínim, que era francès i
havia vingut en veler.
Havia tingut sort. La
persona que m’havia de reconèixer no m’havia identificat. Tot quedava resolt. Potser
va afegir alguna paraula de disculpa o no, el que sí que vaig sentir era l’alternativa
que em proposava: era lliure de tornar a l’hotel o bé d’anar al club per
assistir encara al concert, allí a la vora; en un cas com en l’altre li havia
de donar 4.000 CFAs (uns 35€ si recordo bé el canvi). Tenint en compte que tot
plegat, carrera inclosa, no duraria més de 25 minuts, es tractava d’un abús en tota regla, però en aquell moment em vaig limitar a trobar injust que hagués de ser jo qui hagués de pagar res, qui hagués d'assumir els plats trencats, fos petita o gran la quantitat a cobrir...
Mogut tal vegada per la
necessitat de desfogar-me, de protestar, i amb la recent engalipada ben fresca
en la memòria, vaig dir alguna cosa així com “je n’arrête pas de payer!...”
Allò va desencadenar una
tempesta. L’”intel.lectual” es va posar fet una fúria, de negre devia passar a
lívid o vermell, i va engegar un doll d’insults i amenaces: que si volia feia
venir els nens del marabut i em deixaven allí tirat i en calçotets, que si això
que si allò altre. El noi jove va tenir un gest o una paraula de comprensió
envers mi però l’altre ràpidament el va corregir fent que es quadrés en una
actitud ferma i amenaçadora. La veritat és que la situació feia por, fins i tot
a mi que no sóc pas valent però a qui de feia un temps les coses em relliscaven
una mica. S’havia acabat la broma.
Endut pel seu propi
desaforament, per una mena de santificada i enfurismada indignació, l’”intel.lectual”
em va exigir, atropelladament, que li donés tots els diners que duia a sobre. Em
vaig treure la cartera i així ho vaig fer, amb mots i mostres de submisa
obediència per tal d’intentar calmar-lo i evitar que les coses anessin a més.
No en va tenir prou amb els bitllets; també volia tota la xavalla que dugués en
el moneder o a les butxaques. Vaig preferir no amagar res, ser “honest” i li ho vaig donar tot.
