Va arribar el dia de la
marxa. Comiat, també dels membres del servei presents en aquell moment (si nó l'assistenta, potser el jardiner i certament el guarda, peça
indispensable de totes i cadascuna de les mansions del barri); comiat també
dels cocodrils engabiats a pocs metres del portal, arran d’un braç de riu del
Níger. En JP es va prestar a acompanyar-me fins a la sortida nord-est de Bamako,
la mateixa per la que havíem entrat amb en D. unes tres setmanes abans. No
calia, però sabia que era inútil intentar fer-lo desistir. En JP té un sentit
del deure i del servei a proba de bomba. Es vol irreprotxable i ho aconsegueix amb
escreix, a vegades massa i tot. Porta el favor fins al grau de l’obligació
sagrada i professional, davant d’ell mateix i del beneficiari del seu gest. No
hi ha gaire a discutir, i és millor no fer-ho perquè és fàcil ofendre’l en
aquest terreny.
El que no li podia contar
a n’en JP era el corcó que em rosegava per dins. Estava a punt d’endegar un
viatge de 1.000 quilòmetres amb només l’equivalent a uns 40€ (que a l’Àfrica
són el triple o més, però tampoc per a tot: la benzina potser és a meitat de
preu, no menys). No gosava de cap manera demanar-li un préstec perquè hauria
estat el segon, i per bé que ja li havia pogut retornar, no es tractava de
repetir-ho.
Al llarg de bona part
del viatge el tema dels diners m’havia perseguit; incomprensiblement la targeta
no afluixava uns diners que havia de tenir disponibles. Havia vist com això havia
estat motiu de censura (se m’havia titllat, de forma més o menys explícita, de
mal previsor i de pitjor administrador). No podia desmentir del tot les
acusacions i preferia embeinar-me-la. Abans d’abandonar Bamako faria un darrer
intent prop dels bancs del centre. En el pitjor dels casos provaria d’arribar
fins a Kayes, ciutat prou important per tenir algun banc, encara a Mali però ja
a la frontera, o Tambacunda, ciutat al centre de Senegal. La qüestió era, amb
diners suficients o no, marxar i tirar un màxim milles en la bona direcció.
Vaig seguir doncs el cotxe
d’en JP fins al punt on s’enfila ja pujada que surt de Bamako, a l’alçada del
Museu Nacional (etnològic). Li vaig agrair la seva hospitalitat, els múltiples
favors brindats, tot desitjant-los a ell i a la D. un fàcil i prompte superació
de tots els entrebancs que s’interposaven encara a llur marxa del país. Un cop
desaparegut el cotxe d’en JP, amb el seu somriure, el seu braç i mà saludant i
la seva mirada riallera i alhora escrutadora, fiscalitzadora, vaig sumir-me en
l’afany de trobar una solució a la meva delicada situació “financera”. La idea
era anar a tots els bancs existents i provar amb una targeta o l’altra.
Era prop del centre i era qüestió d’anar provant i eliminant possibilitats fins a
trobar la bona. Em desplaçava en cotxe i a peu, ara aquí, ara més enllà,
preguntant, entrant, sortint... La negativa semblava invencible: o bé els
caixers no reconeixien les meves targetes o bé em comunicaven que no hi havia
fons. Feia uns dies havia trucat a qui em devia un pagament i m’havia assegurat
que ho havia fet. Com s’explicava que no tingués un cèntim disponible?! Tot i l’angoixa
de l’hora una part de mi no podia evitar interessar-se pel que veia.
Estava coneixent una part de la ciutat que no havia visitat
abans, el centre-centre: el merder més concentrat de mercats i vells carrers
comercials. Ho trobava fascinant i no parava de fer fotos, conscient que desentonava
bastant amb la laboriositat i la relativa misèria dels voltants. Un veu
interior em deia que la meva manca de discreció tenia un punt ofensiu, indigna.
L’atracció per la bellesa pintoresca era més forta que jo, però. Evitava, és
clar, de fotografiar directament als individus, però buscant angles de carrers,
cruïlles, edificis antics (com una sorprenent església de pedra), declaradament
o vagament colonials, sortia inexorablement tota aquella humanitat bigarrada,
enfonsada en un etern estiu de postguerra estraperlista.
En la meva recerca de
bancs amics vaig tocar, és clar, també la zona dels grans hotels i edificis
públics, a la riba sud del Níger. Fotogràficament parlant aquesta zona sols
tenia l’interès de la perspectiva i d’algun carrer de vegetació frondosa i ombrívola.
Se’m va ocórrer fotografiar un edifici alt i vaig tenir la desagradable
sorpresa de ser interpel.lat per uns militars de guàrdia. Aquell edifici, que
no era altre que el banc del conjunt de països que composen l’Àfrica Occidental
Francòfona, i que comparteixen una mateixa moneda, el CFA.
Volien que esborrés la
foto o fotos que hagués fet de l’edifici. Jo estava disposat a fer-ho però per
mandra i negligència encara desconeixia el mecanisme per fer-ho. No estaven per
a bromes i insistien. Vaig mostrar-me col.laborador (forçosament, anaven armats
i eren tres o quatre) i vaig aconseguir fer desfilar les fotos preses abans,
per tal de demostrar que sols era un turista i no cap espia com semblaven sospitar.
Tot va acabar amb somriures i bons desitjos d’una part i l’altre: els africans
tenen pressa per tornar a la broma i al benestar físic i mental; menys mal. Als
soldats els hi agrada “fardar” d’uniforme, d’ulleres i de músculs, però sota l’aparença
hi ha el jove que vol riure, ballar, prendre unes cerveses i anar-se a banyar
al riu; és poca la malícia (no sembla un continent on abundi la depressió, per bé que no es pot dir el mateix de la perversitat i la crueltat).
Així doncs vaig poder marxar amb tot, la càmera, les fotos prohibides i els
pocs diners que duia a sobre. Tot un èxit.
En un moment donat, anant
per la zona del formiguer mercantil, se’m va enganxar un nano que no hi havia
manera de treure’m de sobre. Em va acompanyar a l’interior d’un banc i encara
va intentar fer d’intermediari... Ja no recordo com vaig aconseguir engegar-lo; la
seva idea o mediació no havien funcionat i es devia sentir desautoritzat. Em va
fer pena, però no tenia res per ell; potser li vaig donar una cigarreta (o
tampoc: és una minoria la que fuma a Mali).
