Recordo que per allà la
vora, a l’inici de tot aquest petit univers portuari tirant a caòtic, i sense més formalitat que una finestreta a
peu de carrer, es venien els bitllets de barco per anar a Ziguinchor, la
capital de la Casamance, la part sud del país: selvàtica, animista i
separatista. S'hi va preferentment en vaixell per la dificultat de creuar, en
línia recta, un petit país que s’interposa en el camí, Gàmbia, que és poc més
que les ribes d’un riu que travessa longitudinalment la meitat sud del país.
Superar dues fronteres (entrada i sortida) i un riu sempre és tota una història
allà baix, per tant la gent prefereix el transport marítim, més ràpid i en
principi més segur: a banda dels riscs inherents a la circulació per carretera,
allí encara més que a casa nostra, hi ha també la possibilitat de ser assaltat
per falsos guerrillers passats al bandolerisme o perdre el temps – i potser
alguns calés - en un control militar o un altre.
Sempre hem quedarà la
recança de no haver anat a la Casamance, tothom està d’acord que és magnífic, però
vaig preferir ser prudent i no “estirar” més el viatge: els xiclets, per
elàstics que siguin, tenen un límit a partir del qual peten.
No, el que jo volia era
trobar un vaixell que em pugés al nord. Preguntant aquí i allà es va confirmar
el que sospitava i em deia internet. No hi havia passatge, ni en vaixells de
càrrega, que fes cap ruta que em pogués interessar (Península, Marroc, Illes
Canàries). Era conscient que l’època del transport marítim de persones feia
temps que havia acabat, però un sempre creu en els romanents i inèrcies. No era
el cas. El Capità Haddock va morir fa massa temps... És cert que existeix encara
la possibilitat de fer llargues rutes per tot el món en vaixells de càrrega que
admeten passatgers (surt a internet), però són, evidentment, unes rutes molt determinades
i no des de qualsevol port.
Una de les bones coses d’estar
en un vaixell és que no pots ni has de fer res; és cert que la passivitat i la
lentitud poden posar nerviós, però no tenir cap responsabilitat, poder
descarregar en tercers la feina del fer i decidir és un bé de Déu. És com quan
entres en el vagó del metro i ja no depèn de tu l’anar més ràpid o més lent:
pots evadir-te durant uns minuts: delegar la gestió del teu destí... En el
vaixell aquests minuts són hores o dies. Reconec que pot contrariar; tot depèn
de l’estat d’ànim. En tot cas, per llegir, escriure o dormir no sembla que hi
hagi millor moment i lloc.
Val a dir, també que, sigui
per influències literàries o cinematogràfiques, sempre he estat disposat a
embarcar-me. Qui, de jove, no ha somiat en embarcar-se en un vaixell de càrrega
la volta al món? Jo en tot cas sí, ho vaig voler fer però vaig sols aconseguir
la possibilitat d’anar de grumet en un dels barcos de la Transmediterránea
operant en el Mare Nostrum i semblant-me poc ho vaig desestimar. Potser vaig
fer mal fet. Una coneixença m’havia parlat de les barracudes de les costes de
Maracaïbo, o de pintar el buc de la nau en marxa penjat d’una bastida i amb les
ones a tocar. De jove l’aventura ha de ser llunyana i perillosa; no se la concep altrament.
En l’avió passa igual,
també pots i has de lliurar la sobirania, l’autonomia personal a tercers que es
fan càrrec de tu, com si es tractés d’un paquet. La diferència, per a mi, és
que visc amb una inquietud gairebé permanent tota la durada del vol. A la més
mínima turbulència m’entra la suor freda i em maleeixo per haver entrat en aquell
tub allargat. Tots els meus instints es rebel.len, criden “traïció!” i
ausculten el moment decisiu del final irremeiable. Em sembla tan incomprensible
que aquella massa d’alumini i de plàstic s’aguanti que guaito en tot moment el
seu rompiment, la seva dislocació imminent, prèviament anunciada per unes tremolors i unes batzegades tan angoixoses com insuportables: de sobte tot sembla de joguina, tot trontolla i bota com una ridícula capsa agitada per convulsions espasmòdiques o sacsejada per huracans imprevists i irresistibles. Tot
aquell material no em sembla tenir més qualitat
que la de fragilitat, altra existència que l'efímera, i diferent vocació que la
de convertir-se en restes de deixalleria. Llavors prego per la meva vida, m'insulto i anhelo fervorosament el moment de tocar terra i que el calvari arribi al seu terme. Decididament no vull morir d'aquella manera, en aquelles condicions; per petita, per infima que sigui la possibilitat no la vull córrer de cap manera. Si es volés a menor velocitat, a menys altitud i amb paracaigudes, encara, però en aquell habitacle hermètic i pressuritzat, no gràcies.
Navegar és tanmateix quelcom encara lligat a la nostra condició natural (l’home pot nedar, per ell mateix);
volar, no: és impossible i per tant és contra natura que ho faci. No, com ha quedat clar, no m’agrada
volar; hi veig una doble violència: la violència sobre els elements (l’aire:
estrusionat de mala manera pels reactors; un soroll infernal; l’acció contaminant
del nafta cremat...), i sobre el temps (ens allunyem molt massa de la velocitat
natural de l’ésser humà; no sé qui deia que superar els 14 km per hora de l’anar
en bicicleta era destructiu). Pel que fa a l'espai està tot dit: l'avió empetiteix el món; amb la facilitat de moviment el massifica i per tant el banalitza. Dit això, és evident que si tot fos transport terrestre o marítim l'impacte mental i físic seria igualment desmesurat, però tot i així potser menor (la facilitat de la rapidesa té un efecte multiplicador gens negligible).
Hi ha unes constants,
uns paràmetres de l’experiència del viure (humà i general) que, en benefici propi,
hauríem de respectar, si no volem entrar en una dinàmica d’indiferències,
menyspreus i desconeixements respecte a la res
extensa del món i de retruc en una mena d’inconsciència respecte a
nosaltres mateixos (el 'on sóc i per què?' derivant en el 'què faig i qui sóc?'). En resum, crec que això
del volar és un error monumental; la felicitat no pot anar per aquí; l’amor és
fruit de la concentració i la millora del que ja tens més que de l’obertura a la vasta possibilitat.
Si de cas ja m’hi estendré un altre dia.
Volgués o no, tocaria
agafar l’avió. Però abans passaria una cosa que segurament mereix ser contada més que cap altra.
