Poc més tard vaig
aconseguir els tan desitjats diners. Una oportuna trucada al meu banc explicant
la situació va significar l’obertura del Sèsam. Vaig poder beneficiar-me d’una
mena de crèdit. Estava salvat, almenys fins a Dakkar. Se’m devia notar content
perquè se’m va arrapar un altre noi, igualment insistent. Un turista fent fotos
és un bé escàs i segur que se’n pot treure alguna cosa; no es perd res per
intentar-ho. Aquest em va venir amb el conte de la llagrimeta: era de Burkina
Faso i havia de tornar a casa els seus pares però no tenia ni un cèntim.
Alliberat del meu destret em sentia dividit entre no fer-li cas i ser generós
amb la bona fortuna que s’havia recordat i m’havia generosament visitat, com
qui diu in extremis.
Mentre rumiava
què fer amb aquell cas de consciència el noi em va seguir fins al cotxe. Li
vaig donar un bitllet de, crec, 20 CFA, però no es va donar per vençut. Volia,
ja que anava a agafar el cotxe, que l’acompanyés a la central d’autobusos, que
era a l’altra punta de la ciutat. No sé com, potser la meva negativa no es va
decidir fins ser dins del cotxe, es va instal.lar en el seient del copilot. Em
va explicar que sortia de la presó i de lo malament que l’havien tractat (em va
ensenyar unes suposades marques en els turmells), que no tenia papers
d’identitat o no sé quin certificat mèdic per tal de poder abandonar el país...
Que si no el creia podia preguntar-ho al pare X (Xavier, François, Joseph o un
nom de pila francès qualsevol, que no recordo i que potser es va inventar) de
la parròquia d’allí a tocar. Vaig mostrar interès en anar a parlar-hi però, astutament,
em va dir que no hi seria de nou fins la tarda...
Va insistir en que li
anotés la meva adreça per tal d’enviar-me els diners. Va agafar el paper, em va
indicar el camí per sortir d’aquella trama intricada de carrers i va
desaparèixer. Va ser llavors, un minut massa tard, que vaig veure que m’havia
furtat la càmera... Devia ser en el moment d’escriure en el bloc de notes la
meva adreça. Havia dut tota l’estona la
càmera en una bosseta d’aquestes (ronyonera) que hom es lliga al voltant de la
cintura, a l’alçada del melic. A l’entrar en el cotxe, però, l’havia posada a
la guantera i, tancant aquesta, sobresortien un o dos centímetres de la
corretja grisa. Ell havia entrat uns segons després de mi però ho devia veure o
havia endevinat a què corresponia aquesta corretja. Amb una habilitat digne del
millor prestidigitador havia aconseguit obrir, agafar la càmera i amagar-se-la
a la roba en uns 20 segons i, sobretot, sense que me n’adonés.
Va ser un cop dur. Com
sol passar en aquests casos em vaig sentir la persona més imbècil de la terra.
Vaig repassar cadascun dels meus errors. Es veia que era un farsant, el seu
patetisme era estudiat, el seu rostre malèvol, la tanquil.litat fanfarrona amb
la que s’havia permès fumar la cigarreta que absurdament li havia ofert (o que
ell m’havia demanat ultrapassant els límits de la decència) denotava la
desimboltura del facinerós, pinxo professional, els seus ultimàtums de
desesperació tràgica un portent de la comèdia per estovar cors turístics, el
recurs de fer-me anotar la meva adreça una ocurrència genial, oportuníssima
(per a ell, és clar)...
M’havia deixat
ensarronar de forma incomprensible, absurda, inconcebible. Un sempre cau en
l’error de creure que no insultaran la seva intel.ligència (que allò que és
evident no pot ser, que seria massa groller), doncs sí: insulten la teva
intel.ligència i la noquegen ridículament. Els tòpics i clàssics de l’engany
funcionen, per sorprenent que resulti: no cal que evolucionin i es sofistiquin;
sols han d’esperar l’oportunitat de la feblesa del candor, la confusió, la
contradicció humana.
Em quedava sense càmera,
i, el que era pitjor, sense les 300 ó 350 fotos emmagatzemades en la targeta. Potser encara algunes de la "pinasse", tot el trajecte de Mopti fins Djenné; l’estada a Djenné i les hores de ruta,
romàntiques com poques, entre Djenné i Ségou; el tram de Ségou a Bamako, la
casa i el jardí dels amics (fotografiats més a consciència que no pas els
primers dies del nostre sojorn), el barri, el riu... i last but not least, les fotos fetes aquell matí en el centre de
Bamako (cases colonials, carrerons de mil i una tendes, etc.). Amb el cor
destrossat, odiant-me i maleint-me, vaig enfilar cap a la sortida de Bamako.
Vaig trigar molt a oblidar i a perdonar-me aquesta pueril badada. I és que la càmera havia esdevingut un company més de viatge...
La fotografia és una passió que no he desenvolupat mai però que satisfaig sempre que puc: ve a ser un ull clínic i crític afegit; l'enregistrament, la retenció del que la visió humana humà ha captat prèviament. La càmera, en aquest cas una Lumix, era una extensió més de la meva mirada, i si bé suplantava aquesta, també l'ensinistrava i afinava. Per moments ja sols aspiro a possessions immaterials, cada cop més abstractes, i des d'aquesta perspectiva veig en la foto el complement, l'acompanyant ideal de la paraula: la perfecciona i alhora fa de pont entre aquesta i la realitat material i temporal. M'havien privat d'aquesta eina, alhora crossa i focus universal, enciclopèdic. Era el segon aparell que em robaven en menys d'un any; és un dels perills de no trobar-se bé: perds facultats, sentit del present, capacitat d'atenció i previsió.
Malgrat
l’escruixidora ràbia, la intensa amargura, la coent humiliació que tot robatori sofert suposa, vaig fer un intent de visitar el
museu. Decididament no era el meu: era el dia del tancament setmanal. No sé si
va ser aleshores que vaig pensar-ho o va ser més tard, el cas és que aquell
petita però atziaga contrarietat em va reafirmar amb la idea de que la
felicitat no dura mai gaire, o va sempre acompanyada d’un però (afortunadament
això també és vàlid en el sentit contrari: la desgràcia no és mai
perfecta... tret que ens entestem en
fer-la així nosaltres mateixos: una temptació temible).
