Seguim i "acabem" amb Tombuctú...
Aquí,
com arreu de Malí, molta iconografia de Barack Obama, bastant del Che i,
tancant el rànquing una poca de Mickey Mouse. Molts patis miserables de sorra o
"banco" (el llot amb el que fan les toves per a la construcció) batut.
Carrers amb número, com a Bamako... i Nova York. Portes de fusta noble amb
decoració en metall seguint encara l'estil tradicional, forns en forma d'ogiva,
també de fang, davant de les cases, al carrer (van ser els marroquins els qui
van introduir el pa...). Es diria que es fan esforços per
recuperar l'esplendor passat: es reformen mesquites i palaus; obres de
reforma per tot arreu (tot molt manual: ni una sola grua ni tampoc cap
carretilla: transporten el material en lliteretes)...
La creixent pràctica
de barrejar el ‘banco’ amb sorra malmet la consistència d'aquell
i resisteix poc les inclemències del temps (sobretot el ploure de l'època de
les pluges); això fa que els més rics tendeixen a fer-se les cases amb pedra calcària
de la zona. Les cases són d'un o dos pisos, totes del color marró clar del
fang, i de la merda, parlant clar. Una de les poques cases que desentona,
de manera patètica (un pastitx disgraciós), en el centre històric és un
centre d'estudis islàmic, obra recent d'un arquitecte sud-africà, que ha d'acollir
tot el llegat d'un erudit exiliat forçós del segle XVII o XVIII (un tal no sé
què Babà), part del qual encara és retingut per l'Estat marroquí...
Sembla
que la Unesco ha posat el crit al cel i amenaça amb retirar no sé quin ajut o
reconeixement a la ciutat de Tombuctú (la consideració de patrimoni de la
Humanitat, segurament)... L'Estat i el món assistencials semblen presents
o ho fan veure per la multitud de cartells institucionals amb els que hom
topa a qualsevol cantonada; aquests, no divergeixen gaire dels altres: el
mateix grafisme de coloraines, amb un punt d'innocència infantil, sobre suports
de cartró, fusta o directament pintats a la paret: l'Àfrica és un món de
manualitats, artesania, inventiva i informalitat ben intencionada. Les revoltes
tuaregs del 91 i del 2002 fan que hi hagi una discreta presència
militar.
La població és un barreja de sonrais (?), tuaregs, armas
(descendents dels hispano-marroquins que s'apoderaren de Tombuctú a finals del segle
XVI), "maures", etc.; tots islamitzats. Gasten
la mateixa simpatia, curiositat divertida o naturalitat feta de
manca d'estranyesa (una mena d'igualitarisme metafísic) respecte als
occidentals que la resta de malienses. La màxima hostilitat és la
indiferència. Pel que hem sentit dir no som més de tres dotzenes
d'occidentals en tot Tombuctú: una proporció exòtica si tenim en compte
que la població local és d'unes quinze mil persones, més alguns
milers més de tuaregs que acampen si cal al bell mig de la ciutat (munten les
seves cabanes en patis i solars abandonats (en el desert ho fan en tendes
de pell de camell). El turisme ha punxat de mala manera... Això és
una mica com viure en quarantena, en una illa encerclada per la
flamarada del desert. Et sents com en un illot a la deriva. No et sents insegur
però et preguntes si tornaràs a tenir esma, forces per a sortir-ne mai més.
Aquí
sembla que es visqui, també, com arreu de Malí, fora del temps,
esperant no se sap què. La gent viu, treballa, dormisqueja, va amunt i
avall amb xancletes, però en el fons sembla que només ho facin veure. Els nens
juguen a futbolin en voreres que ja són el carrer, arrosseguen capses de cartró,
pidolen ("tubabu, cent francs!", "Monsieur, cadeau,
bombon!"; aquí almenys no et reclamen els "bidons", referint-se
a les ampolles de plàstic buides, com en altres zones del país) amb
insistència però sense convicció i, afortunadament, sense gaire tenacitat. Tu
ets sents un imbècil amb la teva càmera de fotos i el teu barret peul per a
protegir-te del sol (ja no diguem quan vas amb els casos de l'Ipod); tens
l'inesquivable sensació de contribuir a llur aviliment, a llur cretinizacio,
perversió, banalització.
Et
saluden pel carrer, i per poc que et deturis o mostris vacil·lació tens tres o
quatre candidats a fer-te de guia. La gent disposada ha seguir-te com un voltor
esperant que flaquegis i cedeixis son legió... Sembla practicar-se molt la
cortesia de la salutació. Et donen, es donen molt la mà; n'hi ha de dues menes:
les rugoses i aspres i les humides i estovades (no sabries dir quines són
més desagradables). Et poden estar esperant un parell d'hores sense fer
res, amb la sola esperança d'acabar venent-te alguna mandanga o d'esgarrapar-te
la llastimosa gratitud d'una propina. Guia, mosso d'encàrrecs, camàlics...
tot s'hi val.
El temps, com el desert i Déu, juga a favor d'ells. És un joc tant
degradant i pesat com a voltes còmode i útil. Dit això sembla
detectar-se honestedat, sinó noblesa, en aquesta gent. El que et pot
matar, desarmant-te, és la seva estranya i desinhibida naturalitat, la
seva diferència, alteritat, no la seva animositat, inexistent o en tot cas molt
dissimulada, reprimida. No et volen cap mal però la seva "lògica" et
va cuinant al foc lent, al bany Maria. La modernitat del mòbil, l'antena
parabòlica i el 4 per 4 no sembla que hagi afectat massa l ànima
africana, el seu ritme de vida popular (malgrat siguin molts els que
immigrin o somiïn en fer-ho). Tot plegat els turistes vindríem a ser com gent
d'ara, del segle XXI, sobtadament aterrats en plena Edat mitjana: confonem el
panorama, però sospito que som impotents, i potser és millor així, per canviar
res de les vides d'aquesta gent.
