Cròniques africanes (XXVII)

Mentre li donava els diners i ell els anava engrapant i tal vegada comptant, ordenant i agrupant per ordre d’importància, no parava de dir, com si es tractés d’un encanteri histèric, d'una formula hipnòtica , “de l’argent pour les enfants du marabout!”, “pour les enfants du marabout!” (diners per als nens del marabut, per als nens dels marabut... Em va repetir un cop més, frenèticament, les “instruccions” i ell i el forçut bon jan van baixar del taxi.

Em vaig quedar uns segons aclaparat, un xic escandalitzat de la impassibilitat, de la falsa neutralitat del taxista: havien, com qui diu, assaltat un client seu i no sols no havia mogut un dit ni una cella, sinó que un cop marxats els assaltants tampoc donava signes de cap mena de desaprovació i solidaritat amb mi... De mica en mica anava prenent consciència de la sort que havia tingut i de l’estupidesa del meu comentari, que necessàriament havia sonat com una bufetada infantil i suïcida en les orelles d’aquell ésser intens i concentrat. Ell havia acomplert una missió que tenia la seva complexitat: parar un parany a un enemic, a un malfactor, a un blasfem. Havia executat amb habilitat, amb mestratge “professional” la seva comesa. 

Havia “treballat” en la tensió d’un dispositiu humà (que havia mobilitzat no menys de quatre o cinc persones) i arribat el moment crucial, climàtic, va i aquell que acaba d’escapar del segrest amb possible mort, mutilació o severíssim atonyinament no troba res millor a dir, amb un deix de contrarietat o d’arrogància mimada, que no para d’afluixar diners. La reacció del nostre home era comprensible, justificada amb bona mesura. Enlloc d’una mena de gratitud (la gratitud del condemnat a mort que és indultat l’instant abans de l’execució) es troba amb una insultant manifestació d’inconsciència frívola. Com si el que és davant d’un escamot d’afusellament digués “encara agafaré una galipàndria per culpa vostra!”.

Se m’havien passat les ganes d’anar a cap concert. Li vaig prometre al taxista que li pagaria els diners un cop fóssim a l’hotel, que a la meva habitació tenia prou per pagar-li. Recelós em va deixar baixar i pujar a la meva habitació. Evidentment vaig complir amb la meva paraula; el taxista no en tenia cap culpa i la veu d’inquisidor policial de l’”intel.lectual” era prou present per no permetre cap mena de desviació del guió prefixat. Podia estar content. Com en Tintin en El país de l’or negre havia estat confós amb algú altre (l’heroi d’Hergé amb un guerriller –terrorista per als anglesos i àrabs- de l’Stern o l’Irgun; jo amb un iconoclasta inconscient o provocador) i sortosament per a mi l’error s’havia descobert a temps. Podia sentir-me afortunat i donar gràcies a Déu, en aquest cas Alà, si es vol. La nit m'havia sortit cara però havia salvat la vida i la integritat física.

Abans d’adormir-me vaig encara tenir temps de lligar caps una mica més. Recordava ara els nanos que recorren els carrers de Senegal, almenys per la zona que jo freqüentava, pidolant per al “marabout” o per als nens del marabut amb llaunes de 2 litres. Havia llegit alguna cosa d’això dels marabuts: una mena de guies espirituals que es fan càrrec dels nens abandonats a canvi de que aconsegueixin ingressos demanant almoines. Els diners recollits servien per mantenir el marabut i per assegurar la supervivència de la colla de nens entregats en cos i ànima a la seva persona. Protecció a canvi d’ingressos. La influència del marabut solia cobrir, abraçar també l’educació dels nanos, presumiblement en un sentit estrictament religiós de caire dogmàtic.

Endevinava ara en l’”intel.lectual” de cara esgrogueïda, eixuta i òssia el seu passat de “nen de marabut”: el seu aire pobre, la seva enèrgica intel.ligència, l’ascetisme que hi havia deixat l’estudi, aquell seu orgull d'autodidacta, el seu ressentiment per la penúria de les condicions de vida en la que havia crescut i s’havia format. Tot lligava. Vaig sentir una certa tendresa, encara la sento ara, per aquell infeliç, tenaç, abnegat lluitador d’una causa no exempta de noblesa: la dignificació de Senegal, l’emancipació moral i física del seu poble. Ell, com molts, era molt probablement dels que creuen que això passa necessàriament per l’islam, per una creixent islamització de la societat. Ni vull ni puc entrar en el debat.

Tot plegat, finalment, era un quadre que recordava molt Oliver Twist (quan l’heroi entra a formar part d’una banda de pispes dirigida per un lladre tan carismàtic com implacable, que tan bé encarna l’actor Alec Guinness en la magistral versió de David Lean) en clau tropical i islamista. Allà on fallava o no volia arribar l’estat, la “societat civil” s’organitzava en forma de confraries, germandats o el que fos. El món musulmà abunda d’exemples d’autoorganització més o menys espontània, reticular, horitzontal, per tal de subvenir a les necessitats més peremptòries de la població més desvalguda.

Un exemple d’això ja l’havia tingut en el ferry que ens va dur de Barcelona a Tànger. Uns quants homes joves barbuts i amb sòlida formació s’ocupaven d’aconsellar i ajudar a emplenar les fitxes personals que la policia marroquina, ja a bord, els demana d’emplenar per tal de poder desembarcar. El contrast entre la policia marroquina (grisa, cepada de múscul i greix, de clatell gruixut i de mirada adusta i expeditiva) i aquells joves sol.lícits i desperts (un d’ells em va respondre amb una amabilitat exquisida a no sé quina pregunta que li vaig fer) era impactant. No vaig poder evitar una certa admiració envers els segons, i també una sana enveja: mirat fredament sempre m'he sentit una mica orfe de mestres (si bé pot ser que jo mateix n'hagi estat el màxim responsable: supèrbia, inadvertència, rebuig esquerp, individualisme...).

Per una banda, els agents corruptes i malcarats d’un règim dictatorial (idèntic als de qualsevol dictadura, sigui la franquista o la de Bordúria), i per l’altra una gent preparada i lliurada a la tasca d'acomboiar, guiar, recolzar, enquadrar la seva gent (molt adoctrinament incorporat, certament, però existeix cap ordre social que no impliqui la seva dosi de doctrina?). En aquestes condicions és clar que l’Islam ha guanyat la partida, ja d’entrada.