L’endemà al matí ens vam
retrobar amb el subtil embruix de Ségou. El seu aire de ciutat agrícola
colonial, els seus grans arbres, la seva pau (almenys en la banda de la ciutat
on ens trobàvem) en contrast amb la bulliciosa Mopti. Ségou té l’encant d’aquests
llocs envaïts per les fulles i les baines seques d’arbres desconeguts, per
arbres integrats en el cos urbà, en el trànsit com qui diu, per carrers plens
de detritus vegetals, per avingudes amples mig desèrtiques, per porxos i ombres
sudistes... S'hi respira una placidesa feta d'espai i temps: com si un i l'altre s'haguessin fusionat en un tercer element íntimament assossegador, en una mena d'eternitat cadenciosa i lluminosa.
Em devia trobar en D.
vora el cotxe o pel carrer de l’hotel. Tots dos estàvem més serens, però sense una
reconciliació a la vista. M’hauria agradat fer encara una passejada vora el
Níger, com a l’anterior visita; era allí a tocar (a uns cent metres seguint el
carrer de l’hotel), però planava la idea de tornar el més ràpid possible a
Bamako per tal d’acabar quant abans millor la nostra forçada companyia mútua.
Van ser uns dos cents o
dos cent cinquanta quilòmetres (la distància fins a la capital) de poques
parades i de menys paraules. Tornàvem a creuar els mateixos boscos, brolles i pobles
però en sentit oposat (que és com fer un viatge diferent). El mateix perill d’atropellar
algun nen despistat (ens havien recomanat, si això passava, de no parar fins al
següent poble i allí avisar la policia; altrament t’exposaves a un linxament) o
animal domèstic (majorment cabra o vaca), com havíem vist que havia ocorregut a
l’anada, pocs minuts abans de passar nosaltres. Tampoc vàrem fer cap parada per
comprar mangos o alguna altra fruita tropical a peu de carretera, a gent, tot
sovint dones amb nens, que es guanya la vida així, asseguts a terra sense o amb
escassa protecció del sol i un somriure.
Vam desembarcar en
trànsit rodat de Bamako. Era l’hora de dinar i vaig convèncer en D. d’anar a
dinar en un restaurant que també era hostal. Els nostres amfitrions estaven acabant
la seva estada a Mali i no volent interferir més en els seus preparatius de
partença preveia de traslladar-me a aquest hostal del que havia aconseguit l’adreça
uns dies abans. Ens vam entaular per dinar, ja no recordo si en el mateix
hostal o bé en un restaurantet proper. Érem en una zona residencial, però a l’africana,
amb el glamur de la incoherència i de
les solucions d’urgència. En David va ser atrevit i va demanar una amanida,
després de demanar garanties al cambrer (és sabut que a l’Àfrica s’ha d’evitar
tot el que és fresc, llevat de la fruita, si te la peles tu i te la menges
evitant tot el possible el contacte dels llavis amb la pela). Jo vaig optar per
plats més segurs. Vam dinar a l'exterior, tot mirant una peli suïssa de temàtica socio-sentimental que no estava malament.
Després de barallar-nos
amb el trànsit local, fluid però endimoniat, vàrem arribar a la casa dels
nostres amics, el nostre quarter general. Després de més de deu dies retrobàvem
el jardí exòtic, amb arbres de mangos, palmeres i altres plantes de clima
càlid. També vàrem retrobar la piscina, les gandules i la calma d’aquesta banda
de la ciutat, ja bastant excèntrica: una mena de Pedralbes amb carrers de terra
i clots, cap indicació i porters asseguts a l’entrada de les finques veient
passar el temps i els passants: l’ambient i les relacions humanes de fa 50 ó
100 anys, aquell aire de família, de naturalitat “orgànica” de la
jerarquització social antiga, pre-moderna: Louisiana 1850... Això sí, a l’africana,
amb un deix atrotinat, amb mòbil i amb brossa i abandó aquí i allà.
El clima que imperava a
la casa ja no era el d’abans de la nostra escapada cap al centre i nord del
país. Es respirava la tensió de l’estrès. Calia lligar moltes coses, organitzar
una mudança, decidir què es venia o donava i què marxava de nou cap a
Brusel.les. Tancar els temes pendents de la feina, els papers d’exportació per
un, dos cotxes, una moto... Amb tot això en D. es va posar seriosament malalt:
una indisposició gàstrica que no tenia exactament els mateixos símptomes que el
còlic “del turista”; potser també es va especular amb la possibilitat de que fos "dengue", però la seqüència dels fets en tot cas ho descartaria. Mentre jo escrivia les meves coses, feia fotos, gestions i
sortides pel barri, ell patia de valent. Diarrees, febrades, dejunis. La cosa
va empitjorar i en JP el va dur a l’hospital. Sembla que el trajecte en taxi va
ser antològic, amb el taxista patint per si se li moria el client i en D.
exigint d’anar més ràpid.
Més tard en D. m’acusaria
d’haver-lo portat a un restaurant sense garanties; jo tendia més aviat a
atribuir la infecció a les arrossades de la “pinasse”: mai ho sabrem. Cal
afegir que en D., amb un punt d’autosuficiència i d’inconsciència fatxenda,
havia sistemàticament rebutjat la meva oferta de compartir els probiòtics que
duia amb mi i que m’anava prenent amb una certa regularitat. En fi, li va
tocar pagar el peatge turístic que un cert nombre de visitants han d’abonar (que
si no és el malestar de les vacunes o el Malarone –el medicament contra la
malària-, és en forma de gastritis més o menys aguda). La malaltia d’en D. va precipitar una mica els esdeveniments. Tot i refer-se bastant, l'amic viatger havia quedat com
espantat i ja no estava per tornar en cotxe, i menys amb mi. Va decidir tornar
en avió, cosa que va fer al cap de pocs dies. Adéu company, cuida’t.
Entre les opcions de
marxa contemplades vam escollir de mutu acord amb en JP que jo aniria en el meu
cotxe fins a Dakkar, on deixaria aquest en el taller mecànic d’un conegut seu, per
tal que ell i la seva companya, més tard, poguessin recuperar-lo i tornar resseguint
la costa atlàntica com havíem fet en D. i jo, però aquest cop de “pujada”. Jo miraria d'embarcar-me o, en el pitjor dels casos, d'agafar un avió. A ells, que estarien de vacances, aquesta solució els hi resultava més que simpàtica, i a mi també em convenia molt perquè m'estalviava d'haver de tornar a fer els més de 4.000 quilòmetres per carretera fins a Tànger viatjant sol, amb les incerteses que un viatge així comportava.
En
JP, sempre tan previsor i servicial, em va proporcionar adreces d’hotels a
Dakkar i oferir igualment la possibilitat d’anar a passar uns dies al petit
bungalou que ell i la D. tenen a Boro, una petita localitat al nord de Dakkar.
També es va preocupar de que fes fer una revisió del cotxe en el concessionari Renault
de Bamako i d’ampliar el termini del meu visat (incloent el permís de trànsit
del cotxe, o una cosa així). En la mudança cap a Europa en JP tenia la
gentilesa d’incloure part de l’equipatge i de les compres fetes per mi i en D.
Havíem vingut carregats com per creuar el continent fent bivac (tendes de
campanya, una aixada (que va servir tanmateix per a desensorrar-nos en el terra de ningú entre el Sàhara Occidental i Mauritània), un caixa amb eines, cordes i cordills, càmping gas, sacs
de dormir, farmaciola, literatura de supervivència...) i calia imperativament alleugerir
el cotxe per a la tornada.
