Vaig esmorzar en
companyia del que podia ser un home de negocis africà. Anava vestit amb una túnica i un mocador entortolligat al cap, tot de colors bigarrats d'una mateixa tonalitat; calçava
xancletes. Si recordo bé els ventiladors ja estaven en marxa. Es respirava, s’ensumava
el temps, el tempo africà consistent en una buidor plena. A Occident la
inactivitat deprimeix perquè és sinònim de mort; allà l’absència d’activitat
està omplerta d’una plenitud que transcendeix l’home: hi ha una densitat, un
contingut més enllà i independentment del que facin els homes. Àfrica és immune
al sentiment d’absurd: el sentit és omnipresent i ho envaeix tot. Costa
sentir-s’hi sol.
D’aquesta part de l’itinerari
quasi no recordo res. Devia tenir l’esperit més aviat lleuger: tenia diners per
tres o quatre dies i anava en direcció al mar, el que sempre és un motiu d’alegria.
Però abans d’això em va valer travessar la frontera, sempre un escull
considerable, per la població de Kidira. Com he referit en altres moments d’aquesta
narració, són vàries les policies i administracions que suquen del lucre de
taxar i controlar el pas de persones, vehicles i mercaderies.
És una de les fonts d’ingressos,
en principi inestroncable, dels respectius estats. Vaig tenir una mica de
problema amb una de les autoritzacions; el període de trànsit del vehicle
presentava una certa ambigüitat. Vaig tenir que fer marxa enrere, anar fins a l’altra
punta del poble, i fer-me fer una nova autorització, pagant, és clar; abans de
marxar, els joves funcionaris que allí despatxaven em van demanar si no els
podria enviar un invitació per poder venir a Espanya (a treballar o a passar
una temporada), sense la qual no tenien possibilitats d’aconseguir el visat...
Aquestes anades i
vingudes et permeten copsar una mica les interioritats de l’administració local.
No diré que en el fons i en l’essencial no siguin seriosos, però tot es fa en
unes condicions, amb uns mitjans que ratllen lo grotesc, la comèdia burlesca.
Tot és manual, manuscrit, elemental. Per moments tens la sensació d’haver tornat
als primers anys de l’escolaritat. No cal dir que té el seu costat humà,
divertit, més evident i comprensible, però no deixa de ser una burocràcia
feixuga, abusiva, arbitrària... Un cau de funcionaris, policies, militars que
cobren de l’Estat tot fent valer, amb displicència perdonavides o negligència
indiferent, el seu poder sobre el temps i els moviments de la gent.
Superat aquest primer
obstacle hi havia el d’una mena de peatge que es paga –una suma irrisòria, per
sort- pel manteniment de les carreteres (i encara gràcies). A l’anada ens
havíem trobat amb una llarga cua de camions; ara no hi havia ningú. El de la
garita, intrigat tal vegada per la matrícula, va preguntar-me d’on venia,
i al dir-li que de Barcelona, es
confessar culé convençut. Una mica més i m’abraça i em deixa passar sense
pagar.
El paisatge seguia sent
igual d’ensopit, potser més pla. Els baobabs eren igual o encara més nombrosos.
Em fixava amb més coneixement de causa en l’aspecte de tot el veia; intentava “entendre”
aquell territori i la seva crosta vegetal. Els noms dels pobles (gairebé les
úniques indicacions existents) seguien cridant-me l’atenció. Aquest cop no vaig
arribar a veure el rètol de ‘Tintin’, que sí havíem vist a l’anada.
Per moments la
circulació s’anava animant, el que malgrat tot no era cap bona notícia. Com ja
he mencionat en alguna d’aquestes cròniques, els accidents són freqüents, i no
pocs degut al grau de deteriorament en què es troben els vehicles. Aquí no hi
ha ITV que valgui, ni obligació de dur el cinturó (i si existeix no hi ha
policia per fer-la complir), cap normativa (acompanyada del rigor d’uns mitjans
de coerció mínimament eficaços) relativa a l’ús i a l’obligatorietat d’uns
llums o uns altres per indicar la posició i la línia de circulació del vehicle
un cop és fosc.
Un detall curiós és la
manca d’alineament dels eixos dels camions: amb gran freqüència un dels dos eixos,
el de davant o de darrera queda situat
20 ó 30 centímetres a l’esquerra o a la dreta respecte a l’altra eix. L’efecte
visual, és clar, és bastant sorprenent i també un xic còmic. Segurament ja
llavors hi veia una similitud amb el caminar d’un dels meus gossos, en Saüc,
que va totalment de canto. Aquesta anomalia en la conformació, en l’estructura del xassís no es
pot dir que incideixi en la marxa normal de la circulació, però sí que s’ha de
tenir bastant en compte, sobretot a l’hora de fer els avançaments.
A Kaolack (només cal pensar en Cacaolat per recordar el nom d'aquesta localitat), potser
distret a l’agafar uns autoestopistes, vaig passar de llarg del desviament que
m’hauria portat a Thies i d’allà a Dakkar. Vaig seguir tot recte, patint
novament pel cotxe. El motiu era que els nois que havia agafat transportaven un
sac de cacauets (un dels principals productes agrícoles de Senegal) d’uns 30 ó
40 quilos i aquest, situat més o menys a l’alçada de la roda dreta del darrera,
accentuava encara més la batzegada que experimentava el cotxe cada cop que passàvem
pel damunt d’un sot. Eren bons nanos, un de rostre fi, intel.ligent, bona
persona; l’altre més ingenu i toix. El lector de CDs feia sonar, per enèsima vegada,
l’Aisha, écoute-moi, que sens dubte
quedarà com la cançó d’aquella fase del viatge.
El volant, de forma cada
cop més perceptible, es va posar a tremolar. La cosa era inquietant. Els nois
coneixien un mecànic que m’ho podria mirar un cop arribéssim a la localitat que
es prefigurava com l’objectiu natural i final d’aquesta etapa: Bour (uns 60
quilòmetres al sud de Dakkar), a la costa, atlàntica (no n'hi d'altra aquí).
Vam atènyer Bour, però
de moment l’únic que es podia veure d’aquella localitat era una llarga
carretera més o menys col.lapsada per la circulació, l’activitat de càrrega i
descàrrega de mercaderies i la venda ambulant. Per a fer-se una idea cal
imaginar-se l’autovia de Castelldefels de fa 70 anys (amb els arbres
pràcticament envaint la calçada) un dia d’èxode en clau més o menys festiva.
Enmig d’aquell cafarnaüm
(que denotava ja la proximitat del mar i la sensualitat vinculada a aquest) els
nois recollits em van anar guiant fins al taller del seu amic. Aquest no era
altra que un descampat amb tot de cotxes esbotzats (una mica l’aspecte que
presenten els llocs que han patit un atemptat amb cotxe bomba). Els companys de
viatge em van presentar a l’amo del lloc: una d’aquelles natures fortes, que
per enginy i la voluntat han aconseguit sobresortir i dominar tota una gernació
de coetanis de la mateixa generació.
