Es pot dir que la
circumstància era ben galdosa. Per molt que relativitzés la cosa, no podia
evitar que un sentiment de vergonya s’anés apoderant de mi. Volia concentrar-me
en la conducció, però no hi havia gran cosa a fer per aquesta banda: érem
pràcticament parats. Va caler donar una mica de conversa; va ser pitjor perquè
un cop van agafar confiança van començar a exigir coses: abaixar o apujar el
volum de la música, foc per encendre les cigarretes, canvi de CD...
M’havia tancat amb dues feres posseïdes
pels reflexos més descarnadament consumistes i instantanis que dominen i esclavitzen
l’ésser humà. M’ho havia buscat tot sol. Era un d’aquells moments en que un
pensa: aquesta mena de coses sols m’ocorren a mi...
La cosa es va anar
embolicant, amb les noies, però sobretot amb el trànsit. Pel que fa a aquest
darrer aspecte, l’embús en el que estàvem ficats havia agafat dimensions
paroxístiques. Si els carrils en el sentit de la marxa eren dos o potser un
màxim de tres, s’havien format una, dues i per moments 3 i 4 fileres laterals,
fora de l’asfalt, de cotxes que intentaven avançar tot salvant l’invisible
obstacle que pràcticament paralitzava la circulació dels carrils “normals”. Hi
havia quelcom d’espectacular en veure aquell caos desfermat, aquella explosió d’iniciatives
individuals de “campi qui pugui” versió “avanci qui pugui per on pugui”. Dels
autobusos anaven desertant passatgers: allò no ho aguantaven ni ells. Passaven
caminant entre els cotxes, en una direcció o una altra, potser buscant qui els
portés, potser deixant la carretera i buscant on passar la nit.
En un moment donat, per
desesperació i emulació em vaig sumar als que sortien de la calçada i provaven
sort pels marges laterals. Allí, evidentment, no es respectava cap línia:
imperava la fluïdesa natural consistent en omplir tot buit i avançar-se al veí
per evitar tot bloqueig. Ho vaig practicar uns minuts, certament alliberadors i
divertits, però el risc no tant de col·lisió com de quedar-me ensorrat era
massa gran i vaig tornar al ferm.
Amb tot això, les noies
s’havien anat distreien a la seva manera i cada vegada intercanviaven més
senyals d’”intel.ligència” amb ocupants masculins d’altres vehicles. Vaig témer
no s’acabés organitzant una festa dins del meu cotxe i com qui diu a costa
meva. Hauria estat massa... Vaig mirar de posar una mica d’ordre, de rebaixar
la deriva frívola cridant l’atenció sobre la gravetat de la situació (exagerant
la importància d’un problema que a elles, de fet, els hi devia semblar el més
natural i habitual del món). Potser per un resta de temor i respecte envers l’home
blanc, o per un fons de pudor i de candidesa tradicionals i religiosos (sinó
per part de les noies, sí per part dels possibles candidats a una “road party”),
el cas és que la cosa no va anar a més i vam poder suportar el cataclisme circulatori
amb pau, amb estoïcisme civil, amb paciència responsable.
Al cap d’una hora o més
es va veure la silueta espectral d’un camió tombat i travessat al mig de la
carretera. La mare dels ous, el causant de tots els nostres mals. Veure el
culpable sempre té una doble satisfacció: pots focalitzar la ràbia acumulada en
un objecte, sobre un personal determinat; pots apaivagar el neguit de la
curiositat escandalitzada que fins llavors t’estava corroint el cervell: el
corcó de la incògnita queda esvaït i amb ella la tensió que et martiritzava.
A partir d’aquell,
naturalment (la física i la lògica són malgrat tot les mateixes a l’Àfrica), la
circulació recuperava la seva marxa, la seva velocitat habitual. Ara es veia, s’endevinava
millor que érem en una mena d’autovia que ens havia de dur directes a la
capital, probablement una certa concentració de llums que es veia a l’horitzó.
Circulàvem a les fosques però els cartells es veien prou bé i s’havia de
començar a estar al tanto.
L’objectiu, fins llavors un sol punt i un nom,
començava a obrir-se en tota la seva complexitat i diversitat. Jo sabia que
havia d’anar cap al centre. Els hi vaig dir a les noies demanant si els hi
anava bé i per on sortir. De mala gana em van indicar la sortida, crec
recordar. Al cap de poc, resignades a la idea de que era un occidental ben
estrany i frustrant, les vaig deixar en una cantonada d’una zona mig suburbial:
“bon débarras!”, que diuen en francès (que vindria a ser un “m'he desfet d’un bon
paquet!”). Pobres noies, malgrat tot...
Abans de passar per l’hotel,
situat a la zona del port, tenia cita amb una coneixença que havia, malgrat els
entrebancs de tot ordre, aconseguit localitzar per mòbil. S’havia fet molt tard
però hi ha una certa Àfrica que no té horari. Em vaig trobar una ciutat, tal com
m’havia dit en JP, molt Barcelona anys 70 amb edificis alts, asfalt (a pesar de
tot una excepció a l’Àfrica) i modernitat més aviat “cutre” i juxtaposada a una
misèria que apareix en tot el seu caràcter descarnat i injust.
Carrers a les
fosques, conducció a base de cop de clàxon (com a tot el món subdesenvolupat),
escassíssima presència de semàfors... Vaig estar prou de sort i vaig trobar l'adreça convinguda sense massa dificultat. Aquí aparcar ja no era tant fàcil, però per una mòdica propina pots trobar un racó i un porter o una passavolant que et vigila el cotxe de lladres i policia: clientelisme esclavista pur i dur. Esperant la coneixença vaig estar fent-la petar amb l'empleat d'una gelateria (o era una creperia, ja no recordo). Els africans, o en tot cas els senegalesos són curiosos, són oberts, amics de la paraula; diria que està en el seu natural, però, tractant-se de blancs, s'hi barreja també el càlcul, un tempteig.
Respecte al primer, cal entendre que en un món en que hi ha 50 ó 100 vegades menys de cotxes, d'ordinadors, de teles, ràdios, de cadenes de música, devedés, consoles de vídeo jocs, gepesses, i de les màquines, aparells i gadgets que hom vulgui (quedant el cas dels mòbils una mica a part, però tampoc del tot), és natural i obligat que l'ésser humà tingui, conservi una rellevància que a Occident, per moments, sembla haver perdut. Allà les coses de la vida passen necessàriament per l'individu: no hi ha res fora d'ell; voler evitar-lo no té sentit: ni es vol ni és possible.
Allí segueix sent patent i vigent el que sempre ha estat però que a casa nostra semblem haver oblidat en part: tot passa per la relació humana: els sentiments, la seguretat, la diversió, la feina, el sentiment d'integració, la religió. Ara bé, com és lògic i vaig anar veient, la tendència natural a la comunicació es canalitza i s'articula, com arreu, al voltant d'uns eixos. D'aquests eixos sorgeix el sentiment de comunitat: Àfrica és un univers de milions de petites, mitjanes i grans comunitats, disposades en forma de cercles concèntrics. L'Àfrica, encara, és una realitat orgànica.
L'altre factor que activa la comunicabilitat, ara envers el blanc, és evident. El blanc és percebut com un banc ambulant. En principi és perillós i està mal vist assaltar-lo, però se'l pot seduir de mil maneres. S'endevinen d'una hora lluny els seus gustos i les seves debilitats, universals i de sempre, i se l'entabana tot el que es pot. La paraula, vàlida en la dimensió comunitària recent comentada, aquí, en el tracte amb els blancs, ho és encara més. En aquest sentit es pot dir que els africans cultiven la sofística. Sobreviu més i millor qui parla més i millor.
