Tal com deia que faria (i ara que dic això constato un cop més com d’artificial i dur resulta a vegades cenyir-se a la lògica del propi discurs verbal, racional: “vaig dir que parlaria d’això... i per tant ara parlo d’això”; i ja està bé que sigui així: el millor caos és l'ordenat, el disciplinat), tocaré un tema que fa molts anys que em porta de cap, que és el paper de la música en la nostra societat.
El pretext o punt de partida d’aquesta petita incursió impertinent no és altra que el festival Sonar recentment celebrat a Barcelona (per sorprenent que sigui ja porten 19 edicions), però la cosa té ja d’entrada la intenció i la necessitat de desbordar aquest marc. Abans del Sonar vam tenir, també al Cap i Casal, la Primavera Sound, i aquests darrers dies (potser encara dura), estem tenint el Música viva. Això sense comptar els que desconec i que es fan aquí i allà. Durant l’estiu tindran lloc també els festivals de Cap Roig i de Perelada, entre d’altres (com una part de la programació del Grec, el PopArb d'Arbúcies, el Festival Faraday de Vilanova, l’Acampada Jove de Montblanc, el Festival de Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, el Cruïlla de Barcelona, el Festival de Música de Vic, si no m'erro...). Es tracta, com cada any, de tot un desplegament, de tota una oferta per a tots els gustos i bastant dispersa pel territori. Es dirà que són propostes molt diferents, que no tenen res en comú. En part és cert, però malgrat tot sí que crec que es poden abordar com un mateix fenomen.
Començaré amb el Sonar i els espectacles musicals urbans afins. No entraré massa en detalls, perquè tampoc els tinc, però em declaro un ferm detractor d’aquesta mena d’akelarres musicals. El que en sé i m’ha arribat sempre m’ha semblat una presa de pèl perniciosa per a la salut auditiva i mental. Fa temps que vaig pensar el fàcil joc de paraules entre Sonar i sonats (per cert el nom oficial de Sonar és amb accent, ni greu ni tancat, sinó directament vertical: llicència poètica, en diuen; absurd, ja que ni en català ni en castellà porta cap accent...). Algú dirà que és un tema d’edat, però no és el cas: fa 20 i 30 anys tampoc m’agradava el protosonar (que ja bellugava la cua: el mal, com el bé, sempre ha existit, en una forma finalment semblant).
Evidentment no nego que pugui haver-hi artistes i moments de qualitat, però el marc i la direcció que porta la música (la intenció des de la que sembla estar feta, va en un sentit que ho fa improbable i en tot cas escàs). Entre aquestes excepcions potser enumeraria la Lana del Rey; el seu vídeo promocional (Born to die) tenia una qualitat innegable. És d’un romanticisme tràgic que no sembla proposar gran cosa (fora dels palaus vaticans amb companyia de tigres, Mustangs circulant de nit, llits de seda i xicots tatuats fins a les celles), però almenys té una veu i una sonorització potents; la noia fa patxoca, amb una cabellera de somni i una boca molt probablement operada que sembla que no correspondre-li, el que no sé perquè li dóna un toc entendridor.
Evidentment no nego que pugui haver-hi artistes i moments de qualitat, però el marc i la direcció que porta la música (la intenció des de la que sembla estar feta, va en un sentit que ho fa improbable i en tot cas escàs). Entre aquestes excepcions potser enumeraria la Lana del Rey; el seu vídeo promocional (Born to die) tenia una qualitat innegable. És d’un romanticisme tràgic que no sembla proposar gran cosa (fora dels palaus vaticans amb companyia de tigres, Mustangs circulant de nit, llits de seda i xicots tatuats fins a les celles), però almenys té una veu i una sonorització potents; la noia fa patxoca, amb una cabellera de somni i una boca molt probablement operada que sembla que no correspondre-li, el que no sé perquè li dóna un toc entendridor.
Del PrimaveraSound sols vaig sentir el bram i l l’estridència elèctrica de guitarres del concert inaugural, allà al Passeig Companys. No eren les 7 de la tarda però la cosa ja s’havia desfermat, per a desgràcia del veïnat. Afortunadament l’autobús no va trigar a allunyar-me d’aquell calvari, però els que no es van poder escapar són dignes de plany. Penso en la l’avi atrapat a casa seva, sense dobles vidres, sense taps de cera, condemnat a quedar-se a casa, tal vegada tancat en el balcó que dóna en el patí del darrera, amb el transistor enganxat a l’orella per mirar de fugir d’aquella agressió sonora en tota regla.
Em van arribar també algunes imatges del concert de New Order (sic); no sé si tocaven dins del marc del PrimaveraSound o ja del Sonar; crec que en el primer. Uns quasi iaios, els pares i reis del pop electrònic, vociferant i gastant decibel.lis fins a l’extenuació, en un ambient de fi del món: vapors mefítics, focus llums de catàstrofe, amb un cantant amb barba de 3 dies arrossegant-se per l’escenari com un sàtir fatigat. L’esgarip, l’exabrupte, el xiscle per tota consigna emancipadora, alliberadora: la revolució de la vociferació. Més aviat pobre i indigest, la veritat.
Per tal de fer-me entenedor seré sistemàtic i exposaré, per apartats, cada un dels aspectes que em semblen criticables de com ens arriba la música, més enllà de la qualitat d’aquesta (que ja és tot un tema en sí mateix). Anem, doncs, a pams.
Massificació. Són molt els concerts que s’organitzen, per tal de ser rendibles (i més), per l’ego dels artistes, per la seva fama que atrau multituds i per una lògica inherent a tota manifestació humana, com a esdeveniments massius. Es fa tot per aplegar grans concentracions humanes en un sol espai, encarat cap un escenari convertit en altar taumatúrgic. No es pot negar que és espectacular, però justament les proporcions de la cosa, la seva magnitud comporten un empetitiment, una alienació de l’individu. Se’m dirà que no és així, que ho he entès malament, que el que passa és que l’individu necessita de tant en tant fondre’s en la massa i viure com a part d’un gran cos humà; que es tracta d’una mena de comunió de transcendència comunitària. Segueixo sense veure-ho clar. Que la unió, l’agermanament amb un perfecte desconegut passi per un ídol de la música ho trobo sospitós per insuficient. És una triangulació que no em convenç, ho sento.
Ídols. El culte a la personalitat que sol practicar-se i acompanyar aquesta mena d’esdeveniment social em repugna bastant. De jovenet el vaig practicar bastant i crec saber una mica del que parlo. La idolatria és una malaltia cultural, i tot el que sigui fomentar-la és una vergonya pública, un atemptat a la intel.ligència i als bons costums. La víctima és doble: l'artista que cau en el divisme, i el públic que es plau en l'abjecció de l'adulació incondicional. És precisament figura de l’ídol la que possibilita la triangulació mencionada més amunt: “no tinc res a veure amb tu, però ‘compartim’ l’adulació per aquest pallasso o pallassa que gesticula allí dalt”. Dit això, el pallasso/a pot ser bo/bona, fer-ho bé, però això és bastant excepcional. Tot el que és realment bo no omple estadis, i en prou feines auditoris. Ens agradi o no, i salvant les distàncies, ens estem movent en el terreny de les manifestacions nazis de Nuremberg, això sí, més despentinades i amb coreografia canviada.
Estimulants artificials. Bona part de la música consumida pels de menys de 25 anys sols és suportable sota els efectes d’alguna mena de droga. Altrament no hi ha qui ho aguanti. Sent, com sol ser, quelcom contra natura, només l’estaborniment o l’excitació dels sentits permeten posar-se “a l’uníson”. Els temes solen ser repetitius i interminables; les veus i so dels instruments, eixordadors; el ritme desballestador dels més elementals principis metabòlics; la melodia inexistent o ratllant la fixació malaltissa, persecutòria. O et cretinitzes una estona amb alcohol o alguna substància psicotròpica per tal de poder estar allà, fent festa (en l’estil del sacseig catalèptic o del cromanyó cibernètic) o millor que pleguis. No treu que per moments (posant-hi imaginació i ganes) pot arribar a ser distret i fins i tot donar peu a algun pirueta maca i a algun enlairament líric, però això és molt excepcional: la mediocritat musical i l’atapeïment de feligresos solen impedir les expansions massa refinades. La qüestió és que sigui per suportar l'avorriment o per gaudir de l'agressió cal ficar-se alguna cosa a les venes. No cal dir que de tot plegat la salut se'n ressenteix que fa goig.
