Precipitada miscel.lània d'estiu de precipici (IV)

Tecnologia. Llevat d’alguna excepció, la majoria de grups compten amb el suport d’un instrumental musical que fa feredat. Per una banda hi ha els instruments musical pròpiament dits, i després tot l’equip de so, amb els amplificadors, mescladors i altres artefactes. A tot això s’hi afegeix la pirotècnia de la il.luminació. Les estrelles del pop i rock també compten amb tots els cops d’efecte haguts i per haver: emissió de gasos (confiem en que es tracti de mer vapor d’aigua), pantalles gegants, iconografia variada (mòbil o immòbil), i tot el que calgui per animar al personal (focs d’artifici, globus, coloms, confetti, etc.). Els artistes, no sols no se senten en desavantatge, desplaçats, en inferioritat de condicions davant de tots aquests mitjans electrònics i maremàgnum escènic, no només no tenen la sensació de ser superflus, sinó que en fan gala: són les seves eines de treball, els seus amics, el seu atrezzo i vestuari, els seus apèndixs laborals i creatius. Que bé, quina sort, tu.

Teòricament la tecnologia sols és allí per amplificar i canalitzar correctament la cosa. En la pràctica, però, tret d’honroses excepcions, es produeix el que es veia venir: una substitució de l’artista per l’aparell, de l’home per la màquina. Però no passa res, perquè finalment s’ha vingut a adorar és l’ídol (no l’artista real), i a rendir-se en èxtasi davant de la mirífica potència de la tecnologia, l’únic Déu digne de ser admirat i venerat. El timpans salten i tothom content. 

Passivitat. La majoria de concerts, bé per el tipus de música, bé per l’arranjament de l’espai o per l’excessiva afluència de públic, t’aboquen a una passivitat corporal gairebé total. O estàs assegut (escoltant, per exemple, tonades i ritmes que inviten a un ball i a moviment que no et pots permetre) o dempeus sobre el teu mig metre quadrat (metre quadrat el dia que la cosa fluixeja) escoltant, en la majoria de casos, música no ballable o sols en estat més o menys catatònic, com dèiem més amunt. És cert que no tota la música està feta, es fa per ballar (la clàssica, per exemple), i que limitar-se a escoltar-la sempre és perfectament possible, però siguem seriosos: en termes generals (i estic segur que l’antropologia em donaria la raó), gran part de la música s’ha concebut i es concep en relació al ball. Negar o dificultar la natural extensió del ball és conculcar l’essència de la música. En general no es fa altra cosa. És com si topessis amb la disjuntiva d’haver d’optar per l’intel.lectualisme (assegut) o per l'etilisme i la drogodependència (posició erecta). Sigui en un cas o en l’altra el que preval és la passivitat, el rebre i digerir: el consum en estat pur.

En un cas sols t’expresses en el moment de l’aplaudiment (o tossint, esternudant, fent grinyolar el seient, xiuxiuejant a qui ens acompanya, rellegint el programa, creuant una cama enlloc de l’altra... o mirant el cel o el rellotge). En el cas dels concerts de música “dura”, jovenívola (és un dir), la passivitat és d’ordre més subtil. Et mous, però simplement no ets ben bé tu: les teves neurones van a la seva bola i tu fas d’autòmat marejat o, en el millor dels casos, de debutant als misteris del  vudú modernitzat. A grans trets aquestes són les opcions disponibles: tornar al col.legi o intoxicació sensorial.

Soma. És un fet que la majoria d’”events” musicals estan subvencionats, quant no directament organitzats, pels poders públics (sobretot els ajuntaments, però no m’estranyaria que les diputacions i la Generalitat també hi tinguessin a veure en més d’un cas). Segurament té una certa justificació: l’administració vetlla per assegurar l’esbargiment i l’elevació del nivell cultural de la població. Val. Quan veus, però, la qualitat d’algunes d’aquestes “manifestacions artístiques” et cau l’ànima als peus i no pots evitar de preguntar-te si no som en una reedició del panem et circenses romà. Amb la desaparició dels toros i els dos mesos d’inactivitat futbolera cal trobar alguna cosa que cobreixi el forat, cal una distracció substitutòria. La música es presta encantada per assumir aquesta funció. La preocupació, l’objectiu principal no és recrear ni educar ningú; del que es tracta és tenir ocupat el personal i suscitar en ells el sentiment de gratitud, de dependència, d’assistència, de tutela en relació amb les institucions públiques.

Es busca mantenir i reforçar la vincle paternalista amb la “ciutadania”, justificar uns “equipaments” (com l’infame Fòrum, sense anar més lluny) i tenir desviada l’atenció de la gent. No dic res de nou, salta a la vista. És el cercle viciós de sempre: la massa vol pinso, el Poder li dóna encantat (ja que sap que amb el pinso la massa seguirà sent massa), i la massa li agraeix demanant-ne més (inconscient de la roda fatal en la que s’enfanga de generació en generació). L’emancipació i el refinament van junts, convergeixen, com tot allò que és bo i ver. L’engany i la vulgaritat van igualment de bracet. Paguem impostos per ser entabanats, també culturalment. Sempre els hem pagat amb aquesta finalitat i qui sap si no els pagarem sempre. És indignant, una vergonya; com quasi tot. “Paciència cristiana” repetia sovint un professor italià que vaig tenir uns mesos. Sí, en bones dosis.

Festa. Aquesta mena de fenomen modern del que parlem té encara una darrera característica força sorprenent. De tan desapercebuda que passa se la dóna per inexistent, però la mirada atenta l’acaba descobrint.

Em refereixo al caràcter aïllat, arbitrari, desvinculat d’aquesta mena de celebracions. Tradicionalment els concerts, i no diguem el ball, eren la “coronació”, el punt final d’algun moment de la vida de la col.lectivitat. Podia ser en ocasió d’una festivitat religiosa, d’una festa major, de la fi de l’hivern o de la sega, o bé, més privadament, d’una boda, del naixement del primer fill. Ara no hi ha res de tot allò que donava sentit i també intensitat a la festa. Ara no cal, no cal res de tot això: la festa no necessita motiu... Algú hem pot dir què ha festejat el Sonar? El simple fet de ser viu i l’excitació de trobar-se amb gent desconeguda en el megadestí turístic que és la ciutat de Barcelona? S’aguanta per cap banda la raó d’aquesta “celebració”? I el PrimaveraSound? El so ben anglès perquè tothom ho entengui i ningú s’ofengui; ben desvinculat de tot el que no siguin modes i tendències d’infra mons internacionals; ben assassí de tot el bo i sagrat que ens porta cada any la primavera: les ganes de donar i germinar. No, la festa ja no necessitat motiu simplement perquè ja no és pròpiament festa. És consum. L’únic que compensa, creiem, la tonalitat més aviat grisa i esclava de les nostres vides. No tenim forces per a l’alliberament (començant per nosaltres mateixos), però sí per una dosi més de falsa catarsi; sempre una més, gràcies, per molt que el corcó de l’absurd i l’ensopiment ens neguitegin. Què hi farem, l’alienació també és un vici, també crea addicció.

Especialització i professionalització. El darrer aspecte que trobo criticable en aquest tipus de muntatge, que he intentat descriure, és la desaparició o el relegament de la figura de l’amateur o de l’espontani. Entenc que la música, com qualsevol disciplina humana, requereix un llarg aprenentatge i una dedicació exclusives si es vol qualitat, i que aquestes exigències porten de forma natural i necessària a la professionalització de l’artista (sigui vocalista o toqui un instrument qualsevol). Amb tot, trobo que aquest procés, portat més enllà d’un cert límit (difícil de fixar), té greus contrapartides. L’amateur o bé desapareix o bé no exerceix. O molt m’equivoco o es produeix una inhibició per part del no professional a l’hora de practicar, de compartir, d’exercitar el seu saber.

En què es tradueix, visualitza això? Doncs en l’escassetat i la pobresa de les manifestacions  lliures de l’art musical: fora del que és professional (i per tant negoci) hi ha poc espai i marge de maniobra pel que té uns rudiments de la disciplina en qüestió i està disposat a “fer-los públics”. S’ha operat una mena de monopoli i concentració de l’exercici de la música: pocs individus, pocs moments, pocs espais. Val, segur que hi ha guitarristes, cantants, pianistes, etc. excepcionals, però a banda d’ells només hi ha el públic que ha pagat religiosament la seva entrada. Quanta música en viu gratuïta es pot sentir en bars i tavernes? Quanta gent se sent cantar pels parcs o pels carrers? Ben pocs. Molts ja ni en sabem, i els que en saben concentren l’energia en arribar a ser una primera figura algun dia, i de moment callen i tenen guardat l’instrument a casa.

No negaré que hi ha molta vel.leïtat i vanitat, i que molts que se les donen d’amateur no en tenen ni idea, i que és una sort per als seus coetanis que no ho demostrin cada tres per quatre, però no parlo d’aquests, parlo, un cop més, d’aquests corrents de transmissió naturals, viscerals, si es vol, que es donen de pares a fills (o d’avis a néts), o en determinades contrades, regions o pobles sencers. Hi ha una naturalitat i una gratuïtat (en tots els sentits de la paraula) que s’ha perdut. És una pena.

A mode de resum, es pot que dir que tot plegat té molt de Frankenstein: hem creat un monstre que volia ser a imatge nostre i ens ha sortit una cosa tarada, que amenaça amb acabar amb nosaltres, com en tots els altres camps de la vida social (economia, política, ciència, etc.). La música i la festa no podien ser una excepció. Hauria estat massa maco. La pela i el delit pel macro i l'espaterrant han pervertit la cosa des de dins (aviat, qui sap, veurem congressos satànics multitudinaris: d'adeptes n'hi ha a dojo, i de sentit de l'escenificació tot el que es vulgui; tot dependrà dels diners que la cosa pugui arribar a moure). Més que mai hem d'aprendre a llegir entre línies, a salvar fragments, a no esperar res íntegre. Admeto que a mi se'm fa una mica difícil per la manca de costum però estic disposat a fer algun esforç. Venen tal vegada temps obscurs, de catacumbes: caldrà potser afinar els sentits i la percepció de les coses.

Bé, encara no sé massa com anirà l’estiu, però com en el darrer i com sempre m’ho pensaré molt abans d’anar a cap concert de pagament. El més probable és que em limiti als de la banda d'alguna festa major.  No voldria haver de donar-me massa la raó.