Precipitada miscel.lània estiuenca de precipici (II)

Bé, seguim: en aquest tres dies que lluny de la informació no sembla que hagi passat res que desmenteixi la meva tesi.

Ens passem el dia signant peticions i manifestos a tort i a dret però el moment de l’acció, la tensió psicològica del passar a l’acte no arriba mai, el posposa i s’acaba diluint en una temporalitat atomitzada i estabornida fins la banalitat somnàmbula. L’acció que la informació hauria de motivar queda reduïda, tot sovint, a pur simulacre.

És cert que hi ha gent que no para de fer coses, i em trec el barret davant d’ells, però són una minoria. La massa som una rèmora incapaç de canviar res per la simple raó que som incapaços de canviar-nos a nosaltres mateixos. No, no volem canviar. En la informació no busquem altra cosa que la confirmació de la nostra visió del món (no estem sols, etc.) i la confirmació (amb les dades i els arguments que calgui) de que la nostra posició i els nostres interessos socioeconòmics s’ajusten prou a aquesta cosmovisió nostra. Dit altrament, en la informació no busquem posar-nos en qüestió, no cerquem cap veritat ni millora personal; busquem reforçar la nostra certesa, sempre necessitada de ratificació, i en darrera instància justificar la nostra posició pública, el nostre paper en el joc, en la relació de forces entres els diferents agents i estaments  socials..

Amb tot el que sabem n’hi hauria prou per dubtar radicalment de tot el que se’ns diu, sortir al carrer i trencar el pacte social. Se’ns ha enganyat i se’ns enganya, se’ns manipula, se’ns oculta informació, se’ns maquilla tot el que succeeix. No hi fa res, nosaltres seguim creient el que ens diuen per la simple raó que necessitem creure alguna cosa, que ens sentim incapaços d’inventar una alternativa i per ganes d'anar a la contra d’uns més que no a favor de res. La nostra docilitat i dependència es basa doncs en aquest dèficit: una credulitat compulsiva, incapaç d’escollir críticament l’objecte de creença més enllà del que ens posen al davant dels nassos; una incapacitat de pensar per un mateix i de construir a partir d’allà la pròpia creença; la proclivitat a emprar la informació com arma llancívola contra els nostres adversaris. En aquestes condicions d’infantilisme i de pauperisme mental no es pot fer res: l’opinió pública no és opinió, encara menys crítica i no és de lluny cap ferment d’acció. 

Wikileaks, el moviment 15-M, la dinàmica de Porto Alegre de fa 10 anys, els Fòrums Socials que s’han anat succeint i altres iniciatives d’aquest caire han volgut, volen trencar aquest cercle viciós (consistent en sols donar credibilitat al que se’ns explica d’una determinada manera, des d’unes determinades instàncies i que corrobora la nostra manera de veure el món, sempre acomplexada davant del Poder, finalment), però tinc la impressió que cap d’elles ha acabat de funcionar realment. I diria que això ha estat així perquè precisament han donat una preeminència excessiva a la informació. Han partit d’una premissa que hauria demostrat ser falsa o no prou vera: si tinc una informació veraç (fiable, contrastada, objectiva) de com són les coses, necessàriament actuaré en conseqüència. Doncs sembla que no, que no és així. La relació causal apuntada no es dóna.

Hi ha qui pensa que les xarxes socials estan canviant aquest ordre de coses, suposen un salt qualitatiu. Jo no n'estic tan segur: la immediatesa i la democratització de la informació (major transparència i possibilitat de compartir aquesta de forma horitzontal i universal) no garanteix ni la qualitat de la informació ni la traducció, el desenvolupament d'aquesta actuació coherent. 

Tot fa pensar que la solució a aquesta mena d’impasse, de bloqueig, ha de venir per alguna altra cosa que no sigui informació, des d’algun altre terreny, “topo” mental. Al final vaig arribar a la conclusió que el mecanisme mental per desencadenar i dirigir una acció no era altre que la fixació d’uns criteris d’actuació (depurats per la reflexió i l’experiència prèvia). La idea de fons és molt senzilla: si fas bé les coses no t’has de preocupar, no has de preveure les conseqüències: tota la teva energia i atenció pot i ha de centrar-se en com fas les coses, amb quin ànim. Ara bé, en què consisteix això de “fer bé les coses”? Doncs en el seguir una sèrie de regles. Passo a enumerar les que crec haver identificat, “trobat” fins ara.

Defuig la facilitat. La teva facilitat la sol pagar algú altre en forma de dificultat. Recorda que has vingut a donar el millor de tu. Sigues voluntariós i esforçat en tot el que emprenguis.

No facis experiments amb la natura; no la transformis en res que la mateixa natura no pugui reciclar. Sigues respectuós i prudent amb ella.

Estreny el teu vincle amb la Terra. No deixis que te’n separin. Sigues valent i fidel als teus orígens: no t’has d’avergonyir de res; ets fill de la Terra, com tot el que viu, i tens dret al teu tros d’ella.

Evita tota construcció abstracta que t’aparti del teu sentiment vital, del teu ara i aquí: la teva intuïció, si és producte d’un viure natural, serà sana, no et podrà enganyar. Sigues simple i vital: totes les respostes i tot el que necessites és a prop teu.

Construeix el teu imaginari a partir dels llaços comunitaris; no vulguis abraçar el que no és teu i desconeixes. Creix fins on el teu amor i la teva responsabilitat t’ho permetin, no més enllà. Sigues lleial i generós amb els que comparteixen amb tu un mateix temps i un mateix espai.

No deleguis en ningú el teu dret a decidir sobre l’essencial de la teva vida: la teva vida i la teva dignitat humana. Sigues lliure i sobirà. Si ets íntimament just no hi ha cap ésser humà que et pugui jutjar.

Recorda en tot moment que has nascut per a ser lliure, per sentir-te arrelat d’una manera o d’una altra i per tornar, amb el teu esforç, l’amor i la bellesa que els altres i la vida t’han donat per tal de fer-te possible. Tingues conviccions i gratitud.

No esperis de la vida més del que tu li puguis donar. No et planyis inútilment. No deixis que la preocupació t'amargui el goig de viure, d'estar en vida. Sigues alegre i humil.

No vulguis acaparar i preveure-ho tot. Acceptar la incertesa de l’esdevenidor. Sigues confiat, pacient, abnegat; no desesperis.

Descarta el que és tan gran, brillant o llunyà que exigeix el teu esclavatge o el d'algú altre per poder ser atès. No siguis víctima de la cobdícia ni de cap passió quimèrica. Recorda que l'autèntica riquesa d'aquest món és immaterial. Sigues profund i espiritual en allò que saps que és la teva veritat.

Sigues més gran que la teva por, superior al teu ego. Sigues gran i noble. 

Bé, aquesta mena de decàleg improvisat és certament millorable, condensable, però crec que aconsegueix assenyalar tots aquells punts en que la nostra integritat i felicitat fallen. Podria servir com a recordatori i  invitació a seguir el que ens mana, i encara millor si sols és de forma intuïtiva, des del sentit comú, el sentit de la virtut, a saber: esforç, respecte, estimació, dignitat, mesura, temprança, confiança, coratge, etc. Es tracta  de centrar-se, de fer-se fort en la virtut, i per tant, per definició, apartar-se de tot el que fa que el món corri a la seva perdició. "És l'ètica, estúpid!" tal com algú va recentment parafrasejar, en un sentit més aviat invers, aquella famosa frase que deia que tot depenia de l'economia. Amb elements que ens marca la conducta ètica es pot començar la revolució demà mateix, a l’instant mateix. Com s'ha dit tantes vegades, sense un canvi de fons d'un mateix no hi ha transformació social, general que valgui. 

Tenint en compte que gran part de les desgràcies del món són d’origen humà, producte del fer de l’ésser humà (la natura, tot i ser responsable de calamitats, malalties i condicions físiques sovint difícils, és evident que no és el veritable problema), i que aquesta actuació es basa, neix en l’ànim, del que es tracta és de mirar de canviar la disposició d’aquest. En darrera instància tot és una qüestió moral. Les idees equivocades neixen en ments anímicament malaltes, i tenen èxit, s’estenen entre gent igualment anímicament malalta. El sentit comú, la moderació, la fermesa en la defensa del que és sagrat neixen, es desenvolupen en les natures més sanes, més completes. La seva lluita i responsabilitat és que un màxim de persones creixin en les condicions físiques i mentals que donen naixença a aquestes mateixes actituds i valors. Tot rau en això. 

De quelcom dolent quasi mai surt res de bo; de quelcom bo quasi mai surt res de dolent: la naturalesa, la qualitat de la cosa gairebé sempre és en l'origen, en el seu inici i fase incipient: les coses creixen, es fan grans d'acord amb el que ja són d'entrada. Determinar si una cosa és bona o dolenta quan comença no és tan difícil: es tracta, aquesta és la idea que defenso, de sotmetre-ho a examen seguint els criteris assenyalats (o a uns altres que recullin les condicions, els requisits de la bondat de les coses de forma més exacta). Tota la qüestió radica en creure en l'existència d'aquests criteris i en el seu descobriment (i ulterior aplicació, és clar).  

Tornant a la informació, i en concret a la informació crítica (exigent, ben documentada, etc.), seré el darrer en dir que no és benvinguda i necessària, però em permeto afirmar que és tanmateix un factor secundari en la lluita. Ningú té necessitat d’esperar res, cap dada, per poder començar a actuar. Tota la informació ja és aquí. Amb els elements que tenim podem determinar, amb un marge d’error molt petit, el que és bo i el que és dolent, no sols per a nosaltres, sinó per al món, en un sentit doncs absolut. El que sigui realment bo per a nosaltres ho serà també per al món: aquesta és la veritat bàsica a la que ens hem de cenyir. No cal que estiguem informats per saber allò que és cabdal, per conèixer què és el que hi ha realment en joc. Som nosaltres mateixos, la nostra vida, el nostre preu, el que està en dansa. Sabem tot el que cal tenir; tenim tot el què cal saber. Podem passar a l’acte quan volguem. En tenim el dret i depèn només de nosaltres mateixos.