Cròniques africanes (XX)

Va començar una estada, una setmana llarga, més aviat rara, inclús per a mi, que ja és dir: més pendent de comprendre’m i de comprendre la vida visc amb una considerable manca d’organització, el que produeix constantment situacions incoherents, absurdes... A Dakar sembla que vaig voler posar-me a prova i batre records.

Els grans eixos dels meus dies Dakarians van ser esperar remeses de diners que no venien o trigaven, indagar si hi havia manera d’embarcar-se cap a la Península, el Marroc o les Canàries, buscar bitllet d’avió barat un cop descartada l’opció del barco, estar pendent de la necessària i convinguda posada a punt del cotxe, esperar la vinguda d’una amiga senegalesa que va acabar no tenint lloc, prendre banys de mar i vagar fent el turista tafaner pendent de totes aquestes coses que no s’acabaven de concretar.

L’hotel on m’allotjava estava francament bé. Es deia Océanic, que ja és tota una promesa evocadora. Era antic, dels anys trenta, i tenia la solidesa constructiva d’una època que no tenia tanta pressa i on es feien les coses amb un esperit potser més definitiu i perfeccionista que no ara. Aquest hotel està en el centre històric, tirant ja cap  a la zona del port, el que em permetia un accés relativament ràpid a una part de la façana marítima, un dels atractius de Dakar.

El primer que s’ha de dir, es pot dir és que Dakar és molta capital, amb contrastos de pobresa i luxe esfereïdors, això sí. De llarg el més modern, el més europeu que hauré vist en aquest viatge. La presència d’occidentals, sobretot francesos, és clar, és notable. S’intueix una certa decadència en l’ambient, com si l’Àfrica, mica en mica, anés recuperant aquest espai que en el seu dia va ser, com dèiem, la joia de la corona del colonialisme francès en aquesta banda del món. Els vestigis de l’esplendor colonial passat són nombrosos i confereixen un to i una inèrcia al conjunt, però les esquerdes de l’edifici són cada cop més evidents. Aquesta evolució era inevitable i desitjable, encara que no sempre sigui per una major justícia social.

És una ciutat totalment oberta al mar. És evident que la conformació d’aquesta punta de terra en feia un lloc d’elecció per fixar-hi un port, un fort, un empori i el que fos. Té mar per tres costats. En el costat sud, hi ha el port; en que dóna frontalment a l’oceà el que s’anomena La Corniche, un tram de costa accidentada amb caletes, clubs i platges, la majoria, privades; la façana nord també és escarpada acabant amb platges llargues i donant ja a zones populars, més “autòctones”, és més desolada. La temperatura és bastant ideal, uns 27 graus, amb una brisa atlàntica permanent que permet pensar que la calor no és mai insuportable, tampoc quan passa dels 30.

Una característica que xoca, realment insòlita és la presència d’esparvers. No alguns, centenars. En veus estols volar constantment, sobretot per la zona marítima. Ningú se’n sorprèn, formen part del paisatge. Són les gavines de Dakar: si no tenen la mateixa funció sí que n'ocupen en tot cas l'espai i tenen un comportament semblant, tot i no ser ocells aquàtics; la seva especialitat, diria, són les deixalles, la carronya, el que fa que s'han habituat a la proximitat humana i no li tenen por. Un dia en vaig veure tot un arbre ple, en un carrer transitat. L’ocupació espacial d’aquests rapinyaires fa, és clar, que no hi hagi gaire diversitat ornitològica: a penes hi ha gavines (les africanes: per un cop d’una espècie més petita que les nostres), potser alguns cormorans, alguna mena de merla i para de comptar. El rei és l’esparver: espectacular en el seu vol, bell de tonalitats (marró-grisenques), imponent per la seva grandària... i també un pel sinistre. El seu planejar en círcols amb les ales desplegades recorden indefectiblement el vol, tant explotat cinematogràficament, dels voltors.

Hi ha, també, tres petites illes a una distància visible des del continent. N’hi ha una de visita obligada: Gorée. Declarada, justificadament, Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1978. El motiu d’aquest reconeixement, diria, és doble. Per una banda és un indret d’una bellesa encantadora, una mena de Portofino escrostonat. Tot s’ha conservat (deu haver-hi una normativa estricta) en l’estil original del segle XVIII: cases de no més de dos pisos, carrers estrets, proporcions i espais a l’antiga (balconades, terrasses, desnivells amb escales de pedra passant d’un lloc a l’altre, etc.). L’altre motiu és que durant uns tres segles va ser mercat i port d’embarcament d’esclaus, i segurament s’ha volgut retre un homenatge, en forma de desgreuge simbòlic, al tremend sofriment del continent africà degut a aquest motiu.

Les cases que hi ha no són altre cosa que les “Cases d’esclaus” dels diferents “empresaris” que es dedicaven a la trata de negres. En la visita que vaig fer al museu dedicat al tema vaig sentir la xifra d’un trànsit de 30 milions de persones; no em va quedar clar, però, si es tractava de la xifra total (probable) o si només es referia al nombre dels que van passar per allí (hi havia d’altres punts de tràfic a llarg de la costa occidental (si ens limitem al comerç amb el Nou Món i el no tant conegut, però prou important, amb Europa), sent la quantitat de gent venuda com esclava notablement superior. No ho sé, però bé podria ser ja que estem parlant de quatre segles de mercadeig amb el ”stock de coke”, per dir-ho tintinescament.

En el museu aquest, ubicat en el que havia estat el mercat de bestiar humà, hi havia, és clar, tot de masmorres, totes les històries de forrellats i grillons, de càstigs i abusos (també sexuals) dignes d’un conte d’horror. En concret hi havia un espai que no oblidaré mai: el fons d’un corredor donava a una porta de fusta deixada oberta que obria, pocs metres més enllà d’una platja de còdols, al mar infinit. Era la porta del “viatge de no retorn”. Per allí, en corrua tètrica, desfilaven i embarcaven els desgraciats que ja no tornarien mai més a veure la seva terra, la seva gent, i que viurien tractats com gossos fins al final dels seus dies. Una passarel·la, ara inexistent, els duia fins als vaixells fondejats a proximitat (o a les xalupes que els hi duien). Els que miraven d’escapar saltant a l’aigua eren tirotejats o bé devorats pels taurons, molt avesats a rondar per aquells paratges atès les voraces oportunitats que se’ls brindava.

Aquesta visita, amb aquest punt d’orgue de la porta del no retorn, aclaparava necessàriament l’ànim. A vegades cal la nota d’un detall dramàtic, patètic per copsar l’enormitat d’una tragèdia. Mai abans havia assumit, entomat la magnitud, l’abast del fenomen de la trata d’esclaus com ho vaig llavors. Recordo que fins i tot vaig aventurar la teoria –força plausible, trobo- que part de la postració crònica de l’Àfrica sigui deguda a aquest drenatge vital, a aquesta impressionant sagnia patida durant segles fins fa poc més de 140 anys. Una part considerable de la força activa del continent (els homes i dones joves, sans), sobretot de la regió més atlàntica (encara que no només), va ser sistemàticament exportada en benefici d’una altra raça, d’una altra civilització. Tot això es va permetre i callar en nom del lucre: hi ha res més lucratiu que fer treballar algú per a tu de franc? 

Un escàndol, una ignomínia de dimensions, com a mínim, continentals, que tanmateix ens deixa indiferents com si no hi tinguéssim res a veure. Inconsciència humana, natural però també interessada, còmoda. La vanitat selectiva del nostre ego...