Aquest cop ja no vam
dormir en el terrat com la nit precedent en aquest mateix hotel. Vam gaudir del
luxe d’una habitació, ja no sé si amb mosquiteres incorporades o no, però amb
un nivell de confort desaforat tenint en compte d’on sortíem. L’endemà, després
d’esmorzar en el petit patí enjardinat i d’haver-me entretingut uns minuts bescanviant
algun dels llibres ja llegits per algun altre dels disponibles en unes senzilles
lleixes allà mateix, vam emprendre la marxa cap a Djenné, ciutat que compta amb
la mesquita construïda amb fang més gran del món. Ens va semblar interessant
fer un recorregut diferent del seguit a la nostra primera anada fins a Mopti;
ens semblava que així fèiem també drecera.
No cal dir que al cap d’un
quart d’hora ja estàvem desorientats, sense saber exactament on era la “carretera”:
tot eren camps igualment marcats pel que semblaven roderes de vehicles. Feia vent
i aquest aixecava uns remolins de pols immisericordiosos amb els escassos
éssers perduts per aquelles contrades: dones i homes transportant fato o
circulant en carretes tirades per ases. Va ser un d’aquells instants en què
podies copsar tota la duresa, la despietada inclemència que sovint s’abat sobre
el continent africà: en aquest cas, de les inundacions i els mosquits anòfeles
(portadors del pal.ludisme) passaven a la sequera, la calor i la pols durant
mesos.
La visió d’aquesta gent
soferta traginant coses o simplement caminant per la immensitat d’unes
extensions de pastures resseques i sense bestiar, em va fer pensar en les
fotografies d’en Sebastiao Salgado. La pols, en particular, em portà a la memòria
Els raïms de la ira, de John Steinbeck, amb el vent sec que destruïa les
collites i obligava la gent a abandonar llurs granges i a emigrar (sembla que a
la Xina aquest fenomen està a l’ordre del dia).
A base d’insistir i més
per eliminació que per sort el mapa ens va acabar donant la raó i ens vam
situar en el camí cap a Djenné. Devíem ser encara a uns 40 km que vam començar a
trobar-nos soldats arran de carretera; un rere l’altre, posem cada 50 m, drets,
fent de sentinella. Ens va semblar una mica inquietant, però alhora
tranquil.litzador: aquesta barreja de sentiments que suscita sovint l’autoritat
armada. En sentit contrari a la nostra marxa no paràvem de creuar-nos amb 4 x 4
imponents. En un control militar, crec, ens van informar que el President era
de visita a Djenné invitant-nos a circular lentament.
La carretera va
desembocar en el riu Bani, afluent del Níger, més enllà del qual es troba
Djenné. Calia esperar el bac per travessar-lo. L’espera es va fer llarga perquè
la comitiva del President tenia preferència i per altra banda era tan nombrosa
que feia impossible de desembarcar: tot l’espai era ocupat per dotzenes de 4 x
4... No vam tenir més remei que assistir a l’escena del progressiu trasllat del
seguici de tot terrenys (darrers models, per cert) d’una banda a l’altra del
riu Beni. Hom no podia evitar de preguntar-se perquè el President necessitava
40 o 50 cotxes d’acompanyament, sovint només ocupats per dues persones. Hi
havia més que una qüestió de seguretat; estàvem al davant d’un espectacle de
clientelisme i d’ostentació d’uns i altres. Al final el 4 x 4 del President també va passar, rabent (sense a penes sentir unes dones i col.legiales que corejaven el seu nom: Touré! Touré! Touré!), i al cap de poc vam poder salvar el braç
de riu i al cap de poc entrar a Djenné. Coses de la vida, qui era protegit i adulat ara rau amagat qui sap on o viu sota vigilància dels nous amos de Bamako.
De seguida ens va
semblar una ciutat encantadora, petita, o millor: un poble gran, d’edificis de
fang i ambient festiu (potser la visita presidencial havia donat alegries). A
la plaça central, d’un terra com de terra batuda, es respirava l’ambient que
segurament tenien abans les places majors dels nostres pobles: una mena d’ebullició
variada i alhora sostinguda per un mateix bategar comunitari. Amb una simple ullada
veies que era una destinació turística i que això traduïa en una major cura per
els detalls i la decència urbana. La famosa mesquita donava a la plaça. Era més
petita del que un havia imaginat i voldria, però era una petita joia
arquitectònica. Ens va contrariar una mica que els no musulmans no hi poguéssim
entrar, però no ens vàrem fer mala sang.
Havent aparcat el cotxe com
qui diu a qualsevol lloc (l’Àfrica té, almenys per al turista, aquesta
llibertat totalment perduda a casa nostra: viuen en dictadures o en falses
democràcies, però en el dia a dia tenen uns marges de maniobra que a nosaltres ens
són de fa temps desconeguts), vam voltar buscant on dinar. Aquí també ens va
costar escollir, cadascú defensant la seva opció; algú dels dos va cedir o vam convenir en un lloc que a priori ens convencia a tots dos. No
vam menjar malament i vam tenir temps per comprendre que aquell era un lloc
privilegiat, vora d’un riu, amb terres de cultiu, en una posició central i per
tant prou ben comunicat... Molt em sembla que havia llegit en alguna de les
guies que dúiem que en el passat havia estat capital de no sé quin reialme. Tot
s’explicava.
