Començava ja a caure la tarda quan vam posar-nos en marxa. A l’Àfrica els dies no són particularment llargs, per molt que siguis en els tròpics; el que succeeix és que la diferència entre estiu i hivern, en termes d’hores solars, és molt menor.
Tot va començar bé, recorrent immenses extensions cultivades, amb quadrilles de treballadors (famílies senceres de 15 i 20 persones) que tornaven cap a casa després de feinejar en els camps tot el dia. Era un imatge fa temps desapareguda de la nostra ruralitat. Hi havia quelcom profundament humà i alegre en la visió d’aquella gent cansada però aparentment satisfeta que tornava cap al poblat i la llar. Nens, gossos, mares amb nadons, joves d'ambdós sexes, adults, avis, tots junts, units per la mateix tasca, fusionats per un mateix paisatge i una idèntica suor. Eren, per fer-se una idea, quadres de Millet en viu i amb més gent. De tota això emanava una sensació de caliu i de sentit que no oblidaré mai.
En una hora o dues ets l'únic cotxe que circula per aquella carretera... De tant en tant et creues o avançaves
un carro, sovint, també aquí, conduit per un nano de no més de 8 ó 9 anys. La
salutació recíproca és sentida: tot a l’Àfrica sembla tenir la força, l’autenticitat,
la innocència del món d’abans. En aquell vast territori la salutació té la significació
i la joia que ha de tenir: estem sols, som germans, tingues bona sort!
El crepuscle ens va
caure al damunt i ens vam trobar en una carretera dolenta (allí una mateixa
carretera pateix no se sap quantes metamorfosis al llarg del seu traçat: camí
de carro, asfalt acabat de fer, asfalt antic amb esvoranc de 15 i 20
centímetres, desviacions... i segons com desaparició). A banda i banda teníem
un bosc d’arbres inquietants. Tot negre, és clar. Vam agafar un trencant i vam
creuar un primer poblat amb tot de fogueres davant de les cabanes: la fusta és
probablement el primer combustible dels africans, no, o no tant, per
escalfar-se, com per cuinar; en els poblats, arran de carretera, és la
mercaderia més a la vista dels passants.
No cal dir que el gran consum de
llenya, no sempre d’arbres ja morts, és una de les causes de la desforestació
que afavoreix la desertització creixent. En aquest primer poble no vam parar,
però en el següent vaig baixar a preguntar. Conscient (mig divertit i alhora
avergonyit) de l’extemporaneïtat de la meva aparició (blanc, de nit, de
trascantó) em vaig apropar d’una foguera on uns homes passaven l’estona: un cop
més vaig poder comprovar el grau d’humanitat universal d’aquella gent; no van
mostrar cap estranyesa ni rebuig (cap allò diferent i judicable com a intrusiu)
ans em van tractar amb mil.lenària cortesia. Darrera de llur analfabetisme i
localisme s’endevinava una precisa i profunda coneixença de l’ànima i la
condició humana. Em va agradar; els hi vaig agrair la informació proporcionada.
Vam seguir.
En aquest tram final del
trajecte no sé massa què va passar però jo i en D. ens vam enfadar fins a
extrems perillosos. Tot devia començar amb una discrepància al voltant de la
direcció que convenia seguir, però és cert que covàvem coses no dites,
ressentiments acumulats. Però abans del clímax, i que el devia alimentar, ens
vam trobar que la carretera, sobtadament, es convertia en un descampat en
baixada. Suposo, ara no ho recordo, que devíem endevinar un riu al fons de la
vall i també el bac per creuar-lo. No tinc memoritzat si era justament el que
buscàvem, o, al contrari, ens va desassossegar veure un riu que segons els
nostres càlculs no havia de ser allí, de bon tros.
Potser ja llavors ens vam discutir agrament sobre la pertinència d’agafar o no el bac. Aquest estava a les fosques i no semblava haver-hi ningú: com qui diu una fàbrica abandonada al mig del no res. Ja no sé d’on ni com va aparèixer un funcionari que ens va vendre els tickets. Si no m’erro érem els únics passatgers. El mateix que ens havia venut el passatge era el capità que maniobrava la cosa...
Potser ja llavors ens vam discutir agrament sobre la pertinència d’agafar o no el bac. Aquest estava a les fosques i no semblava haver-hi ningú: com qui diu una fàbrica abandonada al mig del no res. Ja no sé d’on ni com va aparèixer un funcionari que ens va vendre els tickets. Si no m’erro érem els únics passatgers. El mateix que ens havia venut el passatge era el capità que maniobrava la cosa...
D’aquest pas de riu em
queda una altra d’aquestes imatges, metàfores fulgurants del continent negre:
tot sembla impossible, caòtic, abandonat, i tanmateix hi ha un fil, el fil de
la vida, que manté, salva els mínims.
Al cap de poc arribàvem a la ciutat de San. Allà va esclatar la tempesta entre nosaltres. En condicions normals, aquí a Catalunya o a Europa en general, segurament un o l’altre hauria abandonat el cotxe i el viatge a la primera població amb tren o estació d’autobusos, però la nit africana ens obligava a romandre units, ni que fos fins a l’endemà. Una estona més tard, finalment, entràvem a la destinació volguda, Ségou.
Al cap de poc arribàvem a la ciutat de San. Allà va esclatar la tempesta entre nosaltres. En condicions normals, aquí a Catalunya o a Europa en general, segurament un o l’altre hauria abandonat el cotxe i el viatge a la primera població amb tren o estació d’autobusos, però la nit africana ens obligava a romandre units, ni que fos fins a l’endemà. Una estona més tard, finalment, entràvem a la destinació volguda, Ségou.
Cadascú va anar pel seu compte. Jo vaig sopar i aconseguir localitzar el guarda de nit del mateix hotel on ens havíem allotjat en la primera etapa del nostre viatge per terres malianes a partir de Bamako, la capital, uns deu dies abans abans. En D. va dormir en el cotxe, per gust i, despitat, per estalviar-se de tenir més tractes amb mi.
