L’endemà em vaig aixecar
amb l’esperit tèrbol. Feia un dia rúfol, com si s’hagués posat d’acord amb l’estat
d’ànim. Un lògic sentiment d’inseguretat s’havia apoderat de mi. Vaig voler
accelerar la meva marxa del país.
Vaig anar resolent i tancant
els temes que tenia oberts. El problema de la manca de líquid venia de l’error
d’estar rebent els calers en un compte diferent del vinculat a la targeta (havia
senyalat el canvi feia potser un parell de mesos però l’interlocutor no n’havia
pres prou nota). Em vaig mudar, per estalviar, a un alberg a tocar del mar, a
la zona de La Corniche. Era un club
de busseig i l’ambient era juvenil i com familiar. Ja no calia donar propina al
porter de l’hotel perquè em vigilés el cotxe, que, per cert, el dia que vaig voler
moure'l tenia una de les rodes planes (afortunadament tenia una manxa per a tota
mena de rodes i vaig poder sortir del pas). Ja podia comprar-me el bitllet d’avió
i pel que fa al cotxe tocava accelerar el procés, que no fos per mi.
D’aquells dies finals em
queden algunes impressions, el record d’algunes situacions. Les enumero sense fil
conductor perquè no puc reconstituir aquest i tampoc té massa interès o
importància.
Una tarda, després de
deixar el cotxe vaig baixar a meitat de recorregut per ser testimoni de l’arribada
de les barques de pescadors a la platja on varen i on fan mercat. És un espectacle acolorit i maco de
veure. Un grup de turistes, crec que japonesos, abandonava ja el lloc. De
seguida em va sortir un guia espontani que em va anar guiant entre les barques,
les caixes amb peixos i el personal. Curiós em vaig quedar parat davant d’una
estesa de peixos i el pescador me’n va voler vendre. Excusant-me dient que sols
mirava em va respondre una cosa que pel que sigui m’ha quedat gravada: “Ça ne
nous arrange pas” (això no ens resol el problema). Vaig trobar que era una
resposta exacta, inapel.lable, verbalment immillorable. Tenia raó. Vaig acabar
la visita menjant peix fregit en companyia del guia, a qui invitava. Havia
estat pescador però un accident l’havia deixat mig invàlid i ara es guanyava la
vida d’aquella manera, ensenyant als turistes el que havia estat el seu ofici.
La melancolia se’l devia menjar viu.
També un d’aquells dies,
recorrent la línia de la costa de la part nord de la ciutat, vaig veure, a la
platja que quedava al peu de l’espadat on em trobava, el desplegament de potser
un centenar o més de nanos joves fent gimnàstica; feia pensar en un camp
militar o en allò de les “spartakiades” txeques). Per les bandes alguns jugaven
a futbol i tot feia pensar que els que s’exercitaven en formació no feien més
que preparar, formar el cos per jugar més i millor. Es notava seriositat i
determinació en tota aquest fer (una mica com els xinesos o japonesos que, en
grup i a l’uníson, fan moviments ritmats enmig del carrer). Es confirmava un
cop més la importància que els nanos joves donen al futbol com a mitjà d’accedir
a una vida millor o, com a mínim, com a manera de socialitzar-se. En un país
amb poques distraccions i on la majoria dels joves no té un cèntim, el futbol és una sortida barata sinó natural.
Perquè no fos dit, vaig visitar
el museu etnològic (Ifan crec que l’anomenen). L’art africà era un tema que
cada cop m’interessava més i volia marxar amb alguna idea o impressió més
aprofundida i de conjunt. La col.lecció de peces present en aquest museu era
relativament petita i es notava que feia temps que no renovaven ni ampliaven
res (la pols i les etiquetes esgrogueïdes i velles així ho feien palès), però
hi havia mostres interessants, és clar. Cada tribu, per als dies de cerimònia,
s’havia especialitzat en un tipus de màscara (n’hi havia d’enormes i d’una
imaginació desbordant) i amb una indumentària determinada, en acord amb el marc
físic en el que vivien. S’havia fet l’esforç de muntar grans vitrines amb tot
de ninots de dimensions humanes vestits d’una manera o d’una altra segons l’ètnia
de què es tractés. Era patent que l’esforç de simbiosi amb el medi, per una
banda, i de simbolisme zoomòrfic, per l’altre, havien estat duts a nivells
insuperables.
En el primer pis hi
havia sobretot mobiliari i instruments musicals. La inventiva humana no té fi
ni límit. Amb la mínima closca, el fil o cordill més misèrrim, la banya o la
branca més rara o abundant l’ésser humà construeix alguna cosa que sona i que és
capaç de transfigurar el seu ensopiment o angoixa en alegria i esperança. Entre
el mobiliari em va cridar l’atenció l’existència i profusió de reposacaps. Es
tracta de petites banquetes (de fusta, com gairebé tot), amb la tauleta
horitzontal lleument vinclada, còncava, per tal que el cap hi pugui descansar. El
coixí tradicional d’allà, vaja.
Pel que fa al garatge,
era a la quinta forca, en una zona ja totalment popular i indígena. El portava
un suís expatriat casat amb una noia del país, o en tot cas africana.
Representava prou bé la figura de l’europeu que s’ha passat mitja vida o més a
l’Àfrica. El seu negoci semblava pròsper i se’l veia perfectament aclimatat. La
reparació del cotxe em va costar a preu europeu (per allò de les peces de
recanvi). Molt professional, al pujar tant, m’havia consultat i parlat abans d’un
pressupost. Les sotragades dels sots de la carretera m’havien finalment passat
factura. Ho havia tirat endavant perquè no podia passar-li a un amic un cotxe
que no estigués en condicions de fer els més de 4.000 quilòmetres que havia de
fer en pocs dies. Era un tio honest i per aquesta banda em vaig quedar prou
tranquil, i content de desfer-me finalment del cotxe.
En una de les anades i
tornades del taller aquest vaig visitar, en JP havia insistit perquè ho fes, un
far d’aquells antics, vuitcentistes. Era dalt d’un turó més aviat pelat i
havies de caminar una estona per accedir-hi. Davant d'ell s'obria l'oceà immens. Tenia la clàssica silueta i factura de far tal
com se sol representar aquesta mena d'instal.lacions. Havia estat construït cap al 1860. Tot i l’ambient anacrònic,
com de guardabarreres d’antany, encara estava en actiu. Es notava aquest isolament
del funcionari que viu i es metamorfosa amb la seva feina i el lloc on l’exerceix;
en aquest cas, allò que denotava aquesta mena d’amalgama feta d’individu, temps
i lloc era el jardinet que hi havia just davant de l’entrada. Un jardinet pobre, la veritat, amb un aire de leproseria vegetal.
Vaig estar de sort ja
que era obert. Tret d'una parella turista que ja marxava o no passava del jardí no semblava que hi hagués més visitants. Em vaig trobar amb el farer, una home de mitjana edat, que feia alhora de conserge i de guia. Estava mirant un combat de lluita lliure africana a la tele (una mena de “catch”
que té bastant de “sumo”: dues moles enfrontant-se amb tot de seguidors
animant-los, incloent algun bruixot que llença encanteris a tort i dret). Vam
pujar per l’escala de cargol fins a la sala amb el gran ull de vidre.
Pràcticament no s’havia introduït cap canvi o millora des de que els francesos
l’havien edificat. Tot era tecnologia de museu. Era clar que la mínima avaria o
trencadissa suposava dies o setmanes de paràlisi per la dificultat de trobar
cap peça que substituís l’original. De petit tota aquesta mena de coses, d’artefactes
m’havia fascinat; ara tot això m’arribava ja una mica tard, però em va fer
gràcia, ni que fos amb mirada retrospectiva, nostàlgica i romàntica, passar una
estona en aquell indret.
