Amb l’ànima fosca i
pesant, fet un nus, un niu de remordiments, vaig començar a desfer tot el
trajecte, tots els quilòmetres que havíem fet plegats amb en D. unes setmanes
abans. Per calmar-me em deia que hauria pogut estar pitjor, que m’ho havia ben
buscat, que m’ho mereixia per tòtila, que era la meva contribució a corregir l’espoli
secular del continent africà, que això li portaria mala sort al lladre: abusar
de la bona fe no podia portar a res de bo (quasi m’exercitava,
autosuggestionant-me, a sentir llàstima per ell), etc.
Tornava a veure, del
revés, els paisatges que havíem anat descobrint a l’anada. Com entre una cosa i
l’altre havia perdut mitja jornada, anava una mica just de temps per arribar a
Kayes, a uns 500 ó 600 quilòmetres nord-oest, abans de la caiguda del dia. No
podia distreure’m gaire. Vivia amb una certa embriaguesa el fet de ser sol
travessant un bocí d’Àfrica. No tenia por, però sí el pessigolleig d’un perill,
d’una aprensió controlada. Tenia de tot, diners, tabac, documentació, aigua i
un cotxe revisat que en principi no tenia perquè fallar.
Tanmateix, com sempre
i arreu, la vida és un signe d’interrogació llençat als quatre vents: la
incertesa, la indeterminació rau, arrupida, en el segon que segueix el moment
present, en la immensitat i profunditat de tot el que ens envolta. L’accident,
la pana, l’infart, l’assalt, la rebentada del pneumàtic, l’ictus cerebral, l’insecte
malparit són allà, amagats rere qualsevol cantonada del temps. Bé podia ser que
es presentessin d’imprevist i m’esgarriessin els plans. Què podria fer per
defensar-me’n tot sol?
Deixant tanmateix de banda aquests perills purament
hipotètics, aleatoris, estadístics, n’hi havia un que em neguitejava de forma
més racional (combinable, per altra banda, amb algun dels contratemps
esmentats) era que es fes de nit molt abans d’arribar a la ciutat que m’havia
fixat com a fita d’etapa, i hagués de dormir al mig del no res o en algun
tuguri de carretera del que potser no em despertaria viu. És clar que,
exceptuant, un cas de força major, sempre podria arribar a Kayes (o no: quantes
estacions de servei hi havia entre Bamako i Kayes? amb un sol dipòsit no cobria
tota la distància...), però arribar a les tres de la matinada podia ser tan o més
perillós que quedar-se arran de carretera al mig del camp.
L’ésser humà, justament
per poder sobreviure psicològicament, viu bastant en el moment present i és
sobre la marxa que va encarant els problemes. El present té aquesta capacitat
hipnòtica de la il.lusió estàtica: el temps és invisible i en canvi la imatge
és fixa, ergo, per a una part del nostre cervell el temps simplement no
existeix.
Aquesta part de Mali no
és particularment maca. Tampoc és ben bé lletja (costa dir de res natural que
és lleig): és una cosa més aviat estepària, tirant a àrida. Forma part del que
s’anomena el Sahel, un gran arc de potser 400 ó 500 quilòmetres d’amplada i uns 1.500 o més de llargària que fa de zona
de transició entre el Sàhara i les sabanes i jungles subtropicals en aquesta
banda occidental de l’Àfrica (a la banda oriental, al Sudan i Etiòpia, la cosa
potser va d’una altra manera o simplement es coneix amb una altre nom); era
evident que no es podia passar de la duna a la liana sense una fase intermèdia.
El més destacable,
característic, impactant de tot aquest paisatge és el ja descrit, cantat i
lloat baobab. Sempre he estat un gran amant dels arbres (sembla que és un tret
psicològic d’una certa dreta ideològica: que així sigui si ha de ser). Un arbre
és el que s’assembla més a un ésser humà en posició dreta. Ocupa més espai però
té una relació semblant amb l’horitzontalitat i l’orbe còsmic. És una unitat
fàcilment distingible, un individu identificable que s’alça més o menys
solitari contra el temps climàtic i biològic. En el regne vegetal no sembla que
hi hagi res que s’assembli més a l’home que l’arbre; i de fet, estaríem
temptats de dir que no hi ha res en tot el regne animal (exceptuant potser el
ximpanzé): quin altra ésser viu aspira, com l’arbre, a la verticalitat i a la
perennitat?
Queia la tarda i no parava
de veure desfilar baobabs. Lamentava dolorosament ja no tenir la càmera per
poder capturar les perfectes combinacions de posta de sol i baobab que les
meves retines anaven captant. Haurien estat fotos “mítiques”, certament fàcils,
però no per això menys valuoses. Un sol rogent de llum daurada precipitant-se rere
el brancam d’un baobab despullat. Moment màgic, simbòlic com pocs.
S’anava fent de nit i
les cavitats de l’asfalt es veient cada cop menys. A vegades era a temps de
driblar el forat i estalviar-me la sotragada dels amortidors; sovint no,
sobretot quan es tractava d’una “família” (constel.lació, arxipèl.lag, colònia)
de forats, uns més petits els altres més grossos, o quan sent pocs llur situació,
“col.locació” feia impossible salvar-los els dos: m’havia d’empassar un o l’altre.
En aquests casos, freqüents, el càstig de les rodes era inevitable. El prudent
hauria estat conduir més a poc a poc, però la velocitat, i més en carreteres
desertes, és una temptació pràcticament irresistible, i més si fas tard. Hi
havia algun que altre cotxe, però el protagonista de la carretera, també aquí,
eren els camions. En aquelles hores, per a mi, la humanitat (amiga o assessina)
passava sobretot pel col.lectiu camioner.
Ja de nit vaig entrar a
Kayes. Aquest cop no aniria al mateix hotel del viatge d’anada, aniria a l’Hôtel
du Chemin de Fer, recomanat per la D. Després de fer benzina –arribava quasi
amb reserva- en una estació de servei del centre (on el cotxe i jo vam
despertar una certa curiositat entre el jovent d’allà a la vora), passant arran
del riu Sénégal (el que desemboca a Sant-Louis i fa de frontera entre Senegal i
Mauritània), entre gent caminant en la foscor de la nit (l’abundant nombre de
vianants nocturns és un dels perills amb què un es troba circulant en cotxe per
l’Àfrica, sent per altra banda una de les notes d’alegria del continent), vaig
buscar i trobar l’accés a l’hotel.
Era un edifici de l’època
colonial, més aviat massís, de quan la línia de tren funcionava a ple rendiment
(ara ho fa sols a mitges) i la ciutat de Kayes era lògicament una de les
parades importants. Un cop instal.lat a la meva habitació vaig sortir a prendre
l’aire i ha assaborir el meu petit triomf: encara era lluny de Dakkar, només
era a mig camí i cali encara creuar la frontera, però aviat seria a Senegal, en
un país més modernitzat i més a prop de la seguretat representada en la ciutat
de Dakkar.
Hi havia una mena de jardí
en la penombra amb taules i cadires, amb grups de noies i parelles prenent
alguna cosa. En el bar, demanant una consumició, vaig veure potser la primera i
l’única mirada de ressentiment en tot el viatge, en el barman: era una mirada d’odi
acusador, fred, estudiat, acumulat. Si hi hagués hagut una ocasió favorable,
aquella mirada hauria passat a l’acte i ja no seria aquí explicant res. Tret d’aquest
detall no va ser una nit desagradable.
