I què queda d’aquest
viatge, dos anys després? Doncs algunes coses.
La primera és una
simpatia, un afecte envers els africans i el continent africà en el seu conjunt
(encara que sols n’hagi entrevist una petita part). És clar que és un món molt
divers, tant o més que Europa, i que d’entrada hi ha una diferència molt clara i
a molts nivells entre la població “blanca” del nord d’Àfrica i la que de fa uns
anys s’anomena subsahariana. Són mons diferents i posar-los en el mateix sac és
sens dubte incórrer en un reduccionisme abusiu.
Diguem, com qui diu per
sortir del pas, que m’agrada tant un món com l’altre. Un, el “magrebí”, és, ens
resulta, en principi, als que som d’aquesta banda del Mediterrani, més proper, més comprensible que no pas el món
negre. Es tracta, és evident i conegut, d’un món encara mediterrani (en clima,
agricultura, costums, paisatges), no massa allunyat del que devia ser la vida
en les nostres contrades cristianes fa 100 ó 150 anys. La modernitat, és clar,
hi ha arribat, però tard i frenada per la tradició, amb el dolent d’aquesta,
però també amb el bo. I què és el bo d’aquesta, per a mi? Doncs la dissolució
de l’ego individual en el grup, en la comunitat; la relació encara intensa
(certament dura) amb la natura; la importància de la família i el sentit de
continuïtat i vincle natural amb l’entorn que aquesta dóna. A casa nostra tot
això s’ha perdut molt, estarem d’acord.
A l’Àfrica negra aquests
valors i lligams, aquesta immediatesa natural, física de l’existència apareixen
de forma encara més accentuada. Allà la vida, per moments, té la intensitat del
mite, la plasticitat de l’eternitat, l’alegria de la llibertat. És un continent
que pateix, com tots, però sense por o sense temença: la por del moment
accidental, sí, però no la por previsora i calculadora, que és la que realment
corrou i resseca l’ànima. Allí no s’especula amb l’esdevenidor, o molt poc. Es
viu a 3 ó 30 dies vista. L’actitud sembla de confiança en el que hi ha, o en
tot cas d’acceptació, tal vegada resignada, d’acord, però curulla de dignitat. L’individu,
per la seva unió amb la terra, amb els avantpassats i amb la divinitat que ha
fet seva, és molt més que ell mateix, és gran i es nodreix, encara que sols
sigui intuïtivament, inconscientment, de la noblesa de l’existència entesa com
un tot.
Què més queda d’aquest
viatge? Doncs la prova, més enllà d’elucubracions, deduccions, lectures i del que hagi pogut viure incidentalment, que allò que concebia i intuïa existia verament. La Tradició és quelcom existent. Occident no ho és tot. Hi ha maneres de viure diferents i
perfectament dignes d’interès i estimació. Primitiu no és sinònim de salvatge. Hi
ha diversitat de maneres d’encarar l’existència, i l’africana, suposant que es
pugui generalitzar d’aquesta manera, n’és una, tan o més viable que una altra,
i segurament la millor possible i la necessària en aquella regió del món.
D’aquí, lògicament, es
deriva una constatació crítica. No tenim res a ensenyar-los. Aquest afany
nostre de redimir-los de llur pobresa i ignorància és una flagrant intrusió,
una pretensiosa ingerència. Aquesta idea, sentiment de que són uns pobres
desgraciats que sense nosaltres no faran mai res de bo i no se’n sortiran és d’una
arrogància aberrant. Àfrica fa milers d’anys que existeix i funciona d’acord
amb les seves lleis físiques i humanes. Durant milers d’anys els africans han
trobat resposta al seus problemes generals i específics, han desenvolupat una sapiència
i saber fer propis, han exercit i representat la humanitat en aquell continent,
amb els seus encerts i les seves inèpcies, exactament igual que nosaltres ho
hem fet a casa nostra, no necessàriament pitjor, com ens agrada o no podem
evitar de pensar.
Mentre hi era em dolia veure
els africans tan privats d’amor propi, tan, per moments, tallats de les seves arrels, tan
ignorants del seu passat, tan dependents i pendents de tot el que ve de fora, d’Occident,
siguin idees, tecnologia o reconeixement. En certs moments i en determinats
individus sí notaves un redreçament moral, un amor propi en marxa, però era
minoritari. L’alienació és general: els africans, després de 100 ó 150 anys de colonització
i postcolonització tendeixen a creure que són inferiors, menys capaços,
incapaços de resoldre sols els seus problemes, o almenys aquesta és la
impressió que donen.
És segur que la doble, i
perversa, pinça de l’ajuda i de l’explotació (sempre de bracet) han tingut
efectes devastadors en la psicologia africana. S’endevina que el fatalisme, en
forma de passivitat i indiferència, ha
fet estralls en les consciències: per a què fer res si la Creu Roja o tal ONG
ens donarà sostre i per viure una temporada mentre la multinacional X arrasa el nostre
poblat per extraure níquel? Per què m’haig de preocupar de creure en un país
que finalment és una herència colonial i que tan poc té a veure amb la meva
tribu?
El paternalisme de l’ajuda
humanitària (fruit d’un vague però profund i força estès sentiment de culpa) sovint no ha fet
més que alimentar una cultura del subsidi, una mentalitat d’assistit, un reflex de victimista espavilat. Alhora,
amb tota la bona voluntat que es vulgui, pel que he pogut veure, no fa més que
transmetre una cultura, uns instruments que realimenten la dependència. Com
quan s’envien ordinadors i s’ensenya anglès o francès enlloc o abans de donar
eines mentals per entendre el seu entorn, saber treure profit dels recursos que
encara tenen, teixir, relligar novament la trama dels vincles comunitaris, tal
vegada desfets: quina estima tindrà pel seu avi o pare pastor, pescador, agricultor, ramader, fuster o ferrer el fill o nét que sols s’interessa per internet i menysté la seva llengua
materna? La pregunta es contesta sola.
Pel que fa a la vessant
explotadora, s’ha dit i se sap molt d’això. No cal estendre-s’hi gaire. L’atropellament
és constant i arreu. Des de l'extracció i apropiació a baix cost de matèries primeres (inclosa la
pesca), fins a l’explotació del personal en condicions esclaves en mines,
fàbriques i manufactures, passant pel desembarcament dels transgènics, dels
fàrmacs caducats o la mortífera llet en pols. Dins d’aquest capítol cal encara
afegir l'escàndol dels residus nuclears
(un continent convertit en deixalleria radioactiva... a preu de saldo), o la
vergonya del turisme sexual. Qui tingui dubtes al respecte només cal que visioni, entre molts altres exemples possibles, el documental titulat Le Cauchemar de Darwin (La Pesadilla de Darwin): http://www.youtube.com/watch?v=Gg3CBfkeidw
Tot això per no parlar
de la Sida, una síndrome (no s’ha descobert ni aïllat cap virus, simplement
perquè potser no existeix) d’immunodeficiència que cada dia més metges i investigadors relacionen amb les campanyes massives que ha patit l’Àfrica de vacunacions
innecessàries, ja en nadons (5, 10, 15 vacunes en un sol dia, i au, a córrer...).
