Cròniques africanes (XXIII)

De forma doncs gairebé imperceptible passaves d’una mena de Montjuïc/Bonanova-Costa Brava a una Zona Franca (molt més petita i vetusta), tot en menys d’un quilòmetre, o almenys aquesta és la impressió que en retinc. L'entorn passava a ser de color gris ciment amb les taques blanques d'algun edifici, com sol ser el cas en aquesta mena d'espais.

Sense ni adonar-te, gairebé de cop i volta, et trobaves en una d’aquelles avingudes industrials, portuàries que tan bé recrea, per exemple, la pintura de De Chirico. Em refereixo a aquelles perspectives viaries desolades, com abandonades, al llarg de dipòsits, magatzems, zones de càrrega i descàrrega, murs i grans portalades, fanals i garites, reixes i barreres, tanques i filats, vies de tren i catenàries, esplanades asfaltades i solars empedrats... Dècades i dècades de respostes constructives, espacials, volumètriques a la logística del rebre i l'enviar, guardar i vigilar, conservar i empaquetar, inventariar i emmagatzemar. Són aquells llocs on l’espai té, sembla voler i poder tenir la grandària del temps, i un se sent petit però alhora acompanyat per aquesta amplitud. 

Hitler es recreava mentalment amb l’aspecte i l’efecte que farien les futures ruïnes de Germania (el Berlín rebatejat i engrandit que havia projectat amb el seu amic Albert Speer, l’arquitecte del règim); imaginava una nova Roma imperial en que els vestigis conservarien, atrapat, el temps, cobrint tot el lapse temporal entre l’origen de la cosa i el present del futur espectador (que situava uns mil anys més tard, quan el III Reich s'hauria finalment enfonsat). Al cap i a la fi, què més es pot desitjar, voler posseir que la durada, que la mateixa temporalitat? Les piràmides serien l'exemple reeixit d'aquesta obsessió, reeixit en termes exclusivament simbòlics i humans, és clar.  

Sí, Germania, amb l’edifici central amb una cúpula no sé quantes vegades més gran que la de Sant Pere (divuit, crec) havia de ser l’exemple total, i alemany, de la transmutació del singular en el general, d’elevació del particular a l’abstracció, en una combinació d’una cosa amb l’altra en forma de síntesi ontològica. El Berlín concret i com qui diu accidental passant a ser la projecció i el resum monumental d’un concepte. Poc o molt tot Occident, i ara els nostres èmuls arreu del planeta, ha jugat a aquest joc. Queda el que queda; de Germania ni les ruïnes, ja que de tan sobredimensionat que era el projecte no es va arribar ni a construir (llevat d’alguns edificis ministerials, anorreats al final de la guerra mundial).

Seguint en aquesta mena d’arqueologia de la transformació i representació humana de la realitat, crec que si el romanticisme vuitcentista va ser eminentment rural, el nou romanticisme del segle XX va ser bàsicament urbà i industrial. El màxim exponent del segon és la literatura i el cinema negres. Allò que el primer romanticisme buscava en la natura, el segon ho va buscar i trobar en el marc artificial de la ciutat. Què buscaven un i l'altre? Potser deixar constància tot i el seu anhel de fusió, de la solitud de l'ésser humà, retratar el seu estar perdut i alienat enmig del món (natural en un cas, humà en l’altre)?

Lligant amb l’anterior, me’n adono que aquesta mena de paisatges industrials sempre suscita en mi un cert sentimentalisme. L’espectacle visible de l'acumulació del temps en forma de vestigis i traces sedimentades i sobreposades m’omple de tendresa; hi veig tot l’afany, tot l’esforç humà esvaït en el temps, l’eco d’un bregar desaparegut per omplir i donar sentit a la vida, com la ressonància d’una cridòria heroica reduïda a cendra i oblit. D’aquell frenesí només quedem nosaltres, els contemporanis sorgit d’ell, i aquell paisatge fabril. Cada etapa històrica ha volgut creure que construïa un ordre perfecte i l'únic que ha fet és passar la pilota a la següent generació, deixant uns mitjans que són tan un instrument com un entrebanc, un impuls com un fre: una promesa i una cadena.

És aquesta impotència, aquesta fatalitat tan humana la que m’arriba al fons de l’ànima, em somou íntimament l'esperit. La renovació actual d’aquest idèntic ímpetu, la versió dels nostres dies d'aquesta mateixa porfídia, m’irrita i exaspera profundament, però la visió dels intents passats em commou. Podria ser que sols m’agradés allò ja mort? L’home reduït al silenci del traspàs i a la humilitat del fracàs? Això explicaria el meu gust pel passat, per la història: tot el que ha estat té un doble avantatge respecte al present. Per una banda es pot explicar, el que implica un cert grau de comprensió, i per tant un plaer intel.lectual; així mateix, estretament lligat a això, hi ha l’efecte de la mateixa narració que vehicula aquesta comprensió, que no és altra que la  mitificació de la cosa. Entre ambdues coses (fons i forma) aconseguim situar la realitat en una dimensió estètica, i per tant atemporal, i fins i tot eterna.

A això cal addicionar encara l’aspecte moral al que ja hem al.ludit. Tot el que ja no és ha pagat el preu del seu ser, i per tant ens apareix sota el prisma de la justícia: el seu excés, la seva iniquitat (o almenys una part: hi ha coses i noms que tenen inèrcia històrica i que no semblen retre mai comptes) ha quedat anul.lada i redimida per la derrota del temps; s’ha produït el necessari reequilibri. No dic res de nou: no sé quin filòsof grec presocràtic ja ho deia fa més de 2.500 anys.

Però potser surto massa del tema... o no del tot, ja que els senegalesos, per ells mateixos, no haurien construït mai un port de l'envergadura i característiques dels nostres ports. No ho haurien fet perquè darrera, i més important que llur incapacitat de fer-lo, hi ha el fet de que no ho necessiten, no ho han necessitat mai. Les seves energies i temps sempre han anat en una altra direcció. Quina? No ho sé ben bé, però ho imagino: anar afaiçonant el món d’acord amb uns recursos artesans i unes finalitats estrictament existencials, adorar els déus i venerar els avantpassats, ballar, cantar i fer fills; i l'art i el relat mitològic que la vida entesa com aquest cicle generi en cada cas.

Un estil de vida, de fet, en el fons, estretament emparentat amb el de l’Antiguitat clàssica que té tan de prestigi i sovint preuem tant. No són moderns, d’acord, però són més a prop que no pas nosaltres de les lleis, dels principis antropològics que regeixen la vida i l’organització grupal de l’ésser humà. No s’han separat de la dinàmica “orgànica” del fer i el ser. Han entès que la salvació està en entendre l’origen, no en l’escapar-se d’ell, d'aprofundir en ell, no de cercar superar-lo. Sigui dit de passada, el clima hi deu haver fet molt. 

Qui vulgui veure una diferència radical entre el model occidental i l'africà en l'absència de cultura elevada en el si de les cultures africanes podria ser que se sorprengués. Estic convençut (per bé que reconec no tenir-ne proves) que en moltes de les cultures africanes tradicionals no han faltat mai creacions artístiques de nivell abstracte i universal tal vegada comparables als de la nostra civilització fundacional (i poc importa, trobo, que no fessin mai el salt del mite al logos).

Els ulls, les mirades de molts africans, conscientment o no, semblen conèixer aquestes veritats. És com una saviesa innata. Són immunes al nostre infantilisme. Ni venen ni van a la desesperació. Paradoxalment, si es vol, això, aquesta pregona i permanent intuïció de la finitud de tot l'humà, de la inutilitat de tot esforç que vagi molt més enllà de la supervivència, no els priva de l’alegria de viure; ans al contrari, n'és justament el seu motor, i això és precisament el que hauríem d’aprendre d’ells. 

En nosaltres, la successiva verificació de la insuficiència dels nostres esforços no es tradueix en cap saviesa que ens faci desistir d'intentar ja d'entrada certes coses insensates. Més aviat ens sumeix en la depressió, en el desencant, en l'escepticisme, o, cosa pitjor, en la insistència fanàtica del "aquest cop sí que funcionarà". Spleen o fugida cap endavant: no semblem conèixer altra cosa, i entre una cosa i l'altra, amb la malaltia i la destrucció per companys, no fem més que cavar la nostra pròpia tomba.