Les meves cròniques s’acabaven
aquí, a Tombuctú, almenys pel que fa al que en el seu moment vaig recuperar
dels mails que van servir d’ocasió d’escriptura i canal de comunicació amb familiars i amics. Però la cosa va seguir, com segueix el
temps i la vida fins que no s’atura definitivament. Poant en la memòria
(congelada en les fotos que han quedat de tot allò, i que he “revisitat” algunes
vegades), puc mirar de refer, ni que sigui a grans trets, la seqüència de llocs,
sensacions i dies a partir d'aleshores.
Recordo que després de
sondejar i negociar amb el guia (l'Àfrica, i segurament el 3r món en general, és
un món on tot es tracta i concerta a peu de carrer, de paraula, a cop de
tempteig, copets a l’espatlla, somriures, promeses i bromes per una banda i l’altre),
va quedar acordat de marxar amb una “pinasse” l’endemà al matí del nostre
cinquè o sisè dia d’estada allí. Les "pinasses" són les llargues barcasses, com piragües, que solquen les aigües del Níger amunt i avall; és el mitjà de transport fluvial, tant per a persones com per a mercaderies primordial, sinó únic. Se’ns va assegurar que era una "pinasse" turística que baixava mig buida. Ens havia de deixar a Mopti (situada uns 300 km riu
amunt, per bé que fos direcció sud i cap a l’oceà); allí recuperaríem el cotxe
que en JP havia deixat davant del mateix hotel on havíem estat en la nostra primera passada per
aquella ciutat (potser la més “índia” de les ciutats visitades).
La nit abans de marxar, però, vaig voler recuperar, empès per una certa mesquinesa, un llibre que li havia deixat a un nano, un adolescent local, que corria pel jardí de l'hotel fent temps i mirant a veure què queia. Estava estudiant francès i li vaig deixar un parell de llibres perquè se'ls llegís (eren llibres curtets). Un dels llibres era L'Étranger de Camus, amb la portada clàssica de l'editorial Folio i tota l'adhesió i veneració fetitxista que això pugui comportar; l'altre era un clàssic africà sobre la vaga que els constructors de la via de ferrocarril entre Dakkar i Bamako havien fet per allà els anys 30.
La recerca del nano aquest i les meves pertinences llibresques em va dur, ja de nit, a l'extrem de la ciutat, allà on les cases s'anaven espaiant i el desert es feia més i més omnipresent. Sempre m'ha fascinat el concepte de límit, el punt aquell, precís o no, on una cosa bascula i passa a ser una altra: el prat i el bosc, la ribera i l'aigua, l'escaire i el buit, el carrer horitzontal i l'edifici vertical, el camp i el poble... Aquí tenia una versió major i solemne, corprenadora i majestàtica d'aquest trànsit amb solució de continuïtat: la ciutat i el desert.
M'acompanyava un "guia". Enfonsant-nos ja en la sorra per damunt dels turmells vam trobar una casa d'una sola planta, potser la darrera abans de l'oceà de sorra. Porta oberta, tot de gent dormint en sacs de dormir, com en una mena d'hostal de la joventut massa ple. Una altra de les característiques de l'Àfrica: tot és casolà, provisional, com en unes vacances infinites, promiscues, familiars, laborioses. El meu guia s'havia confós i vam despertar l'Alila, una coneixença que no era el noi dels llibres. No era altre que l'adolescent tuareg que el dia precedent m'havia venut un penjoll, un obridor de llaunes i alguna cosa més, tot fet segons la més estricta artesania tuareg; va voler fer bé les coses i em va dur a la seva tenda, muntada en un angle descampat de la part vella de la ciutat, en va oferir tè, va mantenir allunyada amb un punt de fatxenderia la parentela femenina i va exigir que regategéssim... Va estar molt content que el despertéssim... Sempre aquesta joia a prova d'absurds. Pobrets, què haurà estat de tots ells en la tempestat de la guerra actual?
La nit abans de marxar, però, vaig voler recuperar, empès per una certa mesquinesa, un llibre que li havia deixat a un nano, un adolescent local, que corria pel jardí de l'hotel fent temps i mirant a veure què queia. Estava estudiant francès i li vaig deixar un parell de llibres perquè se'ls llegís (eren llibres curtets). Un dels llibres era L'Étranger de Camus, amb la portada clàssica de l'editorial Folio i tota l'adhesió i veneració fetitxista que això pugui comportar; l'altre era un clàssic africà sobre la vaga que els constructors de la via de ferrocarril entre Dakkar i Bamako havien fet per allà els anys 30.
La recerca del nano aquest i les meves pertinences llibresques em va dur, ja de nit, a l'extrem de la ciutat, allà on les cases s'anaven espaiant i el desert es feia més i més omnipresent. Sempre m'ha fascinat el concepte de límit, el punt aquell, precís o no, on una cosa bascula i passa a ser una altra: el prat i el bosc, la ribera i l'aigua, l'escaire i el buit, el carrer horitzontal i l'edifici vertical, el camp i el poble... Aquí tenia una versió major i solemne, corprenadora i majestàtica d'aquest trànsit amb solució de continuïtat: la ciutat i el desert.
M'acompanyava un "guia". Enfonsant-nos ja en la sorra per damunt dels turmells vam trobar una casa d'una sola planta, potser la darrera abans de l'oceà de sorra. Porta oberta, tot de gent dormint en sacs de dormir, com en una mena d'hostal de la joventut massa ple. Una altra de les característiques de l'Àfrica: tot és casolà, provisional, com en unes vacances infinites, promiscues, familiars, laborioses. El meu guia s'havia confós i vam despertar l'Alila, una coneixença que no era el noi dels llibres. No era altre que l'adolescent tuareg que el dia precedent m'havia venut un penjoll, un obridor de llaunes i alguna cosa més, tot fet segons la més estricta artesania tuareg; va voler fer bé les coses i em va dur a la seva tenda, muntada en un angle descampat de la part vella de la ciutat, en va oferir tè, va mantenir allunyada amb un punt de fatxenderia la parentela femenina i va exigir que regategéssim... Va estar molt content que el despertéssim... Sempre aquesta joia a prova d'absurds. Pobrets, què haurà estat de tots ells en la tempestat de la guerra actual?
Només arribar al moll,
el mateix lloc on havíem desembarcat uns dies abans, vam veure que l’embarcació
aquella no tenia res de turístic. Era un timbarro de fustes ennegrides amb proa
i popa projectades no sé quants metres sobre de les aigües en angle secant. Tenia, per protegir-se
del sol i tal vegada de la pluja, un cobert fet de canyís recobert de lona. En
quant a l’estructura i dimensions tampoc és que diferís gaire de les pinasses
turístiques, però tenia una nuesa de colors i comoditats que denotava clarament
la seva funció: transportar mercaderies i gent local (més bregada) d’una banda
a l’altra. Ja havíem pagat i n’estàvem ja una mica farts de Tombuctú: no ens va
passar pel cap refusar res i fer marxa enrere. El pont consistia en un entramat
de troncs prims (que no taulons) sota el quals navegaven aigües residuals i una
certa quantitat de brossa oblidada. Tot plegat bastant o molt rudimentari.
La partença es va fer
esperar una o dues hores. Carregaven mercaderies amb la parsimònia del somnàmbul
o l’indecís. Vam jeure la major part del temps sobre una pila de sacs de mill,
crec, apilats arran de riba. Era força còmode estar-se allà mirant les
petites escenes humanes que es desenvolupaven en el nostre entorn. Feia un dia
de calitja, d’humor pesant. Tot el que ens envoltava tenia aquell aspecte d’haver patit un tsunami, temps
enrere, però del que ja no hi havia manera de recuperar-se del tot... Tot sempre un
punt esclafat per la peresa i per un tedi mil·lenari, metafísic. Poètic i desesperant a parts iguales.
Tot de nens s'entretenien enmig dels adults i de les tasques d'aquests. Això és molt típic de l’Àfrica i,
suposo, de la resta de continents pobres: no hi ha una clara separació entre
edats i funcions: els nens i els adults conviuen exactament en el mateixos
llocs (on també s’afegeixen les bèsties domèstiques) i tot és una barreja de
joc i feina (i de papar mosques i pregar el bon Déu com qui espera que plogui).
Té un punt fascinant i no deu ser una mala manera de ser en el món (en tot cas
més vistosa, relaxada i no exempta d’oxitocina, l’hormona aquella de l’harmonia, l’afecte
i el “bon rotllo”, antagonista de l’adrenalina).
Els nens s’enfilaven per
la piràmide de sacs i seien vora meu, absort en la lectura i les mes fosques cabòries
occidentals. S'agrupaven vora en D. i la seva càmera (un no sap mai quin impacte està tenint la tecnologia que porta a sobre... La voldria dissimular, però no sempre es pot. Els nens aquells eren com bestioles encantadores, una mena de gatets curiosos, mig entremaliats
i mig respectuosos, expectants, observadors. Per a ells un blanc ja devia ser
tot un fenomen de la naturalesa, i si a sobre llegia concentrat, o manipulava un estri sofisticat, doncs apareixia com quelcom
vertaderament inexplicable.
