Cròniques africanes (XXII)

Això de l’illa de Gorée em va ocupar algunes estones, algunes mitges jornades, però em vaig tenir unes quantes més, i per tant vaig poder i haver de fer altres coses. Dic haver perquè la meva estada era obligada per motius logístics, però també una mica autoimposada com a deure turístic: ets aquí, podria ser perfectament que no hi tornis mai més, fes l’esforç veure això, d’anar a allà, d’aguantar... Una mica en la línia d’esperar i creure que m’havien de passar coses extraordinàries, que havia de deixar que el temps i la realitat que m’envoltava decidís per a mi, afaiçonés el meu destí. Hi havia un cert gust camusià i kafkià en estar penjat, esperant fets i coses que no arribaven o trigaven, deixant que les hores i els dies m’arrosseguessin. Esperant Godot, com sempre, ara en versió senegalesa.

El meu temps, i més vist ara en perspectiva, es va dividir en tres o quatres espais i ocupacions. Els banys i passejades per la ja esmentada Corniche (que eren com les vacances, l’evasió); el deambular pel Plateau (el centre històric colonial, “blanc”) cobrint les necessitats d’”intendència” (queviures, internet, trucades, bitllet d’avió, bancs, l'agència Western Union...) i fent el turista observant la realitat del meu entorn: l’urbanisme, la circulació, els tipus humans; les anades al port, bé per embarcar-me cap a Gorée o per indagar sobre l’existència d’algun vaixell que fes ruta cap a Europa; i les escapades a l’altra punta de la ciutat per deixar primer, discutir i negociar després i recollir finalment el cotxe del taller mecànic (el que va donar peu a agafar, per primer cop, els diferents tipus d’autobús que operen a la ciutat). En això, i en algunes anècdotes, va consistir la meva experiència a Dakar.

Parlem una mica més de la primera zona, La Corniche. Era, sens dubte, la part daurada de Dakar, un dels “clímaxs” glamurosos de tot el país. Un racó que concentrava, al llarg de menys de dos quilòmetres de costa més o menys retallada, tot el goig de viure que pot donar una posició privilegiada i el tròpic. El desnivell del “Plateau” fins al mar era escalonadament ocupat per mansions i clubs privats, amb l’elegant acompanyament d’arbredes, d’aspecte més mediterrani que africà, que jugaven a tapar i a insinuar el ric hedonisme que s’hi exalçava i cultivava. Tot era suggeriment, suau i discret, de la possible i real felicitat terrenal.

Es respirava aquell aire una mica démodé que transmet certesa, seguretat, reconfort: feia molts, molts anys que allò funcionava així i que seguia igual (o quasi), sense necessitat de canviar res, vivint la pura continuïtat de les coses perfectes, amb l’aval de vida regalada i la convicció, inconscient, que el plaer i la bellesa són un dret natural i diví que protegeix i eximeix de tot mal i condemna.

Com és lògic, un lloc així m’atreia de forma poderosa, sobretot si es té en compte que era pràcticament l’única zona de Dakar on podies banyar-te en el mar. Per una gràcia dels corrents i dels vents, aquest solia estar, arran de riba, encalmat, i per tant irresistible en la seva placidesa blavosa. Des la part alta anaves baixant per escales entre blocs de pisos i cases (tot molt anys 50, 60) i l’equivalent de pinedes, gaudint del paisatge i d’una sensació de vacances primigènies, de retorn a una infantesa mitificada (o real: tota infantesa és mite, es viu míticament).

Arribaves a la carretera, com qui diu al replà, que, amb poc trànsit, recorria sinuosament aquell tram coster. La seguies en un sentit o l'altre fins al lloc que et semblava més atractiu en funció de la inclinació del sol del moment, de la novetat o de la facilitat d'accés. Hi havia no sé què de Collserola en l'ambient, aquesta barreja de parc i bosc, de racons amb gent humil, d'indefinició urbana, d'imbricació i juxtaposició més o menys caòtica però efectiva de llocs i construccions: un cert desordre, una certa "promiscuïtat" entre rics i pobres (el servei i algun pidolaire oportunista?), entre natura i construccions. Recordava una mica l'alegre i irresponsable improvisació franquista de les urbanitzacions i segones residències (amb més bon gust i menys estridències, però).

Gairebé totes les platges (caletes mitjanes de sorra amb roques aquí i allà) eren d’un club o un altre, però semblava haver-hi una certa tolerància i hi podies arribar bé directament per algun pas exterior del club o bé per la mateixa platja. Potser pagant entrada hauria pogut fer ús de les instal.lacions del club, però no estava gaire per pagar res. La majoria dels membres del club, més que a la platja, preferien estar-se en una mena de plataforma que es projectava cap a l’interior del mar (una mena de fràgil moll aguantat en troncs alts) i que feia la funció de solàrium. En l’extrem d’aquesta superfície quasi aèria hi havia unes escales amb les que accedir a les aigües ja d’una mínima profunditat; també es podia saltar des de dalt com si es tractés d’un trampolí, però l’alçada era considerable i no recordo haver vist ningú que ho fes.

Tot i que la segregació racial feia dècades que s’havia acabat, la majoria dels membres del club seguien sent blancs. Locals més o menys adinerats que hi anaven a fer el vermut o descansar entre negoci i negoci; potser també alguns turistes o gent de pas invitada, en tot cas, aquella mena de gent per a qui totes les portes són obertes, vagin on vagin.

Vaig preferir no comprovar si també seria el meu cas, sospitava que em passaria el que ja m’ha passat algun cop: que et facin fora just quan t’acabes d’instal.lar i comences a gaudir de l’escalf del sol (així va ser, en tot cas, al club nàutic de Sant Sebastià, allà a La Concha, fa llargs anys). A la platja em creia segur, fins que un dia també em van invitar, amablement, a marxar-ne (o el que era el mateix, a no ultrapassar cert límit o a tornar, si volia, a partir de determinada hora de la tarda). L’oferta, però, era variada i sempre hi havia algun club menys vigilant o estricte. Les platges públiques també estaven igualment bé. Allí es reunia el jovent negre, no per nadar (la majoria, vaig saber, no en sabia) però per jugar a futbol. El terreny més estret i petit era aprofitat per practicar el que vaig anar veient és una passió nacional, continental.

Tots somiaven en ser un nou Etoo (l’ídol del moment, ara potser ja és un altre) i amb aquest objectiu en el cap es donaven amb un entusiasme esforçat a la cosa. La majoria, sinó tots, veien en el futbol el camí més ràpid, potser l’únic, de sortir de la misèria, d’accedir a la glòria de poder marxar i viure a Europa.

Els que no jugaven s’ho miraven, flirtejaven amb alguna de les escasses noies presents, o deixaven passar el temps, serenament contemplatius (i potser també avorrits) entre els arbres i arbusts que arribaven fins la sorra. Sempre amb aquell dénuement, aquella privació, absència de consum tant negre: ni música, ni tabac, ni alcohol; res, només ells, l’escassa roba al damunt i els seus cossos. Àfrica, ja ho dec haver dit més d’un cop, és un continent de la persona, de l’ésser humà no dels seus accessoris.

Fora dels clubs no hi havia on menjar i tot i practicar força el pícnic (en la seva versió més minimalista) o directament el dejuni per allò de mirar d'estirar un màxim els calés que encara tenia, acabava per notar la "manca", per afartar-me del paradís solitari i tocava el dos. Solia tirar carretera enllà fins al port. Gradualment el paisatge urbà i humà anava transformant-se. Dels rics anant i venint dels clubs, passaves a l'ociós forçós, al pobre que va i ve sense esma buscant alguna cosa improbable. L'illa de Gorée al fons, una mena d'espigó llòbrec i estret endinsant-se a l'oceà i com qui diu ja eres a la zona portuària. 

En un mur donant a la carretera ja de baixada una pintada un xic inquietant acusava els libanesos de ser una màfia ("NON À LA MAFIA LIBANAISE" o "LIBANAIS MAFIA", o alguna cosa així). És cert que havia vist uns quants àrabs occidentalitzats; ara sabia que eren libanesos i que se'ls acusava, amb raó o sense, de xuclar més que de bufar. Així doncs, aquí, com arreu, hi havia igualment sangoneres o bocs emissaris, o les dues coses alhora.