És evident que estem al davant d’una
injustícia d’unes proporcions universals, difícilment reparable. És cert que
els mateixos africans hi participaven (el col.laboracionisme és un mal inherent
a la condició humana) i que les àrabs també ho practicaven, però l’escala i la
ferotgia sistemàtica (i “racional”: la mercaderia humana havia de col.locar-se
de tal manera que no es desaprofités un metre quadrat de la superfície de
càrrega del vaixell) amb la que els europeus es van abocar a aquest negoci no
sé si té perdó del cel.
Posats a pensar, estem al
davant d’un fenomen comparable, fins a un cert punt, amb l’Holocaust. Si
s’exterminava als jueus pel simple fet de ser-ho, per la seva mera condició
identitària, als negres, per aquest mateix motiu, se’ls tractava com a objectes.
A tu, per ser qui ets, com ets, et mato; a tu et nego la humanitat i et passo a
considerar com un tros de matèria animada. Un a priori, una arbitrarietat igual d’abstractiva: la teva
singularitat no hi fa res, pertanys a una categoria: la del mal, en un cas; la
de l’animalitat, en l’altra. No hi ha res a discutir ni pots al.legar res; està
decidit (i científicament avalat). Som, doncs, davant del racisme portat a l'extrem de negar la condició humana. Tu ets tan nociu que no pots ser humà, i per això tinc el deure i el dret d'eliminar-te (jueus); tu no ets humà (no en tens prou els atributs, no arribes al seu grau de perfecció) però em pots
resultar útil i et deixaré viure mentre treballis per a mi (negres). En el primer cas es tracta d'un racisme que no és tal, ja que, suposant que els semites siguin una raça, no tots són jueus (hi ha els àrabs, com és ben sabut), el que fa que l'arbitrarietat ideològica (i paranoica) sigui encara més flagrant.
Un altra reflexió que va
sobrevenir-me és l’escàs ressentiment dels negres cap a nosaltres els blancs
per aquest crim històric. Es dirà que queda lluny, que la ignorància de la
majoria embolcalla en una nebulosa d’oblit i inconsciència tot aquest oprobiós
episodi del passat, que la gent vol viure la seva vida i no s’enfarfega amb
històries col.lectives que no l’afecten directament ara i aquí. Potser sí, però
dubto molt que els europeus tinguessin la memòria tan lleugera si mai haguéssim
patit un tracte semblant.
Només cal veure l’esquírria
de certs diaris espanyols que encara dediquen portades senceres al contenciós
de Gibraltar (una roca perduda fa 300 anys i habitada majoritàriament per gent
no espanyola), sense dir ni una sola paraula del cas de Ceuta i Melilla (de
signe contrari, tot i que de població majoritàriament espanyola, és cert), per entendre el contrast entre la capacitat de perdonar i
acceptar dels europeus i la d’ells, infinitament superior. Mesquinesa i fixació
mental per una banda, i magnanimitat i obertura mental per l’altra.
Atribueixo més aviat
aquesta actitud dels africans al seu tarannà generós o, més exactament, vital:
diria que ho veuen com avatars de la vida, potser volguts per Déu, i no s’hi
pot fer gran cosa. La generositat, la liberalitat d’aquest enfocament és
doblement meritori si es té en compte que no hi ha hagut vertadera solució de
continuïtat pel que fa a l’abús que ha patit el continent a mans dels
occidentals (abús en el que en l’actualitat cal sumar-hi els xinesos). Les
històries colonials i neocolonials d’atropellaments i espolis són inacabables i
arriben fins als nostres dies. Recordem si de cas l’exemple del Rei Leopold de
Bèlgica, ara fa poc més d’un segle: en a penes 20 anys de possessió personal
del Congo Belga, es va carregar 10 milions d’autòctons (morts per esgotament i
desnutrició, per maltractaments –incloent les sistemàtiques mutilacions-, per
assassinat en cas de fugida o de desesperada revolta). No va haver de retre
comptes, però el PIB belga va pujar fins als núvols.
La conclusió a la que
arribes és que estem en deute amb l’Àfrica, en particular amb la subsahariana,
el que no vol dir necessàriament que hi haguem d’anar a fer de cooperants per
segons com embolicar encara més la troca, sinó que els governs occidentals
haurien de fer prova de la mateixa amplitud de mires que els negres tenen amb
aquesta taca del nostre passat (pilar, font, entre d’altres, de la nostra
riquesa històrica: sense l’aportació del capital que va suposar, la revolució
industrial hauria estat una altra, és evident). Si ells han oblidat en gran
mesura l’afront de l’esclavitud, nosaltres, en justa i mínima correspondència,
a mode de reparació històrica (no se n’ha fet cap, que jo sàpiga, cap a
l’alçada del greuge patit) hauríem, per una banda, de condonar el deute
financer que tenen amb nosaltres, i per l’altra, de tractar-los, d’una vegada,
d’igual a igual, jugant net i donant-los realment l’oportunitat de
desenvolupar-se amb el que tenen i saben fer.
A banda del tema dels
esclaus, important i que mereixia la seva atenció, l’illa oferia al visitant
altres distraccions. Unes vistes prou interessants sobre Dakar, a poc més de dos o tres quilòmetres (milla i mitja o dues?), restaurants amb terrasses
(turístics però d’ambient i aspecte encara senzill i popular), i un mercat de
productes artesans. Inevitablement no et pots estar de comprar coses,
estatuetes o màscares, collarets i, sobretot, teles, que és, al meu entendre,
on l’art africà excel.leix. Uns colors, unes tonalitats, unes aigües més vius
que la vida mateixa.
Això de l’artesania
africana és tot un món, almenys pel que fa a Senegal. N’hi ha tanta, i tant
variada, que arribes a la conclusió que representa una part considerable de la
riquesa del país. Tens la sensació que són centenars de milers de persones les
que s’hi dediquen, sigui fabricant sigui venent. N’hi ha arreu, de forma
invasiva, omnipresent. Deu ser la sortida natural del seu afany i necessitat
industriosa. Privats pràcticament d’industrialització manufacturera, la gent,
de sempre, ha après a fer les coses manualment, amb enginy i gràcia. El
resultat és una profusa i desbordant creativitat polimòrfica admirable i
seductora. La faceta turística no fa més que augmentar, sofisticar i
diversificar l’oferta, això sí, fins a extrems impensables.
Naturalment, aquesta
oferta no és merament passiva: en tant que turista i potencial comprador ets
víctima d’una caça a l’home constant, aquí a Senegal molt més que no a Mali
(més distants respecte al blanc). Per moments esdevé una autèntica persecució,
de la que és difícil sortir indemne sense caure en el to brusc, el gest o la
paraula abrupta, agressiva. No treu, també, que és gràcies a aquesta
insistència que acabes comprant coses prou maques i que altrament t’haurien
potser passat per alt. En les dues o tres visites que vaig fer a l’illa (hi
anaves com qui agafa l’autobús, amb un cop d’una mena de “golondrina” local),
recordo haver comprat uns collarets fets amb botons tenyits de color que són dels
collarets més encantadors i macos que he vist mai.
Per encàrrec d’una amiga
barcelonina vaig fer-me, igualment, amb un dibuix pintat sobre vidre
representant una escena quotidiana en clau satírica, caricaturesca; es tracta
d’un gènere pictòric molt típic d’allà, amb el recurs del còmic de bombolles
amb el text del que diu un o més dels personatges que hi surten. En el meu cas,
sent una metgessa la destinatària de la peça, es tractava d’una visita al
metge. Una prova més del sentit de l’humor africà; segurament llur millor arma
per sobreviure, també i sobretot allí: la darrera defensa del pobre, de la
víctima és riure’s de la seva condició i situació, fent befa, indirectament,
del seu botxí.
I, pel que fa a l’île de
Gorée, poca cosa més. Un fort antic (que allotja un museu etnològic), alguns
búnquers reconvertits en parades de souvenirs o caus de vagabunds, les antigues
mansions de les Signares (una casta de
mestisses de posició social prominent per llur aliança matrimonial amb els
comerciants d’esclaus i altres; algunes van assolir molta fama, fos per la seva bellesa o per les seves accions caritatives, no recordo prou: potser salvant uns quants esclaus de la deportació posant-los al seu servei o alguna cosa semblant), tenim també el carrerons de tàpies per on no circula ni un sol cotxe ni cap altre vehicle motoritzat i des dels que s'entreveu i olora la venerable vegetació de les cases particulars i, encara, un antic canó, gros, dels anys 30 ó 40 abandonat (i prudentment posat fora d'ús) que ja ens
hi hauria anat bé aquí a Barcelona per tocar o foragitar el cuirassat Canarias quan va venir a bombardejar
impunement la ciutat (sembla que els canons de Montjuïc i altres indrets no
eren prou potents per abastar-lo).
En resum, malgrat el
passat fosc, Gorée és un lloc encantador, habitat encara per uns pocs centenars
de persones i abordat cada dia per uns altres centenars, turistes aquests,
àvids d’exotisme, de parc temàtic artesà, de tranquil.litat pobletana, i d’un
tast de paradís, d’ideal amb la truculència, la morbositat d’una monstruositat
històrica com a valor afegit de fons. Alguns, enduts pel seu rol de turista
professional, llencen, del vaixell estant, monedes perquè els joves desvagats de
l’illa es capbussin en les aigües del moll a la captura del vil metall. No cal
anar a Acapulco per veure lluir de mullena la pell fosca; a Gorée surt més barat i queda més a prop; això sí, el salt de l'àngel no és ni de bon tros comparable.
