Després de passar per Ségou (ciutat vora el riu Níger que respira placidesa i deixadesa postcolonial de polsegoses avingudes amb grans arbres), de donar un cop d'ull a Mopti (mercat fluvial caòtic i centre de gravetat turístic), d'uns dies d'excursió pel país Dogon (viatge al centre primigeni de l'Àfrica o com qui diu a Les Mines del Rei Salomó: un món encara de màscares, bruixots i animismes situat en altiplà en forma de poblets incrustats en cunyes, gorges i altres racons "neolítics" del massís muntanyós) i de fer una escapada a la zona de Hombori (i les seves muntanyes dignes del Monument Valley d'Arizona, com l'anomenada Mà de Fàtima, conegudes pels escaladors de mig món), tocava arribar-nos fins a la mítica Tombuctú.
El festival du Désert feia ja unes setmanes (o mesos?) que havia tingut lloc, però la visita era igualment "obligada". Volíem fer "el cim", com qui diu, volíem la nostra part de mite, d'aventura dins de l'aventura. Tombuctú era el nom màgic que havia servit de tensió, de punt d'atracció al llarg de tot el viatge, des de que havíem sortit de Tànger (o de Barcelona, que ja quasi és dir París: París-Tombuctú). Assolint aquesta fita podíem dir que el nostre particular París-Dakkar s'havia acabat, havia conclòs amb èxit. En l'actualitat, i sorprèn i fa una mica de cosa pensar-ho, tot aquella zona (diguem de Mopti cap amunt) és zona de guerra o d'inseguretat. El turisme, ja força tocat quan hi vam ser, es deu haver desplomat a pic, fins a la pràctica desaparició. En fi, és clar que allà "a baix" tampoc van bé i que tampoc han fet bé les coses. No hi ha un gram d'error que no es pagui amb escreix... que és com dir amb interessos.
La llargària d'aquest text dedicat a Tombuctú fa prudent dividir-lo en tres parts. Aquesta és la primera.
TOMBUCTÚ
(centre-nord de Mali)
Sense ànims d'importunar, us agafo de testimoni per tal de poder buidar el pap o cap, del que he fet (vist, sentit, pensat o imaginat) aquests darrers dies. Tal com deixo dit en el títol, sóc a Tombuctú, punt de trobada entre el riu Níger i el desert, terme final de la meva, la nostra escapada cap a l'interior del país; punt final, i suprem, del nostre esforç viatger... Probablement és només una impressió subjectiva (un cert vertigen de ser fora i lluny durant molts dies) i no una realitat constatable i calibrable, però sembla com si la realitat, el país, a aquestes alçades, tendís, comencés ja a dissoldre's, a entrar en deliqüescència, a fondre's... en l'horitzó, la calor, el miratge de l'irreal. Sembla que l'Estat no pugui fer altra cosa que desertar de llocs tan perduts...
Per
altra banda hi ha el sentiment aquell de “què hi faig jo aquí” combinat amb el “com
és que no em moro o no m’assassinen?” Ho tindrien fàcil, vista la foscor de
molts carrers tan bon punt surts del centre estricte; sembla que amb
observar-te i mirar de prendre't el pèl mirant de vendre't alguna cosa,
quincalla o informació, ja en tenen prou... Tenim molt present que a uns
300 km més al nord tenen segrestats als nostres compatriotes; sensació un pèl
inquietant tanmateix... L'estranyesa davant de tanta diferència i pobresa,
de tanta brutícia i manca d'higiene es va apoderant de tu i et va com
minant, sobretot perquè la vius sense sorpresa; és com un narcòtic que t'anés
desarmant, esgotant, hipnotitzant. No pots evitar sentir-te perdut enmig
d'aquest mar d'exotisme; l'amenaça de la malaltia et fa sentir vulnerable; el
compte, l'atenció i tensió acumulades al llarg dels dies de no
perdre documents d'identitat, diners, targetes, mòbils, carregadors, etc.,
t'han anat estovant els nervis i els reflexos... Tens la sensació de que tot
tu, la teva voluntat i consciència, es va com esfilagarsant; la disciplina de l'organització,
de la previsió et va abandonant de mica en mica.
Des
d'un lloc anomenat Douentza, petita "ciutat de províncies" (un poble
de quatre barraques pendent del que passa a la carretera nacional que el
travessa), jo i el company David, vam tenir ahir de matí la sort d'enxampar un
Mercedes que descarregava gent i sortia immediatament cap a Tombuctú, a uns 200
km direcció nord. No ens ho vam pensar gaire i vam encabir-nos hi tot
descartant l'incert transport "collectif" (molt hipotètic en aquelles
hores matineres) dalt d'un "pick up" Toyota on pots trobar-te encastat,
agregat a un atapeït grup humà durant 5 i 6 hores, sota un sol de justícia
encaixant pols, pudor i sotracs sense clemència de cap mena (si vas a la part
de dins et deus potser estalviar el sol directe, però a canvi d'un tuf
irrespirable). Els dos beduïns, tuaregs o traficants se'ns van endur a tota
velocitat per una amplia pista de sorra. Sense cap pietat pels amortidors del
cotxe, lliscàvem per un paisatge semi desèrtic d'acàcies, ginestes, pastures
resseques, ases, algun camell, poblats peuls fets de fang o cabanes de canya
(de mill): el famós Sahel. Algun animal mort, algun camionot, alguna carreta.
Salta un taparodes i un servidor ofereix els serveis d'un ganivet suís (per genuí
esperit de servei i també per allò de fer punts: si ens segresten tindran
present el meu gest?) per desmuntar els restants encara intactes. Seguim.
Saludes
a la gent, que et respon amb perplexitat, naturalitat protocol·lària o amb un
somriure; contemples algun corb (o potser sols cornella: els d'aquí tenen el
coll blanc), alguna bassa amb bestiar o ocells a banda i banda de la pista.
Penses en l'Àfrica i en la inutilitat o el perjudici de tants esforços i
discursos, en les insalvables contradiccions i confusions d'ells, nosaltres,
condemnats tots plegats a l'etern curtcircuit insoluble. Parles amb el teu
company d'algun assumpte més o menys absurd, abstracte o simplement neuròtic propi
de cervells europeus. Sents el soroll de la velocitat i la sorpresa de córrer
cap a un horitzó, pla o lleument ondulat, perfectament desconegut, que t'atrau
com un somni que t'ha d'engolir i fer-te desaparèixer. Calcules el temps que falta
per arribar a la ciutat que ha tensat part del teu periple; mires d'endevinar-la
o imaginar-la en la llunyania dels teus ulls curiosos. Especules sobre les
possibilitats d'un accident, un segrest o de quedar-se ensorrat en algun dels
nombrosos bancs i trams de sorra profunda de la pista.
Vas
fent fotos com el que ets, un turista que cerca apropiar-se de la realitat
"a baix cost". Segueixes distretament la musica vagament mora i xabacana
que surt dels cassets que el conductor va posant i canviant. A mig camí es fa
parada en un poble (afegir de mala mort és absolutament superflu). Ens hi
trobem un parell de noies franceses que fan ruta en sentit perpendicular;
lamenten que el seu guia, seguint instruccions de l'agència, es negui a anar a
Tombuctú. El meu amic troba també aquí la Coca-Cola amb la
que abeurar-se un cop més; l'espurna de la vida no li ha fallat ni un sol
cop...
