Aquesta és la tercera entrega. Evidentment, aquests escrits són sols pinzellades fragmentàries del viatge. No sempre tenia temps o humor de prendre notes, i tenir a mà un ordinador era quelcom molt intermitent, atzarós, discontinu. Per altra banda, la memòria també és selectiva i limitada. Hi ha molts llocs, moments, situacions que per una raó o una altra no arribes a descriure o sols molt indirectament. Per altra banda, la immediatesa et fa donar importància a coses que la perspectiva del temps relativitza. Tendeixes igualment a donar per generalitzable el que potser no és més que un accident anecdòtic. La ment vol entendre i inevitablement tendeix a simplificar, a jerarquitzar, a associar... coses que són extremadament complexes, sense lligam "piramidal", inconnexes... Passes rabent i vols copsar la llei que regeix un món físic i humà que porta milions d'anys coent-se al seu ritme i a la seva temperatura. Creus comprendre però inevitablement et quedes a l'escorça superficial dels fenomens. Tot i així hi ha una cosa que se'n diu intuïció, sentit comú, i coneixement de la condició humana que t'ajuda bastant a saber per on van els trets. Tot és diferent i alhora, en el fons, idèntic.
Un detall: escric Malí, així, amb accent, per entendre que és el correcte si ens basem en la manera com es pronuncia en francès (que és com ho pronuncien els malians quan parlen el francès, l'antiga llengua colonial). la llengua colonial parlaantiga colònia). En francès l'accent tònic sempre recau en la darrera síl.laba, i per tant, encara que en francès això no implica que s'hagi d'accentuar (ja que les i no porten accent llevat d'uns pocs casos quan van després d'un 'a', donant llavors una 'î'), si ho transposem al català (o al castellà), cal accentuar-ho. Dit això, sembla que en català i castellà cal escriure i pronunciar "Mali" (Mali: amb l'accent tònic a la 'a'), però sembla pertinent ser fidel a com la gent del propi país anomena aquest quan parla en francès. Seria interessant, és clar, saber com ho diuen quan una o l'altra de les llengües indígenes, com el bambara o peul, però admeto que no vam portar la curiositat fins a aquest punt (podria ser perfectament, nogensmenys, que no tinguin més mot que el francès: el concepte, estatal, d'un territori tan vast com el malià designat amb un sol nom, diria que escapa bastant a la psicologia, i per tant a la llengua, locals.
BAMAKO
(capital de Malí)
Us
envio una salutació des de la capital de Malí. Una dada perquè
us feu una idea del lloc on som: dos cops l'extensió de la península
ibèrica i 13 milions d'habitants (un 10% a la capital)... Vam arribar fa
tres dies, després del periple de mes de 5000 km que ens havíem proposat
de fer... Aquí a Bamako, molta vida, bastant de verd, pol·lució per un
tub (cotxes i ciclomotors i pols de carrers sense asfaltar, pedregosos i
amb abundància de sots a matar; no puc evitar que els ulls se m'irritin i
la gola se'm carregui tan bon punt circulo pels carrers...), un gran
riu (el Níger), dos grans ponts que el creuen (amb trànsit
infernal), una gran extensió de cases d'una sola planta, i el típic,
clàssic brogit, caos "medieval" d'ètnies, castes, oficis, mercat,
indigents, venedors en minúscules, ronyoses i tronades paradetes per tot arreu,
carrers a les fosques, sense voreres de cap mena... Un
conjunt "salvatge" i pacífic alhora... Un immens poblat amb
quatre edificis alts i a l'occidental (o a la internacional: s'estila
força l'estil sudanès, que diuen), uns quants carrers amb mansions per als
rics, d aquí i de fora (ser europeu ja casi es sinònim del darrer) en
un estil nou ric tirant a "Marbella-Pompeia" que fa feredat... En el
centre històric abunden encara els edificis de l'època colonial: molta
galeria, porxo, balcó, sòlid i ombrívol, teulades força obliqües, persianes,
colors blancs, càlids, vermellosos... Acollidors i alhora inaccessibles, com
protegint-se de la calor... i del negre; fan pensar en l'Índia i en les pluges
torrencials dels monsons. La calor, tot i fer-ne més de l' habitual
per aquestes dates, segons ens han dit, és encara
francament suportable. Els bons amics que ens acullen viuen
quasi als afores en una torre amb jardí tropical (mangos, papaies,
cocoters...), piscina, guarda (obligat) i tot l'espai del mon, a tocar
d'un braç del riu; s' hi està divinament: lluny del soroll i de la
contaminació, almenys la més visible i agressiva, i amb els millors amfitrions
i guies que hom pugui desitjar i imaginar.
L'Àfrica negra, és sabut dels que hi han estat, té un costat
de candor, de frescor, d'innocència realment captivador i intensament
entendridor, però la veritat és que se'm faria bastant impensable la idea de
viure-hi permanentment; hi ha quelcom excessiu difícil de definir
(massa irracionalitat potser?). Hi ha també una presència bastant abassegadora de
greixum, d'immundícies, de deixalles de tota mena, plàstics enmig
de qualsevol lloc habitat... que tira bastant enrere. Hi ha potser
també com quelcom de catastròfic en l'ambient, en l'aire: el nivell d'absurd,
de contradicció, de paradoxa és tremend i difícilment assumible per a un
europeu... Les diferents tensions sembla que inevitablement hagin d'anar pujant
de grau fins a l' explosió... Al mateix temps, tanmateix, tot sembla ser
viscut amb naturalitat, resignació, espontaneïtat, abnegació, dignitat...
La vida, la mort en dansa perpètua, amb gravetat i
puerilitat simultànies, a l'uníson. Aquí tot sembla,
resulta infinit i etern... El paradís i l'infern plegats. De fet, no
ens enganyem, és la sensació que hom té, pot tenir a tot arreu, simplement
aquí es més pujada de to, més contrastada, més patent, més immediata. Aquí
la vida assalta amb la seva "elementarietat"; l'abstracció, idea,
convenció, codi i teoria estan en minoria. L'"ara-aquí-real-viu"
domina clarament.
Demà marxem al País Dogon, a uns 800 km al nord-est: una mena d'Àfrica
dins l' Àfrica... Sembla que la meitat nord del país es zona
perillosa per als occidentals; està per veure si podrem visitar
Tombuctú... Es diu per aquí que els factors d'inseguretat serien de
tres menes: l'islamista, amb bases a Algèria i Mauritània (i al
mateix Malí, al nord desèrtic); el trànsit de droga (l'Àfrica occidental
hauria esdevingut una plataforma de llançament, la notícia del moment és un
Boeing aparegut calcinat al mig del desert que hauria servit per transportar no
sé quantes tones de droga des de l'Amèrica Llatina); l'impacte sobre la regió
de la guerra de Costa d'Ivori de fa uns pocs anys, amb gent desplaçada avesada
a la violència...
El que
trobo curiós és que més enllà del tòpic de que se'ls veu feliços, o
almenys menys neguitosos, amoïnats o amargats que nosaltres els
occidentals, la majoria de la gent té un bon aspecte envejable.
Serà que es cuiden molt (dubtós), la constitució física, la qualitat
de la pell, o que sols sobreviuen els més forts. Sigui el que sigui, el
cert és que fan bona cara... I vesteixen amb aquells
vestits estampats, sobretot les dones, tan llampants i magnífics. Pel que
fa a l'arbre sagrat de l'Àfrica, el Baobab (molt present en el nostre
recorregut de mil km entre Senegal i l'Oest de Malí, què us podria dir? Doncs
simplement que és extraordinari, improbable, impressionant, encantador,
únic, irreal, extraterrestre, fantàstic, màgic, fabulós i tot el que vulgueu.
La veritat és que és més humà que vegetal. Del seu fruit, una mena de penjoll
de closca dura recoberta d'una pell com de vellut, se'n fa un suc prou
estimable, però malauradament relativament difícil de trobar (a diferència de l'omnipresent
Coca-Cola). Ara és sense fulles, fantasmagòric; suposo que verd deu ser
igual o encara més espectacular.
Bé, com us podeu imaginar tot el que veig em fa pensar molt, qüestionar-me
la meva manera de viure, i tot allò dels valors occidentals, etc. Molt
probablement, com era previsible, la meva percepció de la realitat quedarà
trastocada definitivament. Com deia, però, si mai em tornés a
expatriar no seria per aquestes latituds (segurament tiraria si de
cas més cap al Marroc), però a la vista de la realitat d'aquí em pregunto si es
pot realment ser feliç en els nostres descreguts països occidentals, si no hi
ha alguna cosa de fonamentalment equivocada en la nostra manera d'entendre i de
viure la vida. Dit altrament, costa enyorar Europa, la veritat. Aquí la
realitat, la vida no és abstracta ni cibernètica, és vitalment mortal, com
sembla que ha de ser. Bé, soc conscient que no us dic res de nou que no
hàgiu sentit, llegit o experimentat vosaltres mateixos alguna o moltes
vegades.
