Aquella nit
ho vaig deixar córrer cap a les 5 de la matinada. Després de mesos de no fer-ho
havia pres força cafè cafeinat i suposo que devia fer el seu efecte. Tenia gairebé dues hores davant meu per dormir (els dimarts
entro una hora més tard, a les 9h): la glòria, tu. Em faltaven encara 2 o 3
còpies però vaig poder enllestir-les durant el dia. Uf! Feina feta. Havia
administrat a cada alumne la seva medecina particularitzada, sospesat la seva
ànima davant l’altar pompeufabrià, avaluat el pes de les seves sinapsis i
sintaxis catalanesques, calibrat la seva capacitat de fer equilibris abans de
fotre’s una trompada. La prova girava quasi tota al voltant d’un article de
l’Empar Moliner sobre la relliscada reial paquidèrmica a Botswana en el que la figura del
rei quedava feta un colador (aprofitant la bretxa oberta es burxava en el seu
passat filocolpista i tot). L’examen no havia estat confeccionat per mi, però
no cal dir que aprovava cofoi la seva tonalitat.
La tornada cap a casa, aquest segon dia, va ser moguda. El secretari havia volgut tornar-me els originals dels meus títols, entre ells el de llicenciatura, que estava emmarcat i calia portar sota el braç. Aquell dia el tren trigava força. Assegut en un dels bancs de l'andana vaig desaparèixer, adormit com un objecte, totalment reduït a l'oblidada, a l'abandonada condició de cosa, inerta, preparada per despertar-se ja en l'altre món.
Una noia jove – la viva representant del gènere “quillo”-, sense sospitar que jo era més mort que viu, em treure de la meu profunda letargia. Volia saber si tenia foc, no era el cas; volia seguidament saber si li podia deixar el mòbil per fer una trucada. Bé, la cosa era més complicada, perquè calia primer buscar al seu facebook el telèfon... La vaig deixar fer, en un estat de rendida i indiferent perplexitat. Va arribar el tren, l’amic contactat encara no havia contestat el seu requeriment i ho sento molt però haig d’agafar el tren, adéu.
Uns minuts
més tard vaig adonar-me de l’horror: el títol havia quedat en el banc de
l’estació de Montcada. Baixo a Torre Baró, m’estic uns deu minuts distret entre
el retret-angoixa d’haver perdut el títol i la degustació de lo divertit que
deu ser viure en aquella zona. L’autopista a tocar, la pobresa feta bloc
d’habitatges. Vaig reflexionar sobre la capacitat que té la natura d’embellir
les coses: l’exuberància de quatre arbustos i alguns arbres i les fàbriques
esdevenen quasi humanes. Sempre m’ha fascinat l’efecte que produeix la
combinació de la indústria i la natura: el contrast és d’una força
irresistible. Sospito que els alemanys l’han estudiat i explotat des de sempre,
afegint-hi encara la dimensió històrica. M’hi jugo el sou que en la Ruhr més
d’una fàbrica tenia aspecte de castell feudal; pel que fa als nazis, recordava
també com Goebbels, en una ocasió, havia exalçat la bellesa de nedar en una
piscina al costat d’una fàbrica i les seves xemeneies...
Des de les
finestres, ja disposant-me a baixar, vaig veure, a l’andana d’enfront, com no
hi havia rastre del meu títol. Em quedava l’esperança de que algú l’hagués dut
a la taquilla. Així havia estat; Déu havia estat misericordiós, aquest cop. La
"quilla" seguia al peu del canó; encara no havia trobat ningú que li
donés foc, crec, però sí que vam poder acabar el que havíem començat plegats mitja
hora abans. L'esgotament, la major edat i l'haver retrobat l'original perdut
d'un diploma són coses totes elles que et fan ser generós. Gràcies senyor de
permetre'm guanyar-me una petita rebaixa en l'estada en el purgatori. Amén.
Després de
dinar em vaig voler estirar una estona en el llit. Poc em pensava que em
despertaria l’endemà, avui, quasi a 3 quarts de 7, el temps just de vestir-me i
guillar corrents. Un quart d’hora més tard i ja no hi sóc a temps.
Providencial. Millorable, però: mitja hora abans i hauria tingut temps de fer
una dutxa i engolir un cafè. Havia dormit unes dotze hores, diria que amb algun
breu despertar cap al capvespre; el darrer despertar es faria en la mateixa
llum esmorteïda, aquest cop, però, ascendent.
Escric
aquestes ratlles encara cansat, ja alliberat, però amb el pes de la tasca
encara pendent abans de tancar l'episodi "substitució": un examen de
francès per corregir (més de 20 còpies), el de literatura – afortunadament sols
11, però segurament denses- amb caràcter urgent, els de gramàtica posats per
frenar la insurrecció dels de 1r, i potser encara un sonet que vaig fer fer
també a un dels grups de 1r per donar deures i obligar-lo a prendre's
seriosament la lliçó sobre la poesia... Per acabar-ho d'adobar, uns quants de
2n no han quedat contents amb la nota que els he posat i han impugnat la meva
avaluació. M’han acorralat i m’han tingut mitja hora negociant. Sembla que he
comès l’atropellament de fer constar, al marge de cada exercici, la puntuació
aconseguida (vaig fer el recompte a part, estalviant-me d’anotar-lo i
deixant-me així un marge per a una valoració més global, general). No ho han
apreciat. És cert que en alguns casos potser he estat massa dur, però sols
veuen i valoren els seus encerts, cecs i indiferents a les cagades que també
han fet (com escriure vulgar amb b). Ja veig que la cosa aquesta, enganxifosa,
em perseguirà fins al darrer minut de la meva estada a La Salle de Montaca i
Reixac. Haver de jutjar és una maledicció.
Sigui com
sigui, és primavera, i aviat podré entregar les claus, els llibres, saludar i
esperar a cobrar. I d’aquí un any podré dir “L’année dernière à Montcada i
Reixac”...
