S’han complert els 75 anys del bombardeig de la
ciutat basca de Guernica. Més de 1.600 morts (que són molts per una ciutat
petita) i un 70% dels edificis destruïts (una barbaritat, no cal dir). Potser
per primer cop a la meva vida 75 anys m’han semblat pocs. Aviat en tindré 50 i
potser sí que ja sóc un vell, però diguem que encara sóc una cosa viva i real (almenys
per als altres, per a alguns... o tampoc?). 25 anys més i seria contemporani de l’atac sobre
Guernica. Tampoc fa tant, doncs. El temps és aire, és fum, és intangible: 75
anys són un obrir i tancar els ulls.
Sembla que l’alcalde actual de Guernica se’n feia
creus de la negativa de l’Estat espanyol a cedir el quadre de Picasso a la
ciutat martiritzada. Afegia, però, que no li estranyava gens, ja que no es
podia esperar altra cosa d’un Estat que no ha demanat mai disculpes pel que va
passar allí el 26 d’abril de 1937 (en que no sols es va bombardejar, sinó
metrallar directament els civils). Es dirà que l’Estat no té perquè assumir els
crims del franquisme, que l’Estat està per sobre de les confrontacions
partidistes... Bé, si és així tampoc tindria perquè assumir en Juan Carlos com
a Cap de l’Estat, per exemple. Voler negar una certa, considerable continuïtat “orgànica”
i ideològica entre el règim franquista i l’Estat espanyol és insostenible, i
més ara que mana el PP i que la seva sociologia, la seva base social campa amb
impunitat arreu. Cap gest, ni un: aquesta és la política: ni demanar perdó ni
cedir el Guernica (ni que sigui temporalment), ni res de res.
El curiós del cas és que els principals executors
de l’atac, l’aviació alemanya de la Legió Còndor, sí que han demanat perdó (recentment,
si ho entès bé). Pel que fa als italians, que sembla que també hi van
participar (cosa que he sabut ara), no en sé res, però és de témer que no;
tampoc han demanat mai disculpes al poble català i barceloní, adreçant-se a la
Generalitat de Catalunya o a l’Ajuntament de Barcelona, pels seus terrorífics
bombardejos de territori català al llarg de la guerra civil, sobretot cap al
final de la contesa (o sí? Quan?). Tot fa pensar que la Democràcia Cristiana
italiana, quan governava, estava per a altres coses , i que ja més cap aquí,
els governs berlusconians potser fins i tot n’estaven una mica orgullosos i
nostàlgics del seu Duce expansionista
i flagell de comunistes. Alemanys i italians van tastar en carn pròpia el que
és la destrucció aèria d’àrees urbanes densament poblades, la mort civil
industrialitzada. Van pagar carament els seus desvaris, sobretot els primers
(també els més entusiastes de la cosa, tot sigui dit). Cap al final de la
guerra mundial els aliats practicaven el que s’anomenava carpet bombing, que com el seu nom suggereix, ho deixava tot ben planxat.
Els franquistes, ells, pràcticament no van
conèixer aquestes primícies de la guerra moderna; potser més per falta de mitjans
que d’intenció, val a dir. Van encarregar la feina bruta a tercers (sembrar el
terror a qualsevol preu) i es van estalviar de provar la seva pròpia medicina:
un negoci odiosament rodó. Són gent que ha nascut amb la flor al cul; però no
cal patir: tard o d’hora se’ls hi marcirà. La sort és bellugadissa i acaba
sempre abandonant l’afortunat, fins i tot els més podrits. Es quedaran sols,
amb ells mateixos, aquest serà el seu càstig (i ja veurem si no es barallen entre ells... llavors).
NB: per a qui li interessi saber-ne més, l’Eitb
ha realitzat un especial en col.laboració amb el Museu de la Pau de Guernica i
el Centre de Documentació sobre el bombardeig on es poden consultar infografies
i fotografies inèdites sobre el raid. A Twitter també s’explica com es va desenvolupar
el bombardeig a través del relat que en fan el lehendakari José Antonio
Aguirre, el periodista del “Times” i del “New York Times” o al d’una nena que en
va ser testimoni directa; només cal buscar l’etiqueta #Guernika1937.
