Aguirre o la còlera de l'ultra (V i final)

I em pregunto, no poden fer ells, per un moment, el mateix exercici que em demanen a mi? I si tota la visió que han rebut no fos més que un arranjament a major glòria de la dominació, plàcida, dels vencedors? Exemples no els hi falten al llarg de la història i la geografia mundial de casos semblants. Cultures vençudes que han subsistit fins finalment desaparèixer o bé renéixer i recuperar, com un malalt greu que es malgrat tot es guareix, la seva plenitud.

Se’ns acusa d’estar manipulats, però no seran ells els que ho estan (més)? No és justament el que guanya qui està més desinformat, qui desconeix més la realitat del vençut? No és més versemblant que el vencedor vulgar afermar, consolidar, “blanquejar” la seva història que no que el vençut reivindiqui el que és seu, la seva versió dels fets? Amb quina de les dues situacions ens trobem més freqüentment? El periodisme d’investigació i l’obertura d’arxius no són una constant revisió de la versió oficial, donada per bona, del curs dels esdeveniments que porten al present? És creïble que durant segles generacions senceres hagin concebut transmès una mateixa faula que no feia més que dificultar, amargar llur existència quotidiana? Potser que la mitomania, la mania persecutòria s’hagi perpetuat d’aquesta manera? No sembla plausible. 

Però no cal anar buscar enrere: tenim l’idioma. Que tal vegada ens l’hem tret de la màniga, que potser ens l’acabem d’inventar. Una llengua no s’improvisa, són segles d’esforç, anònim en la seva major part. Què hem de fer amb la llengua catalana? Llençar-la a les escombraries. Una llengua que no té un espai propi és una llengua condemnada; se’ns nega aquest espai propi, ergo es vol fer desaparèixer la llengua. Per què se’ns demana, exigeix a nosaltres la flexibilitat que ningú més s’exigeix a si mateix. Que potser França posa la llengua francesa en un grau d’igualtat amb qualsevol altra llengua parlada a França? No. Que potser Espanya, a la major part del seu territori té cap altra llengua oficial que no sigui el castellà? No. Que siguin si es plau sincers, que diguin, d’una vegada, que l’únic futur que volen i que tenen previst per a la llengua catalana és la seva progressiva desaparició. I punt. Que no ens vinguin amb falsos i irreals equilibris. Ja ens veiem a venir: en nom de la defensa el dret individual acaben imposant el dret de la majoria quantitativa, passant-se pel folre el dret comunitari, que és el dret de la gent que ha servat el vincle més estret, més íntim amb el territori i la seva història. El dret del nombre, de la demografia versus el dret cultural i nacional.  Vae victis...

Conec prou bé el camí de la desaparició. Tenim a tocar l’exemple del País Valencià i les Illes Balears, o, més flagrant, el del Rosselló: a principis del segle XX 95 % de la població era catalanoparlant; un segle més tard potser no arriba al 5%; això, que em diguin el que vulguin, no és cap evolució "natural"... No. No vull seguir per aquest camí. És el camí cap a la desaparició total, definitiva. I el que és pitjor, en nom d’una cosa tan vulgar, tan infantil i decadent com és la major facilitat, la màxima comoditat: el sentir-se a casa a qualsevol preu, a costa del que sigui (i de qui sigui). És allò de la dita “De fora vingueren i de casa ens tragueren”. Hi ha gent, massa, que no vol ni entén perquè hauria de fer cap esforç suplementari, per mínim que sigui, per parlar també ni que sigui una mica, una altra llengua, o entendre certes coses que no ha sabut ni li han explicat mai. 

Què voleu? Doncs em resisteixo a ser ciutadà de segona, respectat sols en la mesura i en el grau en que abandoni la seva cultura i llengua, sempre sota sospita, tractat de raresa, d’excepció, pràcticament d’anomalia. No gràcies. No vull dependre de la bona gràcia de ningú, ni de l’almoina, cansada, que em vulgui fer un príncep fent un discurs en català quan el seu  pare no ho ha fet mai en més de 35 anys de regnat (i encara va tenir el cinisme de dir que el castellà no havia estat mai imposat), ni tampoc cap de les seves germanetes en els més de 25 anys de vida pública que tenen a les espatlles, sobretot la que viu a la capital catalana i s'ha negat sistemàticament a fer ús del català en cap de les compareixences públiques que ha protagonitzat a Catalunya.

Aquí i ara toca acabar la paràbola de l’amo i l’esclau de Goethe segons la versió que en fa Marx. L’amo es fa amo perquè té desafia la mort i sobreviu, diu Goethe; Marx afegeix, sí, però gràcies al treball l’esclau aprèn a dominar la realitat, mentre que l’amo adormit en els llorers de la seva hegemonia, ha perdut el contacte amb el real. La relació, conclou Marx, acaba per invertir-se. És evident que no cal i no es pot invertir res, però sí que tothom té dret a fer el pas de superar la por i esdevenir lliure. No té cap sentit seguir repetint el passat, amb les seves relacions estèrils i crispades, amb els seus viciats cul de sacs. 

S’han perdut mil, milers d’oportunitats de fer bé les coses. Ara ja és potser massa tard. Tampoc és cap drama, però. Un divorci no té perquè ser-ho, si es fa des del respecte i la bona voluntat. De fet, es tracta de que tothom faci un esforç que redundarà en benefici propi. Tots hem d’aprendre a viure per nosaltres mateixos, és a dir, d’alguna manera a esdevenir adults. Estic convençut que un cop assolida aquesta fita les relacions seran millors, més fluides, més fraternals. Uns i altres haurem mort els nostres respectius fantasmes. Tots serem més lliures i menys dependents de les nostres febleses.

Tot això, però, encara queda lluny i potser sols és ficció. Tot depèn de nosaltres, de tots nosaltres. Confiem en que l’Estat espanyol tingui prou cintura, talla democràtica per permetre la celebració de referèndums d’autodeterminació, i per acceptar el resultat que se’n derivi. Per part meva accepto la possibilitat de perdre. Afegiria encara un prec, aquest només personal: si ens han de tornar a passar per la pedra, si us plau, aquest cop facin-ho de forma definitiva, que no quedi pedra sobre pedra ni bestiola viva. Que no es torni a viure mai més un calvari com el que s’ha viscut; amb un cop n’hi ha ben bé prou. Tampoc el poble d’Israel, infinitament més resistent que el nostre, hauria aguantat 400 anys més a Egipte...

Tot això per explicar perquè es xiularà aquest vespre en el Vicente Calderón. Qui s’estranyi és que ha viscut tancant els ulls i tapant-se les orelles des de que va néixer. La protesta, ni que sigui en forma de dret al “pataleig”, és l’última cosa que es perd, la darrera que queda, fins i tot després de l’esperança.