Atlàntic africà (IV)

No podia deixar passar l’ocasió de preguntar-li a n’en JP si havia pogut donar a ma germana (ell que l’ha patida més d’un cop) alguna informació útil en relació a la malària que ha enxampat en Ph. Sí, alguna cosa, sobre els símptomes i els seus tempos. Ha contat que a n’en Ph., a París, li hauria passat el mateix que li va passar a la D., la seva companya, a Brussel.les: la tardança per part dels metges en detectar el virus del pal.ludisme, per negligència o per no fer una anàlisi de sang prou exhaustiva, prou primmirada, havien retardat innecessàriament, i amb el greu risc que això sempre comporta en aquests casos, l’inici d’un tractament adequat i efectiu. En el cas de la D., explicava, al veure que no tenia febre (una particularitat del seu organisme, o caldria dir metabolisme aquí?), no li van fer cas i li van receptar antidepressius... Sort que va tornar al cap de poc al país africà i va poder tractar-se degudament, ja que segons com s’hi queda.

Es feia l’hora d’anar a l’aparcament a embarcar. Sota un gran cobert, el mateix on havíem estat en D. i jo feia poc més de dos anys, hi havia estacionats, en fileres de 10 o més, la majoria amb matrícula d’aquí, una dotzena llarga de rengleres d'automòbils. Uns quants ja no hi devien ser per  haver pujat ja a la bodega del vaixell. Els conductors que eren més propers al punt de sortida anaven engegant els motors. No pocs ho feien prematurament, en una mena d’excitació neguitosa. Tota aquesta operació s’estava fent amb una hora o més de retard.

Així com la majoria dels que anaven a embarcar eren marroquins (famílies amb nens petits, parelles), la majoria dels vehicles eren furgonetes. Furgonetes o no, la pràctica totalitat dels cotxes anava sobrecarregada fins a la bandera, amb les baques amb varis pisos de tota mena de  pertinences. Quan no hi havia una lona que ho tapés, es podia veure la mena de coses que la gent s’enduia a l’altra banda del Mediterrani: qui una carretilla desmuntada, qui llantes de camió, qui cadires de despatx amb peus amb rodes... Molts cotxets de nen plegats, també. Els interiors dels cotxes i camionetes anaven igualment farcits, rebotits de roba, maletes, tot tipus de bosses...

Vam encara poder xerrar una mitja hora o més a peu de cotxe. Els hi vam confirmar que un cop deixat el cotxe a la bodega ja no s'hi podia accedir en tota la durada de la travessia. El cotxe en qüestió ja el coneixia de vista; tenia 20 anys, japonès, crec, negre o de color molt fosc, robust però amb un nivell alt de consum de benzina. No particularment maco. En el seient de darrera es veia un plàstic negre gran d'aquests de bossa d’escombraries tapant alguna cosa. En JP em va obrir la porta i em va invitar a esbrinar-ho. Era una pica cap per avall, per als amics de Sidi Ifni, que estan reformant o ampliant la casa. Era d’època, tot i que en JP n’havia parlat en termes poc favorables. En D. i en J., en aquell mateix cotxe, ja havien transportat, en l’anterior escapada de feia 7 ó 8 mesos, una altra pica –en aquest cas verda- per a aquests mateixos amics d’en JP. Es va fer broma sobre les sospites que això podia aixecar entre els duaners i els gendarmes marroquins: tràfic intercontinental de piques, etc.

Aprofito aquí per repassar breument l’encant de Sidi Ifni. Un lloc desertat, amb un passat fantasmal d’edificis colonials abandonats, amb perspectives elevades sobre l’Atlàntic, amb aire de poble andalús anys 30, amb horitzons, celatges grandiosos... Un lloc perdut i exsangüe, melancòlic, però no exempt d’una íntima placidesa, de poesia un xic metafísica. Un lloc per retirar-se 3 o 6 mesos a llegir, escriure, meditar, passejar platja amunt i platja avall respirant la constant brisa atlàntica. Per dormir i menjar hi ha un hotelet encantador que es diu “Pájaro loco” o una cosa semblant, ja no recordo.

Les fileres que es posaven en marxa eren cada cop més properes. Havia arribat l’hora del comiat definitiu. Abraçades, records, bons desitjos. Sacseig de mans i s’ha acabat. El cotxe dels nostres amics, amb la resta, enfilava el camí cap al ferry Excellent (cal dir que des de que es va enfonsar el Costa Concordia tot els noms eufònics de vaixell em produeixen una certa aprensió). A bona hora, perquè tant de tub d'escapament desfermat començava a ser molest; per bé que si haig de ser sincer, curiosament no ho notava, però és el mateix: un té el seu punt hipocondríac, i aquest també reclama el seu respecte. 

Tota l'estona que vam ser entre els cotxes em rodava pel cap la mateixa idea, el mateix sentiment. Per sorprenent que em pogués semblar, hi havia gent que encara creia prou en el real, en la vida per tenir l'empenta de prendre-se-la seriosament, amb curiositat i interès i fer coses. Hi havia els joves, és clar, però també els altres. Em debatia entre l'enveja i la perplexitat. No sempre sento les coses així, però sí cada cop amb més freqüència: la sensació de que estem encara jugant al de sempre quan hauríem d'estar anys llum d'on som, que seguim rabejant-nos absurdament en una repetició infantil del de sempre, del ja conegut i fracassat, quan hauríem d'estar ja en el desenllaç final de la Història... Sento com si haguéssim agafat un retard descomunal respecte a la vida, al seu curs, a la seva "maduresa". 

Vivim encara en el reflex instintiu quan potser per primer cop en la història de la Humanitat aquest reflex ja no assegura la continuïtat de l'espècie, ja que la capacitat de desitjar dels individus superaria amb escreix la capacitat del planeta de satisfer el dit desig; aparentment sempre haurà estat així, però en l'actualitat amb el doble agreujant de la impotència col.lectiva alhora de creure en cap altra cosa que no sigui el mateix món, i de la capacitat de transformar infinitament (?) la matèria per tal de donar almenys parcialment la satisfacció buscada (succedanis, etc.), o la il.lusió de poder donar-la en un futur proper. Dos recursos que impossibiliten totalment qualsevol canvi profund, real, sincer.