Bé, segueixo amb la breu semblança d’en
Maurice, el mateix matí que, finalment, l’enterren a París; el pobre s’haurà
passat 11 dies esperant en el dipòsit de l’hospital. Em permeto dir-ho perquè
sé que era prou amic de la broma i dels fets insòlits com perquè no el molesti.
Al final descansarà al cementiri de Montparnasse, prop del dramaturg Sacha
Guitry i del poeta Gérard de Nerval; segur que li sembla bé.
Seguim. No sé com, i em sap greu no conèixer
aquests detalls dignes d’una novel.la d’espies, poc temps després en Maurice es
troba en territori africà. Pensant-hi bé, tampoc devia ser gaire complicat: les
autoritats espanyoles el devien lliurar al servei diplomàtic anglès i aquest va
ocupar-se del seu transport al Marroc.
Allí coneix la que serà la seva dona, una “pied
noir” molt guapa i de mentalitat molt francesa (convençuda del paper civilitzador de França
arreu on va: Rationnalité, Pasteurisé, Formalité), d'arrels gascones i qui sap si no hugonotes. Deixen, crec, el
matrimoni per a més endavant. Primer s’ha de guanyar la guerra. En Maurice s’allista a l’exèrcit francès lliure i per elecció natural o induïda, s’integra
en les forces de comando, sent ensinistrat com a tal per militars anglesos. Físicament no sembla gran cosa (no és alt ni té una
complexió musculosa), però devia tenir el nervi, l’agilitat, la convicció.
Passa uns mesos de formació i entrenament i arriba el moment d’entrar en acció.
Es posa en marxa l’Operació Anvil: el desembarcament aliat a la Costa Blava,
concretament a Saint Tropez, el 15 d’agost de 1944. En Maurice té l’honor de
formar part del petit destacament francès que colze a colze amb els
nord-americans (i anglesos?) atacaran els alemanys pel flanc sud.
Després d’escaramusses i combats que no li he sentit mai relatar però en els que la mort, donada i rebuda, devia ser constant,
diària, en Maurice cau abatut per una ràfega disparada per un franctirador
alemany. Això passa a la ciutat de Lió. És evacuat cap a un hospital però se’l
dóna ja per mort. Perdrà mig pulmó (no sé si era fumador en aquell moment, però si ho era suposo que ho va haver de deixar en sec i que no va fumar mai més).
Després de dies o setmanes de debatre’s entre
la vida i la mort, el nostre home es recupera com qui diu tot d’una i, com en Tintin en no recordo quin àlbum (Els cigars del Faraó?), marxa de l'hospital pel seu propi peu (o potser fins i
tot se n'escapa). No sé com viu, ni què fa fins al final de la guerra ni immediatament després, moment de joia i alhora d'amargura, i és una llàstima, però la imaginació pot suplir, fins a un cert
punt, la manca de dades. L'imaginem recuperant-se de la seva ferida, sent condecorat i admirat com un heroi, tornant a veure els seus pares després d’un
any o any i mig de separació, retrobant-se amb la D., la seva promesa... potser ja
es casen?
Val a dir que aquest darrer punt no quadra
massa amb els anys que sembla va passar fent barrila justament per Montparnasse i també per
Saint Germain, tocant en la banda de jazz creada per en Boris Vian (l’entranyable
autor de L’écume des jours, una novel.la breu amarada de tendre surrealisme existencialista, per dir-ho d'alguna manera). Són els anys
en que aquesta filosofia (bastant nefasta segons com es miri) i el jazz
desembarcat de nou, amb més força que mai, amb els ianquis alliberadors, fan
furor pels carrers, les terrasses dels cafès, els locals nocturns, els molls del Sena. Sempre
he intentat imaginar què significava ser jove després de la darrera guerra mundial: com
es vivia, com es veia el món?
Què se sent quan s’ha viscut, s’ha estat testimoni i actor en la desaparició, en pocs anys, de més de 50 milions de persones (que vol dir 200 milions més d’esgarrades, de paralítiques, d’òrfenes, d’alienades...)? El descobriment, en tota la seva extensió i cruesa, de la realitat dels camps de concentració (amb el retorn dels supervivents francesos, acollits a l'arribar a l'hotel Lutétia), l’horror de la bomba atòmica, les privacions de la postguerra... Suposo que per un costat hi havia l’orgull d’haver sobreviscut, la il.lusió de creure en un futur millor, l’invencible entusiasme juvenil, però per l’altre, el corcó del dubte, la sensació d’inutilitat i absurd, la vergonya d’haver estat contemporani d’un tal carnatge devia fer estralls psicològics. En Maurice, tot tocant la bateria (que és el que em sembla que feia), es va moure, va madurar en aquest mar de sentiments contraris, en aquest despertar agredolç de la nova realitat francesa, europea, mundial.
Què se sent quan s’ha viscut, s’ha estat testimoni i actor en la desaparició, en pocs anys, de més de 50 milions de persones (que vol dir 200 milions més d’esgarrades, de paralítiques, d’òrfenes, d’alienades...)? El descobriment, en tota la seva extensió i cruesa, de la realitat dels camps de concentració (amb el retorn dels supervivents francesos, acollits a l'arribar a l'hotel Lutétia), l’horror de la bomba atòmica, les privacions de la postguerra... Suposo que per un costat hi havia l’orgull d’haver sobreviscut, la il.lusió de creure en un futur millor, l’invencible entusiasme juvenil, però per l’altre, el corcó del dubte, la sensació d’inutilitat i absurd, la vergonya d’haver estat contemporani d’un tal carnatge devia fer estralls psicològics. En Maurice, tot tocant la bateria (que és el que em sembla que feia), es va moure, va madurar en aquest mar de sentiments contraris, en aquest despertar agredolç de la nova realitat francesa, europea, mundial.
No treu que ell era un home resolutiu, d’acció, vital i
no devia perdre’s massa en els meandres de la sotsobra mental. Ell havia fet el
que havia de fer i no tenia res que reprotxar-se. El sentiment de culpa, si de
cas, era un assumpte per a tercers. Ja al mateix any 44 o l’any següent, el 45, els
seus companys d’armes marxaven a Indoxina a combatre el Viet Minh (la guerrilla
creada per Ho Chi Minh, el pare ideològic del Vietnam independent i socialista, qui passat per París de jove devia sentir parlar de llibertat, fraternitat i igualtat i concloure, ingènuament, que també anava per a ell i per als seus compatriotes). En Maurice, de bona gana els hauria seguit, però la ferida patida el va
apartar definitivament de la carrera de les armes (carrera que molt probablement li hauria escurçat la vida, tal com van anar les coses allà a la inestable i revoltada colònia asiàtica).
Devia ser en aquells anys, entre bateries i
festeig amb la seva promesa, que la nova república (la IV) va saber
recompensar els que l’havien fet possible i a n’en Maurice se li va obrir la
carrera diplomàtica. És allò de saber estar en un determinat lloc en el moment
oportú. Es es va jugar la vida a cara o creu per salvar la legalitat, la
continuïtat de la França republicana, i ara aquesta, refosa per i en la figura
del General de Gaulle, premiava els que s’havien mantingut lleials.
El país girava pàgina. Per una banda s’inflava
el fenomen de la “Résistance” fins a la dimensió de mite (re)fundacional, per
bé que tothom sabia que sols va ser veritablement nombrosa cap al final de la
guerra, quan els alemanys ja perdien i es retiraven, i que en els durs anys del
principi eren sobretot estrangers els qui la integraven: jueus no francesos, polonesos,
republicans espanyols i catalans, etc.).
Per l’altra, es perseguia els
col.laboracionistes, bàsicament la morralla i algun cap visible (com en Joseph Darnand,
cap de la Milice, i en Robert Brasillach, escriptor, periodista i crític de
cinema), ja que molts dels peixos grossos (com per exemple un René Bousquet ex-prefecte "vychiste" de Bordeus; en François Mitterand no es trobaria ben bé en aquest cas, ja que si bé va ser un alt funcionari és menys clar ,
que havia estat un alt responsable “vichyste”, va fer doble joc fins que a mitjans 1943 va entrar en la clandestinitat i prendre part activa en la resistència) van ser més o menys reciclats o
deixats en pau. Entre les execucions extrajudicials i les judicials, es calcula
que es van passar per les armes uns 50.000 francesos (amb els excessos i venjances injustificables d'aquesta mena de situacions).
