Davant les queixes d’un veí (doblat d’amic i fautor de la meva adopció canina) no vaig tenir més remei que fer un tancat per als gossos. Dolia perquè sempre havien viscut en absoluta llibertat, però deixats de la mà de Déu havien acabat agafant mals costums (culpa meva per no ser-hi durant llargues setmanes) i calia fer quelcom. Vaig posar els mitjans i els calés i en pocs dies vaig tenir un espai equivalent a un pis mitjà barceloní delimitat per tancaments metàl.lics rígids, encerclant el “Fort Navajo” que en el seu dia els hi havia fet a mode de llar. Tot semblava en el millor dels mons possibles, però va ser l’inici d’una llarga successió de burles i contraburles. Primer de tot em van destrossar la porta de fusta a dentegades (amb ajuda exterior d’un gos amic, molt probablement en Bolet). Per allò de l’estètica havia preferit una porta de fusta, estil cottage anglès, a una de ferro. Per altra banda era manifestament massa baixa: si el tancat feia 1,50 m, o poc més, la porta sols en feia 1,20 m. Vaig reforçar (com qui diu reconstruir) la porta amb planxa de ferro per ambdues bandes (tapant de passada les marques de la massacre) i apujar la seva alçada uns 15 o 20 cm. Em creia molt llest i em pensava que això s’hauria acabat el problema.
Il.lús de mi. Els gossos van continuar escapant-se, però eren prou astuts per fer-ho quan jo no hi era i per tant no sabia per on ho feien. Havent-los vist més d’un cop dalt de la caseta vaig sospitar que des d’allí saltaven, mig enfilant-se primer per damunt de la tanca. Vaig apujar el nivell per tota aquella banda, però com si res: seguien fugint. Vaig arribar a la conclusió que el tancat era massa baix i que calia apujar tot el perímetre uns 30 cm més. Vaig encarregar un parell de tanques que donarien, seccionant-les amb cisalles, una desena de tires amb les que fer l’augment de nivell. Així es va fer; va quedar alguna secció sense l’afegit (vaig calcular malament i amb dues tanques no es podia fer tot el perímetre), però eren racons poc practicables i em refiava de que el gossos no ho intentarien per a allí. De tota manera no em vaig quedar tranquil i tenia previst rematar la feina ulteriorment, amb més material. Perquè no fos dit vaig anar reforçant també la porta.
Creia haver endevinat el lloc per on saltaven: una petita atzavara amb marques (algun tall, alguna nafra) semblava indicar que era allí per on els gossos es fotien de lloros fora del tancat. El lloc semblava ben escollit perquè la irregularitat del terreny deixa la part superior de la tanca per sota del metre i mig. Aquell lloc, i d’altres de semblants, van ser l’objecte de la dita elevació d’alçada. Em costava de creure que els gossos poguessin enfilar-se a través d’una estructura de ferro, amb travessers horitzontals, d’acord, però amb punts de suport per a les potes molt estrets i necessàriament dolorosos, per no dir res del moment crític, crucial del saltar fora: no hi havia punxes però si uns finals de barrot que sobresortien i de segur gratarien de mala manera la panxa i qualsevol part viva que s’hi refregués massa.
Aquest cop, però, l’enigma es va finalment resoldre. Jo vaig marxar però la T. es va quedar per marxar més tard, va tancar els gossos, i el cap d’un minut ja tenia en Boix remenant la cua vora d’ella com si res. El va tornar a tancar i aquest cop va tenir la bona pensada de cridar-lo des d’allí estant, arran de tancat. En Boix no es va fer pregar, i va grimpar per la porta (!). Pel que sembla no hi feia res que fos tot llis (l'esmentada planxa de ferro fixada en el seu moment) i que no pogués impulsar-se en res. La tècnica era senzilla, pel que em van explicar i puc deduir: les dues potes del davant sobre el darrer post de fusta, pla val a dir, i força de bíceps tot fent anar les potes del darrera com uns molinets frenètics, lliscant i fent concert com de pobre ("rasc, rasc, rasc": molt de Raíces, el programa televisiu aquell sobre música popular) sobre la polida superfície metàl.lica.
A ningú estranyarà que m’hagi passat tot el matí de dilluns clavetejant llistons a la dita porta. Crec que m’he curat en salut i la cosa ja quasi frega el metre vuitanta. Si això també és insuficient quasi serà una bona notícia ja que haurem guanyat uns artistas, i podrem fer del circ la nostra nova llar.
