En la conversa, en els comentaris d’uns i altres s’immiscia en tot moment, com era lògic i natural, les experiències tingudes en el passat d'aquella mateixa ruta. Amb en D. l’havíem feta feia un parell d’anys. En JP i la seva companya l’havien fet en feia ja 5, i de fet va ser ell qui ens va convèncer a mi i a n’en D. de fer aquest recorregut fins a Bamako, la capital de Mali, on ell i la seva la parella van ser-hi vivint uns anys, on ens invitaven a passar uns dies. Poc més tard, des de Dakar, amb el meu mateix cotxe que havia fet la baixada, van fer el trajecte en sentit invers. I en D. havia encara fet un nou intent ara fa uns quants mesos... A parer seu, en un any mig el Marroc i el Sàhara Occidental havien canviat molt; qui hi anés coneixent-ho d'abans ho notaria.
Resumint, entre tots, unes quantes capes de passades i repassades per aquella franja atlàntica del continent africà: Marroc, Sàhara Occidental, Mauritània i directament Mali o bé marrada per Senegal. Alguns milers de quilòmetres direcció sud i després est. Més que no a la memòria, que també, tinc el periple aquest enregistrat en les cròniques que vaig escriure en el seu dia. Brisa atlàntica, tràilers enmig del no res, horitzons desèrtics (descampats de pedra amb algunes mates resseques), dromedaris fent el ronsa, dunes, altes antenes de comunicació, pobles en construcció (cases adossades de formes i colors agradables), fragments esfilagassats de plàstic negre escampats, al llarg de tot el camí, a centenars de metres a la rodona, els penya-segats a tocar de la carretera sobre un mar inhòspit i desolat, la simpatia de la gent, els antics enclavaments espanyols penjats en una misèria pintoresca, les rocambolesques travessades de fronteres, Mauritània i la seva irrealitat polsegosa, Senegal i el seu caos fet de sensualitat i de Sahel, Mali i l’aproximació als orígens...
Aquest cop, per raona òbvies (inestabilitat política a Mali), el viatge s'acabava a Senegal. El destinatari del cotxe (ja que d'això es tractava, de dur un cotxe vell a un amic malià perquè es pugui guanyar la vida fent de taxista) hauria de venir a buscar-lo a Senegal: "désolé" (ho sento).
Amb tot això van arribar l’E. i la seva dona. Feia temps que no veia a l’E. però el tinc molt present en el meu esperit perquè és una persona impactant, començant per la seva còrpora. Amb ell em passa el que em passa rara vegada, que és trobar-me amb algú més alt i més gran, gros que jo. És un tros d’home, una força de la natura. Avui finalment he vist a qui es pot dir que s'assembla una mica: al comandant Cousteau. Nas aguilenc, somriure franc, ulls clars i d’irradiació hipnòtica. S’expressa amb una veu clara i potent (val a dir que és logopeda), seu confortablement, amb l’elegància relaxada d’aquell que està bé en la seva pell, que no s’ha de defensar del present ni d’ell mateix (i això malgrat el drama familiar que va patir fa uns anys; per sort sembla que ell i la seva muller se n'han refet prou bé). En qualsevol cas, al seu costat em sento com un infant i una mica ridícul. Se'l veia content i prou confiat en com aniria tot.
Resumint, entre tots, unes quantes capes de passades i repassades per aquella franja atlàntica del continent africà: Marroc, Sàhara Occidental, Mauritània i directament Mali o bé marrada per Senegal. Alguns milers de quilòmetres direcció sud i després est. Més que no a la memòria, que també, tinc el periple aquest enregistrat en les cròniques que vaig escriure en el seu dia. Brisa atlàntica, tràilers enmig del no res, horitzons desèrtics (descampats de pedra amb algunes mates resseques), dromedaris fent el ronsa, dunes, altes antenes de comunicació, pobles en construcció (cases adossades de formes i colors agradables), fragments esfilagassats de plàstic negre escampats, al llarg de tot el camí, a centenars de metres a la rodona, els penya-segats a tocar de la carretera sobre un mar inhòspit i desolat, la simpatia de la gent, els antics enclavaments espanyols penjats en una misèria pintoresca, les rocambolesques travessades de fronteres, Mauritània i la seva irrealitat polsegosa, Senegal i el seu caos fet de sensualitat i de Sahel, Mali i l’aproximació als orígens...
Aquest cop, per raona òbvies (inestabilitat política a Mali), el viatge s'acabava a Senegal. El destinatari del cotxe (ja que d'això es tractava, de dur un cotxe vell a un amic malià perquè es pugui guanyar la vida fent de taxista) hauria de venir a buscar-lo a Senegal: "désolé" (ho sento).
Amb tot això van arribar l’E. i la seva dona. Feia temps que no veia a l’E. però el tinc molt present en el meu esperit perquè és una persona impactant, començant per la seva còrpora. Amb ell em passa el que em passa rara vegada, que és trobar-me amb algú més alt i més gran, gros que jo. És un tros d’home, una força de la natura. Avui finalment he vist a qui es pot dir que s'assembla una mica: al comandant Cousteau. Nas aguilenc, somriure franc, ulls clars i d’irradiació hipnòtica. S’expressa amb una veu clara i potent (val a dir que és logopeda), seu confortablement, amb l’elegància relaxada d’aquell que està bé en la seva pell, que no s’ha de defensar del present ni d’ell mateix (i això malgrat el drama familiar que va patir fa uns anys; per sort sembla que ell i la seva muller se n'han refet prou bé). En qualsevol cas, al seu costat em sento com un infant i una mica ridícul. Se'l veia content i prou confiat en com aniria tot.
La conversa ha seguit en el mateix to, potser més centrada a informar que a comparar: l’E. era novell en tot allò. La seva dona, de la que tampoc ara no recordo el nom, i em dol, s’ho escoltava amb interès, amb un punt de sornegueria irònica, potser també d’enveja. El seu tracte sempre m’ha resultat agradable, tot i tenir la lleugera sensació que li inspirava una mica la temença que inspiren el bojos. Viuen a Celrà, amb tres filles. La mare va deixar entendre que li esperaven quinze dies de sobresforç domèstic (final de curs, època d'exàmens, etc.).
Feia poc hi havia hagut enfrontaments entre diferents
unitats de l’exèrcit -pro i anti-colpistes- en què hi havia hagut varis morts.
S'ha evocat breument el recent assalt al palau presidencial i el resultat del cap de l'estat (designat per la junta colpista amb caràcter transitori)
apallissat i ingressat a l'hospital i 3 assaltants morts a trets. Pel que fa a l'antic
president, amagat des del cop d'estat, no he pensat a preguntar si li havia
arribat alguna informació sobre la seva sort (ni que fos confidencial: havent
treballat durant 3 anys a la cooperació oficial espanyola tal vegada sabia
coses que la majoria estem condemnats a ignorar); passava per ser un convers
sincer a la democràcia (ell que havia estat militar colpista). A n’en David li
havia semblat entendre (tot parlant amb un diplomàtic que anava mig trompa el mateix dia de la nostra arribada a Bamako) que els nord-americans estaven movent fils sota mà
per augmentar la seva presència a la zona, pel que sembla, geoestratègicament important.
Tampoc he pensat a
preguntar a n’en JP com veia la situació a Senegal, on fa uns pocs mesos la
cosa era molt tensa. Ell i la seva dona hi tenen una barraca prop de la costa i
forçosament deuen seguir amb interès l'evolució del panorama polític allí. Per descomptat que si la nosa estigués negra (!) n'hauria parlat i molt probablement tampoc se n'estaria anant cap allà.
