Ahir em van dir que la titular
torna dilluns i que per tant la meva substitució s’acaba aquest divendres. Des de que ho sé visc amb
lleugeresa primaveral, no sóc el mateix. Em sento com aquell reu a qui comuniquen
que s’ha descobert una errada judicial i enlloc de 5 anys sols li queden 5
mesos per ser de nou al carrer i lliure.
És cert que ja no visc el tràngol
dels primers dies, que la rutina ha fet la seva tasca. Sigui a la trinxera, a
la patera o en el camp de concentració l’ésser humà té una capacitat d’adaptació
espectacular. Una estona lliure es converteix en un preuat regal, el marxar cap
a casa després de la jornada, en una festa inefable, l’arribada del cap de
setmana en unes vacances sense fi... Hom viu de petites fugides, de breus
recessos, de precaris refugis. Saps que el temps és tant un aliat com un
enemic, però t’hi deixes portar, sabent que malgrat tot juga a favor: algun dia
s’acabarà (tot). L’únic que esperes és passar tot morint amb dignitat o almenys
un xic de sentit.
Amb tot, mentre menes aquesta
guerra d’usura metafísica amb, contra el temps i l’existència, fas coses, les has de
fer, i no totes et surten malament. Els alumnes deixen d’horroritzar-te i acceptes deixar-te bressolar pel seu xivarri.
Amb una mica de sort aconsegueixes fins i tot col.locar algun gram de saber en
les seves testes sense perdre la veu ni fer-te mala sang. Cal seduir-los, cal
estimar-los... cal riure-se’n d’ells i de tu mateix. Els hi agrada la broma, és
més fort que ells. Cal satisfer-los aquesta inclinació. Però ai de qui no hi
posi energia! Els adolescents, com els humans en general, sols respecten el
desplegament d’energia, la por (simbolitzada, a aquestes tendres edats, en l’examen),
i llur vanitat (poc o molt a tots els hi agrada competir, tots volen brillar i
ser iguals o millors que els altres...).
La fotocòpia és el teu gran aliat;
t’estalvia explicacions que no escolten i els traspassen, amb la feina, també el
teu sentiment de culpa (de no fer prou): amb elles la pilota està en el camp dels alumnes; els
hi marques un gol sense que n’hi se n’adonin. El dictat també és un recurs d’emergència
de gran ajuda; és l’únic mitjà dispensador de silenci quasi pur; la correcció
per part del veí de pupitre et descarrega de la correcció, però treu
rellevància, solemnitat a la cosa: esmussa l’efecte terrorífic que havies
aconseguit d’entrada. No hi ha dubte que l’examen (el “control”, sigui parcial,
global o tret de la màniga) és la gran arma secreta, la sola força, l’únic dic
capaç de contenir el caos. Es tracta, però, d’una arma de doble fil.
Ho he pogut comprovar a bastament
aquests darrers dies. Tocava corregir el control de la 3a avaluació dels de 2n
de batxillerat. Vaig començar diumenge al matí amb la ingenuïtat de creure que
al vespre ho tindria enllestit. Ni de bon tros. Patia el corcó afegit de tenir
que corregir la part de morfosintaxi, per a la qual estava tan preparat com el
pitjor dels alumnes que em disposava a avaluar (algú sap i em vol explicar el que és una oració subordinada substantiva completiva o una d'adverbial concessiva o encara una adjectiva impròpia concessiva? Gràcies). Vaig empaitar l’amiga que m’havia
ficat en aquest vesper i, ja tard, vaig poder saber a què atenir-me. Talment
com fa uns anys, el mateix perfeccionisme, la mateixa pruïja detallista, el
mateix gust per l’exhaustivitat van fer que estigués una mitja de 20 mn o més
per còpia. Vaig esgotar un bolígraf vermell (comprat ad hoc per a l’ocasió, amb la particularitat de tenir incorporada una
goma d’esborrar la seva tinta, i cap altra) i vaig seguir amb un altre de semblant. Es van fer 3 quarts de 6 del matí i
finalment vaig plegar. Em quedaven encara una trentena de còpies per corregir
però em semblava prudent dormir, ni que fos una estona.
Al cap de mitja hora
sonava el despertador per anar cap al front. Hi ha una abnegació de combatent,
un masoquisme que t’ho fa aguantar tot. Surts al carrers, ets dels primers, el
dia és verge, la llum és maca i el verd dels arbres és màgic. Ajuda, i molt,
com deia, aquest microseccionament del temps: ser dalt de l’autobús ja és una
petita victòria que et donarà 7 ó 8 minuts d’evasió; el tren te’n proporcionarà
uns 20 més; a l’arribar encara en tindràs 5 ó 10, assegut, prenent potser un
cafè de màquina... A classe no podràs fugir, però tindràs algun moment en que
la cosa rutllarà, en que et podràs refugiar en els instants observant lliscar
el retolador a la pissarra tot procurant fer bona lletra, descansaràs en alguna
cara que et somriu... sobreviuràs, i el temps, amb la campana, t’alliberarà un
cop més. Tot passa tan ràpid que ets i no al lloc, enlloc: ets i no ets a Montcada,
ets i no ets a casa: tot és un somni que es repeteix cíclicament; només cal
deixar-se endur pel corrent...
Durant el dia vaig aguantar prou bé la son
insatisfeta, almenys fins a la darrera hora, en que l’imperi dels sentits podia
més que jo i assegut a la meva taula i cadira de professor anava fent, per a
major fruïció dels alumnes, petites capcinades. La consciència no hi pot res,
sucumbeixes sense ni adonar-te’n. Ja no recordo si els hi havia donat alguna
tasca per fer o simplement havia cedit a llur xantatge moral de que els hi
cedís l’hora per preparar l’examen d’alguna altra matèria. El cas és que ens
vam deixar en pau mútuament.
Vaig agafar el tren cap a
Barcelona i no sé quants cops vaig perdre l’estat de vigília. Sigui com sigui
vaig passar de llarg la meva estació. Res greu si no fos que tenia la meva mare
esperant-me al carrer per dinar plegats amb mon germà. La vaig tenir una mitja
hora a peu dret. Imperdonable. Aquella mateixa tarda havia d’anar a l’ICE del
campus Mundet a buscar el certificat del CAP (l’original no sé on para ara
mateix; lo de la titulació ha estat una guerra paral.lela que m’haurà perseguit
gairebé tota la durada de la substitució). Vaig arribar sense problemes (no
podia fallar ni el dia ni l’hora); tot seguia exactament igual que feia 11 anys
quan hi vaig anar a fer el curs per treure’m el CAP. Hi ha quelcom fascinant en
el fenomen de la continuïtat. Vaig recollir, pagant, el certificat i em vaig
encaminar de nou cap al metro, ruminant ja les hores que m’esperaven de
correcció... Com era d’esperar la son no
s’havia oblidat de mi em vaig despertar arribant a la darrera parada de la
línia, en el sentit més curt, afortunadament, ja que m’havia equivocat de direcció. Un
avís...
