Azawad, i l’amagada realitat del poble amazic (I)

Fa uns deu dies vaig participar a una concentració en suport a la independència d’Azawad, nom que donen al seu territori els habitants de la meitat nord de Mali. Es tracta d’un vast territori (850.000 km2) en forma de polígon més o menys regular, que representa una porció gens desdenyable del que coneixem amb el nom del desert del Sàhara. Darrerament ha estat notícia perquè després d’un període breu d’hostilitats amb l’exèrcit de Mali, les forces independentistes del MNLA (Moviment Nacional d’Alliberament de l’Azawad) han aconseguit fer-se amb el control del territori reivindicat i, cosa determinant, les principals ciutats: Kidal, Gao i Tombuctú. Amb aquest exitós resultat es posaria fi a l’annexió a Mali que França, la potència colonial del moment, va dur a terme el 1958 tot i ser sabedora de l’oposició de la població local.

Es dóna la circumstància que fa un parell d’anys vaig fer un viatge per aquella banda de l’Àfrica que em va dur a visitar la darrera de les ciutats esmentades. Fa ja uns quants anys que la part antiga, amb les seves mesquites, va ser declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Aquesta part de la ciutat és tota ella d’edificis de fang i pel que em va semblar veure, no paren de refer i restaurar vells edificis seguint els mètodes i l’estètica tradicionals de construcció. La majoria dels carrers estan coberts per la sorra del desert, que és allà a tocar, encerclant la ciutat. La població és una barreja de les diferents ètnies de Mali, sense que hi hagi un clar predomini dels autòctons, els tuaregs (que sent nòmades prefereixen la tenda, els dromedaris o 4 x 4, i els espais oberts). Fins a mitjans del segle XIX Tombuctú va ser una d’aquelles ciutats emboirades en la llegenda, en el misteri. Els primers exploradors anglesos, francesos i alemanys que van  aconseguir accedir-hi, més o menys disfressats de musulmans, al ser descoberts, en la majoria de casos van pagar amb la seva vida l’haver gosat entrar-hi. Profanar un mite té el seu preu.

Tot i ser una ciutat petita és una de les capitals de l’Islam. Prop del riu Níger (en el seu tram mitjà, amb força mosquits (almenys a l’hotel on érem, una petita joia arquitectònica, per cert), amb nens de somriures blancs jugant al carrer, amb biblioteques-arxius curulles de manuscrits àrabs, amb les seves mesquites de fang eriçades de biguetes de fusta (reforç estructural i bastida permanent), amb foscors nocturnes i uns quants turistes amunt i avall sota la blanquinosa calima d’un sol de justícia. L’any que hi vaig ser, per tot allò dels segrestos, el turisme havia caigut en picat; en l’actualitat deu ser ja inexistent: l’assassinat l’any passat d’un alemany que es resistia a ser segrestat i la present inestabilitat deguda a la guerra de segur han acabat d’esbandir els últims curiosos occidentals i nipons.

La veritat és que els negres del sud (bambares i altres) desentonen una mica en aquell paisatge, però aquesta és una observació molt subjectiva. Entre els combatents que es veuen en les imatges, fotos i vídeos, que van circular ara fa un mes es veuen alguns negres, però tot fa pensar que són minoria. Com és sabut els tuaregs poden ser molt foscos de pell, però tenen faccions caucàsiques, diguem. 

Sigui com sigui el que és un fet és que en els darrers 50 anys hi ha hagut repetits enfrontaments entre el poder central de Bamako (1963, 1990, 2006, 2010 i 2012) i les tribus de l'ètnia tuareg. D'altra banda, les  grans sequeres episòdiques (1967, 1973, 1984, 2010) haurien estat ocasions per accentuar un maltractament que hauria buscat afavorir un genocidi indirecte del poble tuareg.  

El guia de l’hotel on érem ens parlava de la darrera guerra, la de l’any 2006 (o era la de 1990?), en la que els militars havien assassinat el seu germà gran. En aquell moment, semblava (verb mai tan ben utilitzat) que s’havia endegat un procés de reconciliació definitiu. Ara es veu que ja llavors es covava l’esclat de violència de principis d’any, que portaria a la proclamació de la independència el proppassat 6 d’abril. El que jo no sabia, i l’assistència a l’acte de la plaça de Sant Jaume en suport a la independència del nou territori m’ho va fer saber, és que els tuaregs formen part del poble amazic.

Els amazics vindrien a ser doncs una mica com els kurds, un poble, una nació dividida entre diversos estats. La invasió àrab a partir del segle VII els hauria arraconat socialment i potser també pel que fa la ubicació territorial. El nom de bereber seria la manera àrab d’anomenar-los, i no seria més que l’equivalent de bàrbar; el clar parentiu entre ambdues paraules suggereix un préstec per part dels àrabs del nostre vocable indoeuropeu. Els poders colonials, en el moment de repartir-se els diferents reialmes àrabs del nord d’Àfrica, haurien mantingut la segregació, la jerarquització secular imposada pels antics conqueridors àrabs, i també, reforçant-la, la separació per mitjà de les diferents entitats polítiques creades per ells, més hermètiques que no pas les antigues. És l’època del traçar fronteres amb tiralínies, com si es tractés d’un immens formatge per repartir. Fronteres geomètriques: traços nets, ratlles perfectament rectes de centenars i centenars de quilòmetres (com és el cas de la frontera entre Azawad (fins fa poc nord de Mali) i Mauritània i Algèria.  Simplificació cartesiana al servei d’un món més rendible.

El poble amazic quedava d’aquesta manera definitivament esquarterat en 6 estats o més: Marroc, Algèria (Cabília), Tunísia, Líbia i, ens assabentem ara, també Mali... i Níger, Nigèria, Burkina Faso, Mauritània!... Com qualsevol poble, i més si està dispers en una àrea tan extensa com la que abraça gran part del nord d’Àfrica, incloent-hi el desert del Sàhara, el poble amazic està integrat per ètnies o com a mínim comunitats diferenciades (només al Marroc ja n’hi hauria quatre, entre les que es comptaria la del Rif), però cal entendre que això no els hi nega la seva condició de grup humà diferenciat, amb identitat pròpia: que aquesta sigui més o menys flexible, variable no és un impediment perquè existeixi un sentiment de pertinença sentit, compartit pel conjunt de la població en qüestió. Per altra banda, calen tanmateix uns elements aglutinadors, caracteritzadors de dit poble (com de qualsevol altre). Pel que he pogut saber, detectar, en el cas que ens ocupa n’hi hauria almenys 2: una pràctica “light” de l’islamisme i una llengua comuna amb la seva corresponent escriptura.