Per primer cop, també, i lligat a l'anterior, ja no es pot creure en l'evolució de la història de la Humanitat tal com fins ara aquesta ens ha aparegut i tal com l'hem cultivada (el Progrés tal com l'hem entès fins ara: racionalisme - avenços tècnics - benestar - ètica/justícia, i tornar a començar en bucle, o més precisament en espiral, ascendent). Sembla que s'imposa un canvi radical.
Algú l'està fent? Hem d'esperar que cada generació visqui i cremi els mites de sempre? I si ve una garrotada encara més "de veritat" que la que estem endurant? Estarem preparats? Qui ho estarà? Deu ser el fer-se gran, però per moments em sento exactament igual que la protagonista de Melancholia, de Lars von Trier: escèptica davant de la capacitat de l'ésser humà d'evitar, de comprendre i de preparar-se per el que ens caurà a sobre. Bé, amb una mica de sort tot depèn de Déu i no ens podem perdre, condemnar, però no veig que el tipus d'inèrcia, inconscient i irresponsable, que estem practicant sigui la millor manera d'anar fent i de rebre l'esdevenidor.
Tot plegat és com si esgotat pel meu propi avorriment volgués girar full i passar a quelcom diferent, més profund, accedir al que hi ha més enllà del joc d'aparences de les contingències i el temps: de traspassar el vel de Maia i copsar finalment el que hi ha darrera de tot i al final de tot. Podria ser, però, que no hi hagués res fora del que ja se'ns dóna, que tota la riquesa, tot allò per descobrir fos ja present en el que percebem: la profunditat, el sentit hi estarien barrejats amb la resta, el superflu, l'insignificant, o millor, encara més, tot tindria sentit, sols caldria saber llegir el real, saber descodificar, desxifrar el que està escrit en clau i se'ns ofereix. A tal fi, tant la felicitat com el seu contrari serien possibilitat o obstacle en funció de l'actitud d'un
Deixant de banda reflexions producte de l'edat i d'un determinat estat mental, anímic, el que està clar és que percebo com una deure diví el creure en la vida i el viure-la amb innocència (el que implica justament la inconsciència i la irresponsabilitat que el meu orgull rebutgen...). En la pràctica, però, aquesta convicció de fons se'm torça invariablement, com si trobés més interessant i intensa la desgràcia que la felicitat... o tal vegada més segura, més fiable? No sé quin escriptor català dels anys 30 deia que la felicitat és impossible perquè o bé les coses no són mai ben bé com voldríem que fossin o simplement no duren, però aquesta no és més que una de les tantes perspectives possibles des d'un dels pols, el que podríem titllar d'egocèntric i ressentit. Hi ha també l'altre, i entre els dos tenim el sempitern estira i arronsa del to be or not to be, del Bé i el Mal o, si es prefereix, del believe or not believe.
És rar que guanyi mai cap de les dues polaritats de manera definitiva; sempre hi ha motius per deixar-se endur per l'un o per a l'altre. De tota manera, darrerament, trobo (des d'una subjectivitat punyetera, ho sé), que al costat optimista no li aniria malament un seriós reforç vitamínic, o unes millors ulleres, ja que cada cop costa més llegir els signes positius en el desplegament i en el curs del real... Bé, sembla que no puc evitar de recaure; en tota insolència hi ha un punt d'indecència; el mal no és més que una perversió (mental primer, factual després).
Algú l'està fent? Hem d'esperar que cada generació visqui i cremi els mites de sempre? I si ve una garrotada encara més "de veritat" que la que estem endurant? Estarem preparats? Qui ho estarà? Deu ser el fer-se gran, però per moments em sento exactament igual que la protagonista de Melancholia, de Lars von Trier: escèptica davant de la capacitat de l'ésser humà d'evitar, de comprendre i de preparar-se per el que ens caurà a sobre. Bé, amb una mica de sort tot depèn de Déu i no ens podem perdre, condemnar, però no veig que el tipus d'inèrcia, inconscient i irresponsable, que estem practicant sigui la millor manera d'anar fent i de rebre l'esdevenidor.
Tot plegat és com si esgotat pel meu propi avorriment volgués girar full i passar a quelcom diferent, més profund, accedir al que hi ha més enllà del joc d'aparences de les contingències i el temps: de traspassar el vel de Maia i copsar finalment el que hi ha darrera de tot i al final de tot. Podria ser, però, que no hi hagués res fora del que ja se'ns dóna, que tota la riquesa, tot allò per descobrir fos ja present en el que percebem: la profunditat, el sentit hi estarien barrejats amb la resta, el superflu, l'insignificant, o millor, encara més, tot tindria sentit, sols caldria saber llegir el real, saber descodificar, desxifrar el que està escrit en clau i se'ns ofereix. A tal fi, tant la felicitat com el seu contrari serien possibilitat o obstacle en funció de l'actitud d'un
Deixant de banda reflexions producte de l'edat i d'un determinat estat mental, anímic, el que està clar és que percebo com una deure diví el creure en la vida i el viure-la amb innocència (el que implica justament la inconsciència i la irresponsabilitat que el meu orgull rebutgen...). En la pràctica, però, aquesta convicció de fons se'm torça invariablement, com si trobés més interessant i intensa la desgràcia que la felicitat... o tal vegada més segura, més fiable? No sé quin escriptor català dels anys 30 deia que la felicitat és impossible perquè o bé les coses no són mai ben bé com voldríem que fossin o simplement no duren, però aquesta no és més que una de les tantes perspectives possibles des d'un dels pols, el que podríem titllar d'egocèntric i ressentit. Hi ha també l'altre, i entre els dos tenim el sempitern estira i arronsa del to be or not to be, del Bé i el Mal o, si es prefereix, del believe or not believe.
És rar que guanyi mai cap de les dues polaritats de manera definitiva; sempre hi ha motius per deixar-se endur per l'un o per a l'altre. De tota manera, darrerament, trobo (des d'una subjectivitat punyetera, ho sé), que al costat optimista no li aniria malament un seriós reforç vitamínic, o unes millors ulleres, ja que cada cop costa més llegir els signes positius en el desplegament i en el curs del real... Bé, sembla que no puc evitar de recaure; en tota insolència hi ha un punt d'indecència; el mal no és més que una perversió (mental primer, factual després).
Amb tot això s’havien fet les 3 de la tarda. Els tres que ens quedàvem a terra ferma vam fer cap a plaça Catalunya. La dona de l’E. es quedaria fins al vespre a casa d’un oncle. A l’alçada de l’estàtua de Colom (on em sembla que no he pujat mai, i ara que s’hi ha quedat l’ascensor penjat seguiré, més que mai, sense pujar-hi) vam poder comprovar que el negoci turístic és florexent i com qui diu va tot sol.
Fa temps, anys, lustres que penso i observo aquest fenomen, francament molest i alhora sorprenent, quasi enigmàtic. Per moments començo a tenir la sensació de ser ja en un país, en una ciutat tercermundista, amb tres categories ben distintes de persones: uns estrangers en condicions paupèrrimes (els immigrants desafortunats, cada dia més nombrosos); uns estrangers feliços (gent jove i de mitjana edat que ve a Barcelona seguint la moda del passar-s’ho bé precisament aquí, a casa nostra), la majoria només de pas, i després la gent local, cada cop més prescindible.
Hom no pot evitar preguntar-se si aviat no succeirà que ja només hi hagi gent immigrant treballant per als turistes i que als barcelonins se’ns pregui de no molestar... Arribat el cas, però, no caldrà que ningú pateixi: no ho farem pas, ja que sentir idèntiques rialles a les nostres quan anàvem pel 3er món i respiràvem pletòric cofoisme, amb els papers ara camí de ser intercanviats, ens farà tan poca gràcia que preferirem amagar-nos sota les pedres. Però el cim, el punt final serà quan ja no siguin els immigrants els que serveixin els cafès, sinó els barcelonins i catalans de tota la vida, preferentment amb estudis universitaris. Bé, per sort sempre ens quedarà Sidi Ifni.
