En Maurice "a tiré sa révérence" (I)

L’avi francès del meu nebot J. ha marxat a un altre món, a "passé l'arme à gauche" que es diu col.loquialment en francès (sobretot, imagino, entre ex-combatents). 

Feia uns anys que malvivia, amb insuficiència respiratòria compensada per una màquina d’obligada companyia diària. Feia ja un temps que la cosa ha via esdevingut un calvari i penjava d’un fil. El fil s’ha trencat. Amb 89 anys es pot ben dir que havia acomplert el seu cicle vital.

Qui era en Maurice? Doncs una d’aquelles persones especials, úniques, en les que el creuament d’un parell o tres de qualitats fan emergir, de la persona, tot un personatge. Jo sols l’he conegut, i tampoc gaire, ja de gran, però entre això i el que m’ha arribat del seu passat, de la seva història vital, crec haver-me fet una idea prou completa.

Posats a reduir en Maurice als seus grans trets, diria que era la combinació de tres coses: un sentit de la facècia, de la broma, fora mida; una sensibilitat artística, creativa profusa (va fer de músic, d'actor, va realitzar collages, va escriure llibres...) amb una enorme curiositat per la bellesa, i, per acabar, un caràcter ferreny, individualista, d'una peça. Potser caldria afegir encara un quart aspecte destacable: va ser un bon vivant, sobretot en la faceta, tant francesa, del gourmet.

Devia ser el tercer element, més que no pas els altres el que el va decidir a fugir de la França ocupada pels alemanys, amb la intenció d’unir-se a les Forces Franceses Lliures de de Gaulle (al Marroc). Amb 20 anys va dir prou a la situació d’injustícia i d’atropellament que vivia el seu país (amb un cert acontentament i la col.laboració d'una part considerable de la població, tot sigui dit) i va dir adéu als seus pares i a la modesta casa dels afores de París que havia estat la seva llar de fill únic. Era l’any 43 i la situació a la França ocupada era cada cop més tensa, més asfixiant. Era l’època que els alemanys, mancats de mà d’obra (tot i els milions d’esclaus que ja tenien treballant per ells a l’est d’Europa i a Alemanya mateix) van instaurar el STO (Service de Travail Obligatoire), que obligava a tots els joves francesos a marxar a Alemanya a treballar (arribaran a ser 600.000; qui sap quants no van tornar mai més, víctimes de les bombes aliades i d'altres "accidents" en temps de guerra...). Aquesta imposició, no cal dir, va ser rebuda amb molt de rebuig per part dels interessats i del poble francès en general, cosa que va fer que fossin bastants els cridats que s’amaguessin on i com podien, o fins tot s’unissin al maquis. En Maurice devia trobar-se en aquesta situació o amb l’amenaça imminent de trobar-s’hi. 

En el seu cas, però, el treball per a l’ocupant va venir en forma d’Operació Todt, el gran consorci industrial alemany que en aquells moments s’ocupava de construir el Mur de l’Atlàntic (encara sort de la 't' final de Todt perquè sinó seria, en alemany, Operació Mort; però de fet ja era bastant la idea: crear la "Fortalesa Europa" per poder seguir explotant i eliminant jueus, gitanos, testimonis de Jehovà, homosexuals, eslaus i altres Untenmenschen, així com els oponents antinazis d'una branca o una altra, igualment "mereixedors" de ser aniquilats). 

Per tant, en Maurice, es va trobar, amb altres reclutats per força, treballant en una obra a l’aire lliure per a l’esforç de guerra nazi. Això l’allunyava dels seus plans i va decidir escapar-se. La manera d’aconseguir-ho ja revela bastant la dimensió faceciosa apuntada més amunt. És digna d’acudit. Va agafar un tauló d'aquells llargs i va caminar cap a la sortida de l’obra com si res, i, coses de la vida, el guarda alemany el va deixar passar (Allerz, travaillerz, inurtiles!). L’enrenou de tota obra, de tot camp de treball vast té aquesta cosa de la confusió. Li va sortir bé.

No sé com s’ho va fer per creuar gairebé tot França (segurament a través de les actives xarxes d’evasió), el cas és que al cap de poc el trobem al Rosselló (concretament a Agde) disposant-se a travessar, amb un “passeur”, la frontera (explicava que aquest mateix passador, o l'enllaç que va portar a contactar-hi, seria cremat viu per la temible Milice o la Gestapo). Recordo que contava que en el periple, segur que accidentat, a través de França, s’havia hagut d'amagar en un bordell, crec que de luxe, en el que va veure, deia, unes dones d’una bellesa que el va impressionar, i que, de segur, van formar part per sempre més del seu Olimp mental. Si no m’erro, la seva afició al jazz també va rebre un impuls definitiu en les hores o dies passats e aquell reducte de selecta i glamurosa perdició.

Tal vegada s’hauria pogut incorporar a la Resistència, però pel que fos va preferir acudir, amb 3 anys de retard (a una edat encara primerenca però ja "suficient") a la crida del 18 de juny de 1940 del General de Gaulle (invitant als francesos a no acceptar l’armistici signat per Pétain i a seguir el combat al seu costat). La "Résistance" li devia semblar una cosa massa desesperada i potser també massa comunista (tendència política per la que potser no tenia prou predilecció, tot i el comunisme del seu pare, o justament per això...). El cas és que en Maurice i alguns altres creuen la frontera (ja no recordo si per la banda de Camprodon o més cap a la Jonquera) i de seguida són detinguts per la guàrdia civil. 

Comença un rosari d’estades carceràries, amb parada final a la Model de Barcelona, passant, prèviament, en aquesta mateixa ciutat, una temporada a la plaça de toros de la Monumental, i uns dies als calabossos de la comissaria de Via Laietana (lloc del que sempre guardarà molt mal record). Devia ser dur, però ell sempre contava aquests episodis amb un punt de “détachement”, d’orgull entre divertit i greu. Fos la seva inconsciència juvenil, o una justa percepció de la realitat, el fet és que no semblava patir en excés per la seva situació, mentre que, per altra banda, era testimoni dels afusellaments dels presoners republicans, que anaven a la mort cantant la Internacional, si eren comunistes, i la Marsellesa, si eren socialistes (cal imaginar que els altres, els que no eren ni una cosa ni l’altra, com els patriotes catalans, sentint-se sols i abandonats, no devien tenir esma de cantar res).

Ja no recordo si el van enviar encara a Carabanchel o a alguna altra presó, el cas és que va estar tancat entre reixes uns quants mesos. Era un d’aquells casos difícils. Alemanya estava perdent la guerra i per molt que el règim franquista fos amic dels nazis, els feixistes d'aquí eren prou conscients que havien de congraciar-se d’una manera o una altra amb les potències aliades, futures vencedores de la contesa. Tot fa pensar que la cosa devia anar per aquí, i sort en va tenir en Maurice, perquè si l’haguessin lliurat als alemanys la seva sort hauria estat probablement funesta. 

Fos com fos, el presoner “Mauricio Roisse” va ser intercanviat, bescanviat... no per que cap altre presoner (del bàndol oposat, per dir-ho d’alguna manera), sinó per... un sac de patates del Canadà. Una boca estrangera i incòmoda menys que alimentar, uns quilos més de patates per cobrir les necessitats interiors de no sé quin Año Triunfal (ara no recordo si el nou calendari falangista comença l’any 36 ó 39): sempre m’ha fet gràcia aquest gust i recurs revolucionari consistent en voler esborrar el passat i posar els rellotges a zero. Patates per referendar que havíem entrat en una nova fase històrica. Ben vist.